Jo també vull un estat propi

Amb aquest encapçalament m’adhereixo i espero promoure amb el meu granet de sorra al èxit de la campanya endegada pel blocaire Xavier Mir.
Una de les normes més promogudes a la francmaçoneria que la fa diferent a totes les altres institucions filosòfiques i humanistes, es no discutir ni de política ni de religió.
Es considera que aquests dos grans temes, la majoria de vegades, son els que porten als homes i a tota la humanitat a les guerres fratricides i als conflictes socials més personals.
Algú pot pensar que si no es parla d’això, aleshores quina missió té la francmaçoneria envers la societat quan precisament aquest dos grans temes son els que mouen el món?.
Per això es important matissar que la política i la religió no son alienes als debats maçònics, però sempre dins de la més ampla objectivitat i en l’aspecte més genèric, històric i imparcial, sense entrar en cap mena de debat polític de partits o de religió en particular. Es evident que alguns els preocupa la religió, altres l’ateisme, altres l’agnosticisme, però sempre com he dit abans amb un gran respecte i una gran objectivitat. En política passa el mateix, no s’entra a debatre idees polítiques de partit, però es evident que no podem quedar al marge d’actuacions polítiques que afecten a la societat i que poden resultar lesives per un determinat poble, segons qui o com s’apliquin. No podem ignorar que hi han germans i germanes de totes les tendències polítiques, però el tema del que parlo no es cap mena de posicionament polític de partit, del que parlo es d’una voluntat civil de moltes persones alienes a qualsevol voluntat partidista..
Faig aquest aclariment perquè ningú pugui pensar que aquests posicionament meu pugui entrar en conflicte amb l’ideal francmaçònic. Així doncs, defugint de qualsevol posicionament partidista i només en el més ample sentit d’orgull i de voluntat patriòtica, de la mateixa manera que ho senten els demés germans de tot el món en relació a la seva pàtria o nació, jo també vull un estat propi: Catalunya.

El perquè de tot plegat

El perquè de tot plegat.
El punt de partida, la perplexitat. A Quim Monzó li passa el mateix que a més d’un dels seus personatges: "el meravella que (tot i les evidències en contra) perseveri al llarg dels segles aquest funest costum humà de relacionar-se i de conviure".
Aquest títol i aquest comentari que li fa un crític literari, és el més adient que he trobat per començar aquest manifest:

El perquè de tot plegat
Aquest és el meu últim curs maçònic en què estaré vinculat a una Obediència.
Vaig sol•licitar a la meva R.•.L.•. La Fraternitat del Vallès la Planxa de Quiti “per poder quedar desvinculat formalment d’aquesta Lògia -pas ineludible i imprescindible segons els RRGG- per aconseguir la desvinculació de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola.

Aquesta determinació és conseqüència inequívoca de la incompatibilitat de criteris i pensaments que només es atribuïble a la meva persona, a la meva manera de pensar i d’entendre la maçoneria i en cap cas -ans al contrari-, a aquesta respectable Lògia, ni a les germanes ni als germans que en formen part”. (Frase textual de la meva sol•licitud amb lletra cursiva).

