10 de desembre 2007

Mozart, l'altra biografia (6)

A la primera època de Wolfgang, l'arquebisbe era Sigismund von Schrattenbach. Home bastant tolerant i que els donà permís per a dos anys, això sí, sense sou. I se'n prengueren tres i mig. Però el 1772, fou elegit Hyeronimus, comte Colloredo, originari del Friül, zona a cavall entre Àustria i Itàlia. Entre el 1772 i 1777, Mozart era a Salzburg, com a empleat a la cort de l'arquebisbe Colloredo, a mitja jornada i obligat a portar lliurea de servent, menjant a la cuina del palau, en una escala social entremig de lacai i cuiner. Aquí faig un incís per a comentar la mala premsa que tenien els músics, excepte les grans figures ja consagrades. Això venia de molt lluny, ja de l'Edat Mitjana. Els músics eren en part, descendents de joglars, de gent de vida nòmada, mig músics, mig saltimbanquis, mig pallassos, gent de poca educació i cultura. Hi havia la idea subconscient de que, els tiraves una moneda i feien música i ballaven.
Continuem, doncs amb en Wolfgang. És natural que un adolescent orgullós, convençut de la seva vàlua, que estava acostumat a alternar amb reis i nobles de mig Europa, que als 18 anys ja havia composat 25 simfonies i quasi 200 obres més, és sentís molt malament en aquesta situació. Era un treball trobat gràcies al seu pare, el qual, per a subsistir, era capaç de fer la pilota a qui fos. La relació amb l'arquebisbe es va anar deteriorant, cada dia que passava hi hagué més tensió. També això creava en Mozart un sentiment estrany, de veure al seu pare, aquella figura abans gegantina, ajupint-se davant el poderós Colloredo.
Així doncs, el 1777, aconsegueix permís el mes de setembre i amb la mare, marxa a fer I'últim viatge familiar. Aquest viatge fou desgraciat en tots els aspectes i hauria de marcar la seva vida. La seva fita secreta era cercar col·locació en alguns dels principals centres musicals del moment, Munich, Mannheim o París. Van fer escala a Augsburg, on conegué a la cosina Marie Anne Tekla Mozart, a qui deien la Bäsle, (Bäshen, diminutiu de cosina en alemany). Sembla era una nena espavilada i amb la que va tenir certes especials relacions. A Mannheim pogué escoltar la cèlebre orquestra del Gran Elector Karl Theodor von der Pfalz-Salzbach, fundada per Jan Vaclav Stamitc. Aquest ja feia uns vint anys que era mort, però els fills i deixebles seguiren I'estil del fundador. En aquell moment el director era Cannabich, que fou amic de Mozart i qualque vegada havia posat a casa seva. Tenia una filla, Rose, de 13 anys, molt espavilada també i que el nostre Wolfgang adolescent, a més de fer música amb ella, se'n enamorà. Aquesta orquestra fou una fita en el desenvolupament de la simfonia i del classicisme. Mozart quedà impressionat pel "cop d'arquet" dels violins. Tots a la vegada!
Allí, (i potser per la seva desgràcia futura) conegué a la família Weber i d'una filla de les quatre que tenien, s'enamorà bojament. Evidentment, en aquelles èpoques les edats núbils eren més primerenques que ara, però sembla cert al jove Wolfgang li agradaven jovenetes. Fou la segona la ullada. Aloysia, ja una bona cantant. Ell li donà lliçons, millorà les seves possibilitats, cosa que la convertí en soprano coloratura
L'estada a París fou un fracàs. Ja no era “le petit garçon” que aixecava l'entusiasme de les "madames". Els aires polítics i socials estaven revoltats, suraven en l'aire. Mozart, no sabem si va captar el descontent popular. Ell és de suposar no es mogué dels cercles aristocràtics, on es sentí incomprès, menystingut i reaccionà negativament, odiant als francesos de tot cor. Es consolava fent cartes d'amor a Aloysia i cartes no tant d'amor, sinó més aviat escatològiques, d'erotisme infantil, a la cosina, la Bäsle d'Augsburg. A París, com ja he dit abans, potser l'única cosa positiva que en tragué fou la relació amb Schobert, que el posà al corrent de l'estil galant. A París, doncs, no trobà ni cort ni empresari que s'interessés per ell, com tampoc a Munich ni a Mannheim. El pare, encara que lluny, volia portar el control de tot. Escrivia cartes demanant els comptes, preguntant si Wolfgang treballava, si cercava feina, si era atent amb la mare, si anava a missa i si es confessava. El fill s'enfadà molt i no va contestar. La mare i el fill es posaren a la defensiva.
Per si fos poca la malastruga, la pobreta de la seva mare, que va haver de restar setmanes senceres en miserables estades, hostals de mala mort, morta de fred. Hores, dies sola, sense cap activitat, sense saber un mot de francès, enyorant casa seva, encara més aïllada i solitària que ell mateix, començà a trobar-se malament. De temperament animós, pensant només en el fill, no es va queixar. El mateix dia que Wolfgang estrenà amb èxit la simfonia nº 31, "París", emmalaltí greument i morí als 58 anys, a París, en qüestió de quinze dies. No sabem de quina malaltia. El fill no la deixà ni un moment durant l'agonia i apuntà amb molta concisió els medicaments que prenia. Tots hem quedat sorpresos de l'aparent rapidesa en què Wolfgang superà la mort de llur mare. Penso la infantil falta de compenetració amb els aspectes més evidents i necessaris de la vida. Potser també, sabent pel metge que no tenia cura, que s'havia de morir, cregué que la mort seria per a la seva mare, un alliberament. I potser sí, que ho fou, pobreta. Aleshores, amb la mare de cos present, fa una carta al seu pare, dient que la mare està malalta però tot seguit parla de l'èxit de la simfonia París, que després s'havia pres un gelat, que havia resat el rosari.... Hi afegeix quatre frases de consol religiós. Tot just d'acabar aquesta en fa una altra, a l'abat Builinger, perquè vegi el pare i li comuniqui la mort d'una manera menys traumàtica. Però Leopold no era beneit i amb la carta del noi, ja en va tenir prou per a saber la veritat. Jo crec que la mort de la mare, però, fou més important del que sembla. Fins aquell moment fou un jovencell natural i despreocupat. A partir del 1778, sembla que endevini que en el seu destí hi ha quelcom de tràgic. Ell ho accepta, però inconscientment hi ha quelcom de diferent en ell. Fins aquells moments en què tot eren tons majors, ara freqüenta els menors. Fins al final, amb La Flauta Màgica, que torna a l'alegria ingènua dels infants, a la divina senzillesa.
