Tics totalitaris

Lamentablement no n’aprendrem mai.
Hi ha persones que dins de la més modesta humilitat reconeixem els nostres defectes, les nostres limitacions i a través del camí de la iniciació que hem emprés en maçoneria, anem fent el que podem per polir la nostra pedra, uns amb més voluntat, altres amb menys; uns amb més o menys sort que d’altres per aconseguir-ho, però quasi tots amb aquest objectiu.
La maçoneria però no està exempta d’intrusions de persones intransigents, ressentides i amb tics perillosament totalitaris que amagats sota la pell de be son realment llops, amagats sota noms de savis, místics i genis tan filosòfics, artístics, polítics o gent de bona fe, s’atreveixen d’alliçonar, tot just sense ni temps de reflexió, ni del silenci i prudència que qualsevol actuació humana requeriria en condicions d’un nivell intel·lectual normal quan s’arriba en una Institució tan antiga com la nostra, i es pensen que els estudis i/o la categoria professional de la seva vida profana, o el grau tot just concedit i sense ni temps por poder-ho reflectir administrativament, els dona aquest dret.
Critiquen les vanitats i totes les misèries del demés, i diuen denunciar aquestes actituds quan en realitat el que fan es amagar les seves. Quantes més misèries dels demés fan aflorar, més queden amagades les seves, aquesta és la seva táctica; però això ja és molt antic i aquestes actituds totalitàries ja les coneixem i les patim.
I com que les coneixem, dic que no n’aprendrem mai!. Precisament coaccionats amb aquestes etiquetes que ens col·loquen aquests tipus, volem demostrar una transparència i una tolerància que moltes vegades ens fa trair els nostres ideals. No som capaços de barrar el pas a qualsevol indici d’intolerància i de totalitarisme quan truquen a les portes del Temple. Volem demostrar que som fraternals deixant entrar a tothom. No som rigorosos amb les aplomades i així ens va. Hi ha germans que son d’aquesta opinió, diuen: “deixem entrar a tothom i un cop dins tot sol es va fent la selecció natural, qui no si troba bé o veu que aquest no és el camí marxa tot sol”. En part poden tenir raó, però, que passa quan precisament per aquest gest de fraternitat i tolerància hi ha gent que se’n aprofita per nodrir el seu ego i la seva vanitat?. Que passa quan aquesta gent qualifica de patètica la història que estem escrivint com si ells no en formessin part i no en fossin tant responsables com els demés?. Es pensen i s’ho creuen –aquesta és la nostra tragèdia- que ens venen a salvar. En comptes de servir a la nostra Augusta Institució amb aportacions positives o donant la llum pels demés; llum que altres hem demanat quan els hem rebut amb tot l’amor fraternal dins la nostra cadena el dia que els vam acceptar a entrar quan van trucar a la porta, el que fan es servir-se’n. Es serveixen de les estructures fraternals per alliçonar-nos, per marcar-nos el camí, per catalogar-nos com a bons o dolents sense cap mena de vergonya. Vergonya aliena que molts patim i que moltes vegades ens fa callar o atemorir.
Jo no vull callar i vull denunciar-ho públicament.

Per això no ens hem d’escandalitzar per algunes irradiacions. Si s’haguessin utilitzat els filtres amb fermesa i rigor ara no ho estaríem lamentant. La meva experiència em diu que la justícia maçònica quasi sempre ha estat encertada. Pel casos que conec personalment, les recolzo totes.
Anem alerta, no vull donar noms. “Pels seus actes els reconeixereu”