No ha estat gens fàcil haver de prendre aquesta decisió, encara que feia més de dos anys que ja m’estava rondant pel cap. El motiu principal de les desavinences de criteris és principalment l’alt grau de desencís que he anat acumulant en aquest període envers el comportament i la gestió del càrrecs dirigents tant de la Obediència com de la mateixa Lògia.
Seria, però, injust, si no fes una diferenciació clara i rotunda entre els maçons com a persones, germanes/germans, amics/amigues, i els maçons com a responsables de dirigir-nos. Tinc una gran amistat personal amb tots aquells en qui he pogut conviure i a tots els aprecio i els estimo de veritat, de tot cor.
Per això només em referiré a títol jeràrquic i de càrrec en els meus comentaris i mai a títol personal. No voldria que ningú ho considerés així.
Els que em coneixen, saben perfectament que sempre intento anar amb la veritat per endavant, no m’agrada afalagar massa i tampoc m’agrada que m’afalaguin a mi, més aviat em fa certa vergonya. M’agrada treballar i implicar-me a fons en tot allò que faig i sobretot en allò que faig de bon grat, perquè em sento recompensat només amb l’amistat i l’amor que em demostren i em donen les persones amb les quals col•laboro per tirar endavant qualsevol projecte. En aquest cas la maçoneria per mi ha estat el projecte -fora de la vida familiar- més important, i més determinant de la meva vida.
Dit això també haig de dir que quan percebo que en aquesta tasca no se’m correspon amb la mateixa voluntat d’implicació i percebo una certa manca de “servir” al mateix temps que una clara voluntat de “servir-se’n” de la causa comuna, aleshores perdo tota la meva energia i ho tinc de deixar.
En síntesis aquest és el motiu que m’ha portat al estat d’ànim actual.
Sempre he estat en desacord en la manera com s’ha dut la nostra Obediència, precisament per la falta de projecte clar, de rigor en els criteris, de voluntat de servir, de implicació amb les Lògies, ...etc. He vist en els càrrecs massa supèrbia, massa vanitat, massa complicitat a nivells extramaçònics que ha permès que s’hagin fet coses realment insospitades. Estic segur que en l’ànim de qui ho ha permès no hi havia la voluntat de fer mal, però la realitat a estat tot el contrari. Això és el que jo qualifico de falta de rigor i de sentiment maçònic.
Pel que fa a la meva Lògia, la veritat és que sempre s’ha notat un alt grau de fraternitat, de rigor –tant de ritual com de treball-, que ens ha caracteritzat i ens ha estat reconegut per qui ens ha volgut conèixer. Puc afirmar amb rotunditat que se’ns ha valorat més positivament de sectors fora de l’Obediència que de dins.
No dubto tampoc en cap moment que les voluntats sempre han estat honestes i amb ganes de fer-ho bé, però els fets han estat un altres. I son els fets i no les voluntats els que determinen les apreciacions i les valoracions, és a dir, els que donen caràcter a l’obra.
I aquesta obra per a mi a estat totalment mancada de implicació envers el món profà, envers la nostra societat, no em fet mai cap gest ni cap acte per fer allò tan senzill que de tant en tant se’ns recorda en el memento; desplegar útilment a fora les forces concentrades en els nostres treballs per poder assolir la màxima energia expansiva.
Es cert que aquestes limitacions ens les han produït molt sovint influencies, opinions o silencis d’aquells que ens haurien d’haver ajudat des de l’Obediència, però no obstant, tampoc a nivell de Lògia no he vist cap entusiasme per fer-ho ni per afrontar-ho. I el resultat ha estat en aquest sentit per mi molt negatiu.
Sabeu que he intentat en més d’una ocasió capgirar aquesta tendència, sempre dins del respecte i de les normes establertes i no ho he pogut aconseguir. He anat respectant sempre opinions i criteris que lògicament no coincidien amb els meus i mai he volgut passar per damunt de ningú per imposar les meves idees o el meu criteri, i això no es cap mèrit, és un deure de tot francmaçó. He denunciat situacions que he considerat injustes. Ho he fet al lloc on ho havia de fer: en Lògia. Ho he dirigit sempre a qui corresponia i quasi sempre per escrit perquè en quedés evidència. El silenci sempre ha estat la resposta. No ha sortit mai cap maledicència de la meva persona envers ningú, però com he dit abans això és un deure, no és cap mèrit.
Deia al començament que el meu desencís, la meva desil•lusió ha estat per motius de falta de reciprocitat, de correspondència, perquè a pesar de tot, mai he pogut en Lògia explicar ni exposar les meves inquietuds, els meus projectes, les meves denúncies. Un sentiment de prudència excessiva m’ha barrat el pas. I jo lògicament ho he respectat com no podia ser d’una altra manera.
Vull manifestar ja per acabar, que a pesar de tot, el més important per mi és el mètode i la idea, i en aquest sentit he de dir que això està per damunt de personalismes, de interessos, de càrrecs, de medalles i de graus. Jo en aquest sentit no soc gens ambiciós i ho demostrat renunciant a prebendes que se’m han ofert, precisament per no distraure’m del que jo considero més prioritari; la nostra Lògia. Per això mai me’n podré desvincular i continuaré assistint als treballs sempre que pugui i se’m permeti, encara que no pertany a la Obediència.
Tot el demés per mi es massa superficial, la Obediència, el Capítol, CLIPSAS, etc.. Si en aquest funest costum humà de relacionar-nos –com deia el crític literari al començament- hi trobem una estructura directiva de dalt a baix i no de baix a dalt com crec hauria de ser, aleshores aquest costum a més a més de funest per mi es insuportable.

Josep Mª

Mozart, l'altra biografia (3)