El quedar sol a París fou una experiència nova, estranya. Va conèixer per primera vegada que era ser lliure, no tenir la fèrula del seu pare aprop. Ell no havia conegut mai "aquella" llibertat. I se les inventava totes per retardar la tornada a Salzburg. Sabia molt bé el que allí li esperava. El pare estava espantat pel que veia a venir per part de Colloredo. Coneixia la incapacitat del fill per ésser previsor, per sortejar els problemes quotidians, per saber caure bé als superiors. Leopold clamant des de Salzburg, el féu tornar. A base de besar el sòl i humiliar-se davant l'arquebisbe, havia aconseguit es calmés i donés una nova oportunitat a Wolfgang. El pare emprà tota l'artilleria pesada per a que tornés. L'enganyà sobre les condicions econòmiques que li eren ofertes, exigí, pregà, amenaçà. El fill, a la fi, accedeix i torna, consolat potser amb la possibilitat de reveure a l'estimada Aloysia, que en aquells moments era a Munich fent una gira artística.
El baró von Grimm, el seu introductor a París i a la vegada hostaler, quedà decebut. Ja no era aquell nen dòcil i encantador que havia conegut. I li posà les maletes a la porta junt amb un bitllet de diligència. Després de passar per Strasbourg i Mannheim, aterra a casa dels Weber, a Munich. Però ai, li espera el més gran desengany amorós de sa vida. Aloysia li dóna carabasses el gener del 1779 i a l'any següent, es casa amb Joseph Lange, pintor i actor. No fou un matrimoni sortós. Se'ls moriren els sis fills haguts i van acabar les seves vides separats. Era la germana amb més talent i temperament de diva. Sembla que a ella no li plaïa físicament Mozart i fou noble en dir que no. Per a Wolfgang, era un amor quasi platònic, romàntic i poc real. Hi ha una carta del juliol del 1778, parlant de Aloysia al seu pare, que hi ha més mel que a ca’n Llibre. En canvi, ja després de les carabasses, en la carta que més tard escriu al pare, parla de Constanze, de 15 anys, en què la presenta com una noia perfecta, com a una màrtir de la família, li diu que Aloysia és falsa, malintencionada i "coqueta". Malgrat els escarafalls primers doncs, li va passar prest I'enamorament.
El gener de 1779, torna a Salzburg, acompanyat de la cosina Tekla, que es reuneix amb ell a Munich, potser per no sentir-se tan sol, trist i fracassat. Potser val la pena que comentem un poc el rol d'aquesta cosineta, ja esmentada abans. En l'escala de valors de Wolfgang, era I'extrem oposat a Aloysia. Si d'aquella li agradava la meitat superior, de l'altra li agradava la meitat inferior. Era l'expressió d'una doble vida, d'una doble moral. Es movia entre dos pols. Els tenia ben diferenciats i l’un no excloïa l'altre. La Bäsle tenia dos anys menys que Wolfgang. Filla d'un germà de Leopold, tipògraf. Era un poc primitiva, despreocupada i simpàtica. I no dubtem que ensenyà al cosí moltes coses que aquest no sabia. Les pistes ens venen per les cartes entre ells, carregades d'erotisme, d'escatologia, bromes de funcions fisiològiques, que en el segle XVIII, es deien en llengua vulgar, sense eufemismes. I les coses que sabem de la seva vida posterior, ja diuen molt de com era. Un fill il·legítim amb un capellà, que per la condició de l'ínclit, es tapà pudorosament. I acabà ajuntada amb un funcionari de Correus de Bayreuth. Per cert que visqué molts anys, enterrà a tothom, com es diu.
Aquell jovencell de 18 anys torna al punt de partida. Però ara encara se li fa més dur. Es posa a escriure encàrrecs de Colloredo. Misses "brevis" o sigui curtes, al gust de l'amo, vespres, "sonatas da chiesa". Però, no obstant, li donava llibertat per a què compongués altres coses. Altres ho haurien sabut portar millor. Però la inquina contra l'arquebisbe anava "in crescendo", com també a tot el que ell representava i l'envoltava, inclosa la ciutat de Salzburg. Colloredo era un autòcrata progressista, un dèspota il·lustrat, d'idees il.luministes, que llegia a Voltaire i que s'enfrontà amb la vella oligarquia salzburguesa però era també un home distant, despectiu i orgullós, amb l'agreujant de què no li agradava massa la música. Per altra banda, les maneres de fer de Mozart, tant poc prudents i diplomàtiques, era fàcil traguessin de polleguera a qualsevol. S'encarava amb ell, com si de dos iguals es tractés. Anem a dir que es coneixien l'un a l'altre massa bé. I en aquell galliner no hi podien haver dos galls. L'arquebisbe sempre considerà Wolfgang com un criat peresós i rebel. Però aquest fet ha condemnat Colloredo per sempre al menyspreu històric.