16 de maig 2006

Mozart, l'altra biografia (3)

Ara tot havia canviat. Una sèrie de personatges fa poc giraven al seu volt. Mecenes, protectors, amics, als que escrivia cartes dient: "Estimats, excel·lents amics". A tots, Mozart tractà amb generositat, dedicant partitures, cartes carinyoses, detalls. Necessitava als altres, encara que els altres ja no el necessitaven a ell. També cal dir que amb les seves demandes de diners, ell mateix va provocar molts allunyaments. Gent amb qui va compartir feina, com Staedler, Da Ponte, Schikaneder. No han quedat proves que li paguessin amb la mateixa moneda, D'ells no queda res escrit. Gent de poca qualitat que no han deixat rastre, com era Schikaneder i membres de la seva companyia teatral, bohemis, amants de la barrila, que el convidaven a la Freyhaus. Tots aquells prínceps i nobles i burgesos enriquits, als que havia dedicat obres o que assistien als seus concerts, no tenim mai constància de què vagin fer grans lloances ni mostres d'entusiasme. Sempre amb el nas arrufat i trobant-hi pèls. Per exemple, l'Emperador, quan sentir El Rapto en el Serrallo, digué una rucada imperial-. "Hi trobo masses notes".
A mida que passava el temps, cada dia més irritable i inestable. No sabrem mai del tot la part de culpa que tingué ell de la seva pròpia ruïna. Tots el van abandonar, restant només van Swieten, Puchberg, alguns maçons, Süssmayr (ai, Süssmayr!) Constanze, àdhuc va perdre el plaer d'estar amb ell i l'abandonà a les males companyies de les que deia ella, volia lliurar-lo. Ella ja tenia qui li feia companyia.
Una de les persones que trobà a faltar fou el seu admirat Haydn, dels pocs que deia a tothom qui ho volgués sentir, que Mozart era el millor. A finals del 1790, Haydn, ja alliberat dels Esterházy, rebé I'oferiment de Johann Peter Salomon, un jueu alemany de Bonn, músic i empresari, que havia arribat a Viena per a contractar a Haydn i a Mozart i emportar-se'ls a Anglaterra. L'oferta que féu a Haydn era tan temptadora que aquest, malgrat I'edat, l’acceptà. Mozart cometé una de les equivocacions més grans de la seva vida. No anar amb ells. Tan enamorat que estava d'Anglaterra! També, tornant de Frankfurt, trobà una carta d'un altre empresari, aquest, d'òpera, de Londres, Robert May O'Reilly, que el cridava per anar a Londres, amb indicació d'estar-hi interessat el Príncep de Gal.les. Però, els deutes que tenia, la falta de diners, el pare que no es volgué fer càrrec de Karl Thomas i finalment, el desig malaltís de triomfar encara a Viena, li ho impedí. També la salut de la dona, de que ella no sabia anglès i que fora de Viena i de Baden, se sentiria desplaçada... El 15 de Desembre, van fer un dinar d'acomiadament. Mozart, amb filial estimació, (li deia Vater), li féu observar que era un viatge llarg i que ell ja era gran, però Haydn no es deixà convèncer. A l'acomiadament, Wolfgang, amb llàgrimes als ulls, li digué: " Em temo, vater Haydn, que aquest serà el nostre últim adéu". Haydn s'emocionà també, pensant que seria ell el qui potser es moriria. Qui els havia de dir a un i a l'altre que, a l'any just, Mozart ja seria enterrat. No hi havia cap raó, perquè fos així. Mozart venia d'un llinatge robust. El pare morí als 67, Nannerl als 79, Karl Thomas als 74, que per aquella època eren edats molts avançades. Segurament, la història de la música hauria estat molt diferent d'haver fet aquell viatge.
La vida de Mozart transcorregué en moments difícils per a Àustria i per a Europa. El mateix any del seu naixement, 1756, comença la guerra dels Set Anys, que acaba el 1763 amb la pau de Dresden. L'arquebisbe de Salzburg va mantenir la ciutat-estat al marge de la guerra, cosa que féu més suportable la situació. Feia pocs anys que els prussians havien pres la Silèsia i això portà cua. Curiosament, els dos països de parla alemanya s'enfronten en el que s'anomena el dualisme alemany. Maria Theresia d'Àustria s'alia amb França i més tard amb Rússia, Saxònia, Suècia i Espanya, per l'anomenat Pacte de Família. Frederic II ho fa amb Anglaterra. S'acabà amb la pau de Hubertsburg, en què poca cosa canvià. Prússia s'afermà al mosaic europeu però sense un duro. La figura de Frederic II Hohenzollern, home sense prejudicis, culte, bon músic, és per a les generacions joves, un símbol d'energia, de decisió i esperit d'aventura. Ell i el militarisme prussià fomentarà una consciència de pangermanisme, que durarà fins avui dia i que Hitler i els seus saberen aprofitar molt bé.