Ara tot havia canviat. Una sèrie de personatges fa poc giraven al seu volt. Mecenes, protectors, amics, als que escrivia cartes dient: "Estimats, excel·lents amics". A tots, Mozart tractà amb generositat, dedicant partitures, cartes carinyoses, detalls. Necessitava als altres, encara que els altres ja no el necessitaven a ell. També cal dir que amb les seves demandes de diners, ell mateix va provocar molts allunyaments. Gent amb qui va compartir feina, com Staedler, Da Ponte, Schikaneder. No han quedat proves que li paguessin amb la mateixa moneda, D'ells no queda res escrit. Gent de poca qualitat que no han deixat rastre, com era Schikaneder i membres de la seva companyia teatral, bohemis, amants de la barrila, que el convidaven a la Freyhaus. Tots aquells prínceps i nobles i burgesos enriquits, als que havia dedicat obres o que assistien als seus concerts, no tenim mai constància de què vagin fer grans lloances ni mostres d'entusiasme. Sempre amb el nas arrufat i trobant-hi pèls. Per exemple, l'Emperador, quan sentir El Rapto en el Serrallo, digué una rucada imperial-. "Hi trobo masses notes".
A mida que passava el temps, cada dia més irritable i inestable. No sabrem mai del tot la part de culpa que tingué ell de la seva pròpia ruïna. Tots el van abandonar, restant només van Swieten, Puchberg, alguns maçons, Süssmayr (ai, Süssmayr!) Constanze, àdhuc va perdre el plaer d'estar amb ell i l'abandonà a les males companyies de les que deia ella, volia lliurar-lo. Ella ja tenia qui li feia companyia.
Una de les persones que trobà a faltar fou el seu admirat Haydn, dels pocs que deia a tothom qui ho volgués sentir, que Mozart era el millor. A finals del 1790, Haydn, ja alliberat dels Esterházy, rebé I'oferiment de Johann Peter Salomon, un jueu alemany de Bonn, músic i empresari, que havia arribat a Viena per a contractar a Haydn i a Mozart i emportar-se'ls a Anglaterra. L'oferta que féu a Haydn era tan temptadora que aquest, malgrat I'edat, l’acceptà. Mozart cometé una de les equivocacions més grans de la seva vida. No anar amb ells. Tan enamorat que estava d'Anglaterra! També, tornant de Frankfurt, trobà una carta d'un altre empresari, aquest, d'òpera, de Londres, Robert May O'Reilly, que el cridava per anar a Londres, amb indicació d'estar-hi interessat el Príncep de Gal.les. Però, els deutes que tenia, la falta de diners, el pare que no es volgué fer càrrec de Karl Thomas i finalment, el desig malaltís de triomfar encara a Viena, li ho impedí. També la salut de la dona, de que ella no sabia anglès i que fora de Viena i de Baden, se sentiria desplaçada... El 15 de Desembre, van fer un dinar d'acomiadament. Mozart, amb filial estimació, (li deia Vater), li féu observar que era un viatge llarg i que ell ja era gran, però Haydn no es deixà convèncer. A l'acomiadament, Wolfgang, amb llàgrimes als ulls, li digué: " Em temo, vater Haydn, que aquest serà el nostre últim adéu". Haydn s'emocionà també, pensant que seria ell el qui potser es moriria. Qui els havia de dir a un i a l'altre que, a l'any just, Mozart ja seria enterrat. No hi havia cap raó, perquè fos així. Mozart venia d'un llinatge robust. El pare morí als 67, Nannerl als 79, Karl Thomas als 74, que per aquella època eren edats molts avançades. Segurament, la història de la música hauria estat molt diferent d'haver fet aquell viatge.
La vida de Mozart transcorregué en moments difícils per a Àustria i per a Europa. El mateix any del seu naixement, 1756, comença la guerra dels Set Anys, que acaba el 1763 amb la pau de Dresden. L'arquebisbe de Salzburg va mantenir la ciutat-estat al marge de la guerra, cosa que féu més suportable la situació. Feia pocs anys que els prussians havien pres la Silèsia i això portà cua. Curiosament, els dos països de parla alemanya s'enfronten en el que s'anomena el dualisme alemany. Maria Theresia d'Àustria s'alia amb França i més tard amb Rússia, Saxònia, Suècia i Espanya, per l'anomenat Pacte de Família. Frederic II ho fa amb Anglaterra. S'acabà amb la pau de Hubertsburg, en què poca cosa canvià. Prússia s'afermà al mosaic europeu però sense un duro. La figura de Frederic II Hohenzollern, home sense prejudicis, culte, bon músic, és per a les generacions joves, un símbol d'energia, de decisió i esperit d'aventura. Ell i el militarisme prussià fomentarà una consciència de pangermanisme, que durarà fins avui dia i que Hitler i els seus saberen aprofitar molt bé.
Més esdeveniments d'aquest final de segle son que Anglaterra s'apodera de l'Índia i augmenta el seu imperi d'ultramar a costa de França. Àustria quedà endeutada i certament això afectà en gran manera la vida musical de Viena. Més canvis foren l'entrada d'Anglaterra en la revolució industrial. Es descobreixen Pompeïa i Herculà, iniciant-se un interès pel passat i un despertar dels nacionalismes, cosa que fou important pel romanticisme que estava ja a la porta. Carles III governava Espanya de la mà del despotisme il·lustrat, obrint-se a petites reformes, sempre frenades per l'Església Romana i les oligarquies caciquils. Cook descobria i explorava les illes del Pacífic. Anys d'il·lustració i industrialització, que canviaren les formes de governar i produir a Europa. Els enciclopedistes francesos, Diderot, D'Alembert i Montesquieu. Rousseau publica el seu Contracte Social el 1763. Kant, Voltaire, Adam Smith, Lavoisier, Watt i la seva màquina de vapor. Galvani, Franklin, els germans Montgolfier i llur globus aerostàtic. Göethe publica Werther i Goya pintava a Espanya. El 1776, la independència dels Estats Units. Els 1788 i el 1790, noves guerres amb els turcs, que imposen restriccions econòmiques a Viena. El Kärtnertor-Theater passa un any tancat. La Revolució Francesa del 1789 és un daltabaix que significa un canvi d'era. Declaració dels Drets de l'Home, abolició dels feudalismes. El nostre músic mor l'any que Lluís XVI i Maria Antonieta són fets presoners a Vincennes.
Donem ara una ullada a la situació política d'Àustria a l'època del nostre Mozart. La noblesa i el clergat eren els que manaven. Les diferències socials eren enormes, àdhuc en la mateixa noblesa, que es dividia en alta, mitjana i baixa. L'alta proveïa l'oficialitat de l'exèrcit i tots els càrrecs importants. Les altres, el funcionariat en general, molt nombrós per cert. Es vivia una vida regalada, de festes i pomposes cerimònies. La noblesa i les jerarquies eclesiàstiques vivien dels privilegis, rendes i prebendes de la seva situació. Tots els fills i en especial, filles de casa bé, estudiaven i sabien música, cosa que era aconsellable per a fer un bon casament. La classe alta vienesa tenia una passió per tot el que era nou. Els músics eren quasi com lacais i tenien mala fama. Els humils vivien malament, hi havia una gran mortalitat infantil. La pagesia vivia en un sistema encara de l'Edat Mitjana, anomenat robot, en francès "corvèe" i que en català seria un poc els serfs de la gleva. És treball obligatori gratuït. A diferència de l'esclau, no era un segrest personal, era un segrest del seu treball. El serf havia de treballar uns dies a l'any pel seu senyor i sense cobrar. Això podia anar de 14 a 52 dies o més, pensant que els senyors, gaudint d’una vida fastuosa a Viena, deixaven en les mans d’administradors i capataços, la marxa de llurs possessions llunyanes, on el dret i la justicia no hi arribaven. Això durà fins la revolta del 1848, i que tingué grans conseqüències.
Evidentment, Mozart no era un home polític. I precisament li tocà viure uns moments crucials a Europa, dels que tothom en parlava i que va significar un canvi d'era. Mai va comentar els disturbis polítics, com per exemple, la Revolució Francesa, tema que apassionava a tot Europa, a favor o en contra i que a Àustria l'afectava molt, ja que la reina de França era una filla dels emperadors Francesc i Maria Theresia. No s'ho mirà com l'inici d'una nova etapa política. No veia gaire més enllà de la seva música i dels seus problemes. Els esdeveniments contemporanis no arribaren mai al llindar de la seva consciència. Sembla que les úniques vibracions del canvi social que s'acostava i que captem en ell, és l'exigència de llibertat i independència com a músic, cosa inpensable per aleshores. I potser sí que, inconscientment, concordava amb els desitjos revolucionaris de l'època però no ho manifestà mai. La seva única reacció fou el Fígaro, de la seva òpera Les Noces de Fígaro, diatriba dissimulada contra la noblesa, però el suficient "light" per a poder-se representar. Però el Fígaro fou l'inici de la seva ruïna.
El seu sentit de músic lliure el féu subjecte del cop de peu del comte Arco, el mestre cuiner de l'arquebisbe. Aquest pobre home, ho féu només per servilisme al seu amo. No tenia cap inquina contra Mozart. Amb anterioritat, li havia confessat la seva trista situació i li va dir unes paraules que resultaren profètiques: " ... cregui'm... aquí la fama d'una persona dura poc... al principi et cobreixen de lloances, però, per a quant de temps? Al cap d'uns mesos els vienesos ja demanen quelcom de nou... "