Més esdeveniments d'aquest final de segle son que Anglaterra s'apodera de l'Índia i augmenta el seu imperi d'ultramar a costa de França. Àustria quedà endeutada i certament això afectà en gran manera la vida musical de Viena. Més canvis foren l'entrada d'Anglaterra en la revolució industrial. Es descobreixen Pompeïa i Herculà, iniciant-se un interès pel passat i un despertar dels nacionalismes, cosa que fou important pel romanticisme que estava ja a la porta. Carles III governava Espanya de la mà del despotisme il·lustrat, obrint-se a petites reformes, sempre frenades per l'Església Romana i les oligarquies caciquils. Cook descobria i explorava les illes del Pacífic. Anys d'il·lustració i industrialització, que canviaren les formes de governar i produir a Europa. Els enciclopedistes francesos, Diderot, D'Alembert i Montesquieu. Rousseau publica el seu Contracte Social el 1763. Kant, Voltaire, Adam Smith, Lavoisier, Watt i la seva màquina de vapor. Galvani, Franklin, els germans Montgolfier i llur globus aerostàtic. Göethe publica Werther i Goya pintava a Espanya. El 1776, la independència dels Estats Units. Els 1788 i el 1790, noves guerres amb els turcs, que imposen restriccions econòmiques a Viena. El Kärtnertor-Theater passa un any tancat. La Revolució Francesa del 1789 és un daltabaix que significa un canvi d'era. Declaració dels Drets de l'Home, abolició dels feudalismes. El nostre músic mor l'any que Lluís XVI i Maria Antonieta són fets presoners a Vincennes.
Donem ara una ullada a la situació política d'Àustria a l'època del nostre Mozart. La noblesa i el clergat eren els que manaven. Les diferències socials eren enormes, àdhuc en la mateixa noblesa, que es dividia en alta, mitjana i baixa. L'alta proveïa l'oficialitat de l'exèrcit i tots els càrrecs importants. Les altres, el funcionariat en general, molt nombrós per cert. Es vivia una vida regalada, de festes i pomposes cerimònies. La noblesa i les jerarquies eclesiàstiques vivien dels privilegis, rendes i prebendes de la seva situació. Tots els fills i en especial, filles de casa bé, estudiaven i sabien música, cosa que era aconsellable per a fer un bon casament. La classe alta vienesa tenia una passió per tot el que era nou. Els músics eren quasi com lacais i tenien mala fama. Els humils vivien malament, hi havia una gran mortalitat infantil. La pagesia vivia en un sistema encara de l'Edat Mitjana, anomenat robot, en francès "corvèe" i que en català seria un poc els serfs de la gleva. És treball obligatori gratuït. A diferència de l'esclau, no era un segrest personal, era un segrest del seu treball. El serf havia de treballar uns dies a l'any pel seu senyor i sense cobrar. Això podia anar de 14 a 52 dies o més, pensant que els senyors, gaudint d’una vida fastuosa a Viena, deixaven en les mans d’administradors i capataços, la marxa de llurs possessions llunyanes, on el dret i la justicia no hi arribaven. Això durà fins la revolta del 1848, i que tingué grans conseqüències.
Evidentment, Mozart no era un home polític. I precisament li tocà viure uns moments crucials a Europa, dels que tothom en parlava i que va significar un canvi d'era. Mai va comentar els disturbis polítics, com per exemple, la Revolució Francesa, tema que apassionava a tot Europa, a favor o en contra i que a Àustria l'afectava molt, ja que la reina de França era una filla dels emperadors Francesc i Maria Theresia. No s'ho mirà com l'inici d'una nova etapa política. No veia gaire més enllà de la seva música i dels seus problemes. Els esdeveniments contemporanis no arribaren mai al llindar de la seva consciència. Sembla que les úniques vibracions del canvi social que s'acostava i que captem en ell, és l'exigència de llibertat i independència com a músic, cosa inpensable per aleshores. I potser sí que, inconscientment, concordava amb els desitjos revolucionaris de l'època però no ho manifestà mai. La seva única reacció fou el Fígaro, de la seva òpera Les Noces de Fígaro, diatriba dissimulada contra la noblesa, però el suficient "light" per a poder-se representar. Però el Fígaro fou l'inici de la seva ruïna.
El seu sentit de músic lliure el féu subjecte del cop de peu del comte Arco, el mestre cuiner de l'arquebisbe. Aquest pobre home, ho féu només per servilisme al seu amo. No tenia cap inquina contra Mozart. Amb anterioritat, li havia confessat la seva trista situació i li va dir unes paraules que resultaren profètiques: " ... cregui'm... aquí la fama d'una persona dura poc... al principi et cobreixen de lloances, però, per a quant de temps? Al cap d'uns mesos els vienesos ja demanen quelcom de nou... "