Mozart, l'altra biografia (2)

Molts dels racons foscos de Mozart només els entendrem, primer coneixent-nos a nosaltres mateixos i segon, oblidant per un moment -cosa difícil- la genialitat de la seva música. Per a l'estudi de Mozart, hem de verificar la nostra pròpia disposició a desentendre'ns d'una imatge preconcebuda. Hem d'acceptar que era també un home amb les seves contradiccions. Més que a un ideal apol.lini, correspon més al dionisíac. Aleshores doncs trobem que abans de geni, era un home com nosaltres. Es movia entre la fragilitat física i la força de la genialitat. Irreflexiu i despreocupat, liberal. Sabem que mai el coneixerem del tot. Li faltava una actitud de grandesa, de geni messiànic, a lo Beethoven o Wagner. Sempre faltat de la glòria visible del geni. L'amant de la música descobreix amb estupor que Mozart ha estat fins i tot massa humà en el seu viure i en el seu expresar-se. El deixa frustrat. Com pot ésser que un músic quasi diví, sigui tan poqueta cosa? No obstant, ell creia en el seu valor, es considerava més amunt en relació a altres músics però sempre menys que Haydn. La popularitat no el preocupava massa; era indiferent a la noblesa i als honors. No era vanitós però necessitava l'admiració dels que ell estimava. Era bo, però una bondat d'infant, irreflexiva; confiada, generosa. Anyorava ésser comprès i estimat, en especial per la seva música. D'infant, havia sorprès molta gent que li cantaven lloances amb una pregunta directa, mirant-los als ulls, de fit a fit: -"M'estimes de veres?"
Odiava la solitud, de tal manera que quan Na Constanze era al balneari de Baden, no parava a casa només per fer feina. Es convidava a casa de tothom. En realitat, quasi tota la vida la passà ben sol, Ni ell se'n donava compte, només potser al final de la vida. Estimava els elogis dels millors que ell; odiava la crítica superficial dels inferiors. S'oblidà a casa els diplomes acadèmics guanyats a Itàlia en el viatge que va fer a Mannheim i París i els hi van haver d'enviar. No emprava una condecoració papal molt important, que el féu cavaller de l'Esperó d'Or, i que només havia guanyat abans Orland de Lassus. Podia per aquest motiu, posar davant llur nom, Ritter von Mozart, cavaller de Mozart. En algun escrit ho fa, però només per a enriure's d'ell mateix. Glück, per exemple, en tenia una d'inferior i se la posava quasi per anar a dormir i des de aleshores, es feia dir Christoph Willibald Ritter von Glück. L'adulació i el servilisme, tan cars al seu pare, a ell el revoltaven.
Encarem-nos, doncs amb aquest home contradictori i enigmàtic, que encara genera passions i polèmica. Les reaccions de Mozart a les seves condicions de vida i els seus estats d'ànim, que intuïm en detalls, fets i escrits, no es reflecteixen mai en la seva música. Són inconscientment però de manera sistemàtica, amagats per ell mateix. Sabia disfressar els seus sentiments. La infinitat de registres i recursos teatrals que posseïa els emprava en les seves cartes, que és una de les fonts més importants de què disposem. Era destre en amagar I'ou. Hi ha qui diu era un humorista. Si, però... aquest humorisme era una careta, una necessitat. És com una composició musical en dues línies. La melodia és la seva música; el baix continu, els fets exteriors. La tercera veu, el seu interior, hi falta. S'amaga darrere la seva música. No va obrir mai la seva ànima, excepte a les acaballes de la seva vida i encara, ben poc. Els genis de l’època no sabien, o més ben dit, no podien, explicitar el que hi havia dintre seu. Compondre música amb programa era pecat mortal. Només tímidament a través del seu art i no pas sempre. En el cas de Mozart, quasi mai. No comprendrem mai on, un home com ell, anava a poar la inspiració musical. De quines fonts desconegudes per nosaltres, ho poava? La seva música té un toc de diví i d'extraterrenal. Consol d'agonitzants, resignació pels tristos, relaxació pels crispats. Què sabem dels seus mecanismes interiors? La depressió i el sofriment físic i moral, no van rebaixar mai el seu potencial de rendiment, sinó que l'augmentà en qualitat i quantitat, com ens diu Hildesheimer..
El biògraf i l'estudiós queda desorientat amb les seves expressions descontrolades, amb les bromes obscenes, amb les seves paraulotes; el seu humor groller i inesperat, que no era altra cosa que autodefensa i inseguretat. Ell sabia que no era entès i s'hi amagava darrere. A voltes, el seu humorisme goliàrdic em posa nerviós a mi mateix. Aquest humor és a vegades, diabòlic. Fa unes bromes pesades, cruels. Desagradables com eren comparacions amb animals. A Süssmayr I'humiliava sense compassió. Era una revenja contra aquell personatge doble? No va caure a terra, però, com veurem més endavant. A Staedler li deia ruc però li dedicà el meravellós Concert per a clarinet, que més tard aquest deia I'havia fet ell. A Stoll el tracta d'estúpid però li regala la partitura de l'Ave Verum Corpus, una de les obres religioses més famoses de Mozart.
Quedem esgarrifats amb les cartes a la cosina, Maria Tekla, de mal nom, la Bäsle, que van ser amagades fins fa ben poc, El 1931, Stephan Zweig, escriu a Freud dient que les cartes de la cosina són importants però millor que no siguin del domini públic. En el seu catàleg, trobem obres lleugeres, amb textos fecals i pornogràfics, impresentables. Però la vulgaritat només era en el text. La música era magnífica. Entre un llenguatge directe, natural i d'home de carrer, trobem una finor exquisida en l'àmbit musical. Els editors, en vida encara de l'autor, van haver d'idear noves lletres per poguer-les publicar. I amb això ja hi trobem les primeres maniobres fetes per conservar pura la seva imatge. A les cartes que fa Wolfgang a Nannerl també hi trobem continguts anals, però ella, més de la banda familiar dels Mozart, no té el sentit de l'humor de la mare ni del germà i no li torna la pilota.
Àdhuc en la seva iconografia se'ns escapa. El gravat inacabat fet pel seu cunyat Joseph Lange el 1790; el gravat amb punta de plata de Dora Stock, d'Abril del 1789 i potser el de Bàrbara Krafft, de 1819, malgrat la distància. Però cap retrat d'aquests, té el toc de grandesa dels de Bach, Haendel o Beethoven. La careta mortuòria ha desaparegut i es suposa destruïda per Constanze. L'actual que s'exhibeix és falsa.
La seva figura no era pròpia d'un personatge important. Malgrat que Leopold i Anne Marie foren una parella escaient, el fill no era pas agraciat. De figura sens relleu, baixet, de 1.50, més o menys, amb la cara marcada per la verola, constitució leptosomàtica, o sigui, de constitució feble i cos prim, descolorit. Al final de la seva vida, se li féu doble pap i augmentà de cintura. De petit va patir raquitisme, cosa per altra part, molt freqüent en els nens de l'època, faltats d'higiene, amb normes dietètiques escasses, faltats de vida a l'aire lliure en els nens de ciutat. Com sabem, els símptomes standard són nanisme, cap gros en proporció al cos, front bombat, exoftàlmia, mirada buida i deformació d'extremitats. No sabem exactament aquests símptomes en quina intensitat l'afectaren, però…. Tenia el nas carnós i el llavi superior sortit. Hi han indicis d'alguna deformitat en els dits de les mans, que tant podia ésser de l'afecció esmentada com de la precoç mecànica pianística. Els ulls blaus clars i el cabell castany clar, quasi ros, bonic i abundós. D'aquest fet, n'estava bastant cofat. No li calia usar perruca i cada dia un perruquer l'anava a pentinar a casa seva. Aquesta bona quantitat de cabell també servia per a amagar les orelles, de les que no estava pas gens content.
Tenia la veu dèbil, de tenor. Componia sempre, sense parar; les seves composicions es formaven en el seu cap jugant al billar, muntant a cavall, fent esgrima, davant una gerra de cervesa o fumant una pipa. Era molt feiner, es llevava molt de matí; feia feina hores i hores, oblidant-se àdhuc de menjar. No pensava en la posteritat. Només el movia la passió musical. La seva manca d'ambició és increïble. Això desesperava al seu pare. Era desorganitzat i faltat de mètode. Portava un desori considerable en les habituds vegetatives però era amant de la bona taula; sempre tenia gana. Però menjava apressat i amb fúria, sense assaborir el menjar. Li agradaven les truites de riu que, per cert, en els llacs austríacs se n'hi fan d'excel·lents i en tinc proves. Bevia molt de cervesa, cosa normal en els països germànics. No va tenir mai en compte la seva salut ni s'ocupà del seu benestar físic. Això no corresponia gens a la seva manera d'ésser ni es feia a l'època. No obstant, resseguint bé la seva documentació, veiem que tampoc es pot dir que no tingués salut ni cap malaltia de llarga duració. Per les seves cartes, no hi trobem indicis de malaltia, malgrat Constanze diu que es va començar a trobar malament pel Juny del 1791. Tota la seva activitat i feina no ho demostra pas. És cert que en alguna carta, en especial les que demana diners, parla de dolors, però podria ésser que fos per donar força a la demanda.
Nerviós, gesticulant i poca-solta. Movia mans i peus contínuament, donava copets a tot i arreu, com els nens. La mirada inquieta i dispersa. Era molt poc hàbil en el tracte amb la gent i no es feia simpàtic ni agradable. Karoline Pichler deia: "És un geni, però és insuportable". Trobem en el diari d'aquesta dama un testimoni que considero molt valuós, objectiu i equànime. A més, traspua afecte al geni, malgrat li veu els defectes. Ens diu: " Tan aviat vaig asseure'm al piano i toquí "Non piú andrai" del Fígaro, Mozart que hi era present, es posà darrera meu; evidentment li devia agradar ja que taral·larejava i marcava el compàs sobre la meva espatlla. Però tot d’una, acosta una cadira i em diu que segueixi tocant el baix i ell començà a improvisar variacions que, tothom es parà a escoltar, sense perdre’s cap nota d’aquell Orfeus alemany.. De cop, però, l'afer l'avorrí, s'aixecà i començà, com solia fer qual li venia la inspiració de fer-se el graciós, a saltar per damunt de taules i sofàs, a miolar com un moix i a fer una cabriola darrera d'altra, com un nen mal educat..." Més enllà diu: "un caràcter beneit, acudits beneits i una conducta irresponsable..." Segueix "... i no obstant, quina profunditat, quins móns de fantasia, harmonia, melodia i sentiments es troben ocults sota aquesta escorça incongruent. Quina seria la revelació interna que el capacitava per aconseguir efectes gegantins, per a expressar en notes tals sentiments, idees i passions, que obliguen a l'oient a sentir el mateix, que el commouen fins el més profund de la seva ànima?".
De fet, la imatge romàntica del geni queda molt mal parada. La seva presència física, acompanyat per formes gens cortesanes, bromes barroeres i falta de sentit comercial, foren, entre d'altres, motius de la seva davallada i final tràgic. Tots els col·legues bons músics, ja col·locats, l'apreciaven, però no els inferiors, que el temien i l'odiaven, ja que amb la seva falta de diplomàcia i sentit de superioritat, es feia antipàtic. Coneixia poc a la gent. No es preocupà de conèixer I'ésser humà. El seu caràcter el féu sovint víctima de l'entorn. L'escena del film de Milos Forman, en que en una vetllada musical, tocant una partitura d'un compositor present i fent-li millores i variacions és real però no amb Salieri sinó amb un músic italià, Giuseppe Maria Cambini, a París. Però quan, assegut al piano, tocava una obra seva, per exemple alguna de les sonates per a piano sol, aleshores es transformava; tot ell quedava impregnat de serena tranquil·litat, tocava sense afectació, sense extravagàncies rítmiques. Aleshores era el Mozart absolut, real, autèntic, lluny de tot i de tothom.
Sempre va anar cercant seguretat, però no acceptà mai la seguretat que signifiqués estar al servei exclusiu d'algú. Hauria aguantat massa temps? Desitjava una vida tranquil·la però no estava fet per a dur-la. No podia adoptar una contemplació passiva, no podia ni controlar els seus reflexos físics! Feia feina com un boig per a sortir d'aquella situació que rebutjava, però no ho aconseguia.
La figura omnipresent del pare durant la infància, malgrat tot, li donava seguretat. La seva desaparició portà conseqüències. Si per una banda, la subjecció al pare era insuportable, li solucionava tots els problemes que no eren musicals.
Aquesta inseguretat junt amb la insatisfacció que ja tenia de la seva aparença poc escaient com a home, li donà la mania d'anar vestit fastuosament, ple de sivelles daurades, bonics botons, llacets, passamaneries. Era un retorn instintiu al record del nen prodigi, vestit amb indumentària de cort i rebent els aplaudiments de dames i cavallers. Muzio Clementi el conegué el 1781 i a causa del seu elegant aspecte, pensà era un alt camarlenc de la cort. Aquesta elegància se li emportava grans quantitats de diners. Recordava amb nostàlgia I'estada a Londres, rebut per Jordi III Hannover; anyorava la sensació de protecció del pare; la cort de París, a la falda de dames que el besaven i amoixaven.

Mozart, l'altra biografia (1)

Enguany, el 27 de gener es commemora el 250è aniversari del naixement de Johannes Chrysostomus Wolfangus Theophilus Mozart . És l’any Mozart. Us faig a mans aquesta planxa en record d’aquest geni i germà, i en reconeixement al meu primer VM, el germà Bach, amb tot l’amor i fraternitat, autor d’aquesta biografia al que li deuré sempre el meu afecte i gratitud per la seva claredat que m’ha il·luminat en moltes ocasions..., i perquè romangui per sempre la Llum!
Aquesta biografia l’aniré publicant en varis capítols degut a la seva extensió, i perquè alhora la pugueu anar llegint amb més tranquil·litat. És la biografia d’un germà escrita per un altre germà. Diferents èpoques però un mateix fil conductor: l’amor per la música.

En aquesta biografia (l’altra biografia) hi trobareu fets i relats molt diferents a les biografies diguem-ne “oficials”. Això no és producte ni de la imaginació ni del voler ser diferent, ni de la provocació per fer-ho més atractiu. Aquesta biografia està feta per una francmacó, el germà Bach, gran musicògraf, historiador i amb coneixements de medicina; quatre condicions indispensables per poder investigar, entendre i explicar la vida i obra de Mozart. La recerca ha estat intensa; viatges a Salzburg, Viena, a museus, a arxius, etc, etc.. llegir, comparar i interpretar... un excel·lent treball que hem d’agrair al seu autor.

Faltaven cinc minuts per tocar la una de la matinada, del dia 5 de desembre de 1791, que moria, al primer pis de la casa nº 970 de la Rauhensteingasse, de la ciutat de Viena, el compositor Johannes Chrysostomus Wolfangus Theophilus Mozart, de 35 anys d'edat.
Enterrat sense cerimònies al cementiri de Sant Marx, el dia 6 de desembre, als defores de Viena, un dia que no plovia ni nevava, sinó temperat i normal. El cert es que hi assistí ben poca gent. Süssmayr, van Swieten i potser algú més. Salieri hi féu acte de presència uns moments. Es quedaren, però, a la porta del cementiri. Fou posat en una fosa de pou que se'n deia, sistema reservat als pobres de solemnitat. Era una fosa comuna, sense cap tipus d'indicació, amb unes palades de calç entre cadàver i cadàver.
Així fou sepultat Mozart, potser el més gran entre els genis de la història humana que coneixem. Aquell cos, demacrat i consumit, fou dipositat en una miserable fosa i ningú intuí que es portava a la tomba les restes mortals d'un esperit grandiós, regal immerescut a la humanitat, obra excepcional de la natura, irrepetible i mai repetida.
Havia nascut a primera hora del vespre del 27 de gener del 1756, a Salzburg. L'endemà fou inscrit al registre parroquial de la catedral de la ciutat. Els pares eren catòlics practicants i els dos primers noms són els del sant del dia. Wolgang era el nom de l'avi matern i Theophilus un dels noms del padrí, que es deia Johann Theophilus Pergmayr. Durant la infància li deien Wolfgang Gottlieb, que és la traducció alemanya de Teòfil, que vol dir "el que estima Déu". Després del viatge a Itàlia, adoptà Amadé, Amadeo o Amadeus, en llatí o en italià.
Dos-cents anys després, el món en pes, commemora aquell naixement i mort amb tots els honors. Les ciutats en quines va viure i morir, es disputen l'honor d'ésser declarades ciutats mozartianes; es fan congressos; festivals que evoquen la seva memòria; es fan films i s'escriuen obres de teatre sobre la seva figura. Salzburg ha tret la rifa, convertint-se en un centre de turisme internacional només per ésser la ciutat nadiua de Mozart.
La seva labor musical és universalment reconeguda com una obra cimera de la humanitat. Aquelles efemèrides van donar al món I'oportunitat per a apropar-se a aquest ésser humà genial, fràgil i infortunat, que visqué en un període decisiu de la història d'Occident, com fou la Revolució Francesa i els fets d'abans i de després. Mozart és el contrari del formalisme de la seva època, externament gràcil i elegant; racionalista i amanerada, amb pretensions intel·lectuals.
Mozart fou un innovador en el camp simfònic, on trobà el terreny adobat per Haydn i per I'escola de Mannheim. Les seves tres últimes simfonies de 1788, darrera les 38 precedents, intensifiquen els contrastos expressius, fonent la noble serenitat i l'esperit tràgic. A la música pianística va adquirir un estil propi, sintetitzant totes les corrents anteriors. Malgrat portar un Glück i un Piccini per endavant, va saber espiritualitzar l’òpera buffa quan va compondre Les Noces de Fígaro,
Amb Don Giovanni i Cosi fan tutte, quasi sense voler, creà un clima operístic, en pricipi en Italia i més endavant, una empenta a l’òpera en llengua alemanya, aixecant el nivell de l'ingenu Singspiel, (estil que es pot comparar amb la sarsuela espanyola) amb Un rapte al Serrallo i en especial amb l’última, La flauta màgica, unes òperes que ajunten la profunditat dels artistes alemanys amb la vivor dels italians, una feliç conjunció entre l’òpera seriosa de Glück i la buffa dels napolitans. Fou un dels introductors del clarinet a l'orquestra, molt apte per descriure sentiments i situacions de tipus amorós i dramàtic. L'òpera de Karl Maria von Weber, cosí de Constanze, Der Freischutz es va afegir al desig de moles músics de crear una òpera germànica i allunyar-se de la italiana.
Com a tanta gent, la figura de Mozart em seduí de tal manera que, una mena d'urgència interior em féu aprofundir l'estudi de la seva vida i de la seva obra. Aleshores em vaig trobar en un àmbit confós, ple d'opinions diferents, de passions i incongruències. Vaig voler tenir accés a la seva realitat, primer com a músic, després com a home. Em vaig trobar amb un quadre que, de tanta gent que hi ha passat el pinzell, ja és irreconoscible. Hem de pensar que el gènere biogràfic, en els segles XVIII, XIX i part del XX, es considerava que havia d'ésser instructiu, edificant; exaltant les virtuts del biografiat per tal servís d'inspiració i estímul dels lectors.
L'enamorament dels biògrafs, quasi tots músics i musicòlegs, han fet un Mozart de mel i mató. Han confós desig amb veritat. S'ha fet quadrar, s'ha polit tot el que era cantellut. Mozart com a devoció, fou un invent dels romàntics. Nikolaus, l'editor, es treia el capell cada vegada que es mencionava a Mozart. Kierkegaard volia fundar una secta per només venerar a Mozart. Paumgartner, parlant de quan va Mozart a Viena el 1781, diu- "Amb els seus maternals braços, la ciutat sobre el Danubi abraça l'artista impetuós, pàtria dels seus anys de mestre". Una rucada total. Marx, encara l'any 1951 diu- " Així Mozart és per a nosaltres, paradigma, culminació i futur, atemporal en sa perfecció, remot i present al mateix temps, com totes les grans obres de la humanitat. Qui no disfruta de tals models exemplars no mereix ésser un home i molt menys un austríac". Una altra rucada i a més, xovinista. Orel ens diu: "Així doncs, la ciutat danubiana circumcidà Mozart amb el seu misteriós fetill i ja no el deixà anar, com a tants d'altres, abans i després d'ell". Karl Barth, seriós teòleg alemany, diu sense tornar-se vermell, que els àngels toquen música de Mozart i que el bon Déu, l'escolta complagut. Alfred Einstein diu que Mozart fou només un dispeser en aquest món. Àustria, Viena, Salzburg, han fet manifestacions de mare afectuosa vers el fill excels, quan en realitat, ni I'entengueren ni I'estimaren. Ell les odià profundament, fins arribar àdhuc a l'insult. L'única ciutat que se'l estimà i ell estimà fou Praga. També tenia un gran afecte per Londres..... (continuarà)...