22 de desembre 2007

Mozart, l'altra biografia (8)

Wolfgang i Constanze fou un matrimoni en què tot s'aguantava per un fil. A algú podia semblar-l'hi que era una parella ideal, però no era cert. No sabem si Mozart no va conèixer o no va voler conèixer l'autèntica manera d'ésser de la seva dona. Hi ha qui diu que Mozart cercà una forma femenina que li recordés la mare, amb les seves mateixes opulències per una banda i per l'altre, una col·lega eròtica que li suplís la cosina Anne Marie Tekla. I que la paciència i condescendència que li va servar sempre, respon a això. Mozart sembla confonia l'amor amb les sensacions eròtiques.
Constanze, frívola, superficial i absorbent. Desordenada, coqueta i gelosa. Mancada de sentiments i amb afany de diners. Tal i com era, però, Mozart la va estimar, en especial, pel seu atractiu sensual, ens diu Einstein. Un altre motiu perquè estimava aquella noia eixelebrada i fresca era potser, perquè era el contrari de les pretensions i opinions del pare. Però jo penso també que n'era dependent i li tenia por. Irascible, sovint muntava escenes increïbles. No va actuar mai com a musa, ignorà el geni del seu home. Desitjosa de plaers, luxes i divertiments, incapaç d'ajudar-lo en moments difícils. Sabem d'infidelitats d'ell amb Nancy Storace, la cantant anglesa; també s'ha dit que hi hagué un idil·li amb Magdalena Hofdemel, muller d'un germà maçó, Franz Hofdemel. Aquesta estava embarassada i mai sabrem la paternitat veritable del fill. Constanze també anava pel seu compte. Mozart va ignorar -o no?- les relacions de la seva dona amb el deixeble Franz Xaber Süssmayr, quatre anys més jove, el probable pare del seu fill petit, del mateix nom. Excepte alguns biògrafs com Robbins Landon, Jackson i altres, molts d'ells opinen que ella fou una bona causa del daltabaix que, poc a poc, s'anava acostant. Una falta de salut, no massa clara, que li feia haver d'anar a prendre les aigües a Baden, un balneari car i exclusiu, on sospitem no tot eren banys termals; organitzant i assistint a festes i saraus, mentre Wolfgang havia de compondre sense parar per pagar-ho. Realment una dona que sobreviu al seu home més de 50 anys no sembla tenir falta de salut. El que va saber fer molt bé, però, fou la manipulació de la imatge de Mozart i la d'ella mateixa, per fer-la arribar a la posteritat. I d'ella n'hem de parlar molt més endavant, en els moments finals de Mozart.
Mozart i Constanze tingueren sis fills: Raimond Leopold visqué 1 mes; Karl Thomas, 74 anys; Johann Thomas Leopold, 1 mes; Theresia, mig any; Anne Marie, visqué una hora i Franz Xaber Wolfgang, 53 anys. Només dos doncs arribaren a l'edat adulta. Karl Thomas (1784-1858), empleat estatal del govern austríac a Milà, on morí. I Franz Xaber (1791-1844), I'últim, de paternitat dubtosa, fou un músic de pa amb fonteta, arribant a firmar obres seves amb el nom del pare i al revés, creant bastants galimaties als historiadors i musicòlegs. Morí a Karlsbad. Els dos germans no s'assemblaven gens. El petit era clavat a la mare. El gran s'assemblava al pare. Tots dos moriren sense descendència, per tant, el llinatge Mozart s'extingí amb ells. Encara que però, sembla que el gran tingué una filla il·legítima, Constanze, morta de verola el 1833. Una mostra més que els seus mecanismes interiors se'ns escapen, la vídua Mozart no deixà cap carta esmentant els fills ni aquesta néta, que ella havia de veure morir. Potser, però, això respon a l'elevada mortalitat infantil de l’època, que sembla com si els pares no donessin tanta importància a la mort d'un fill...
També vull fer notar que si calculem en nou anys de matrimoni, set embarassos més un avortament, ens dóna una referència al fet que Constanze estava quasi sempre "en estat". Això ben segur també motivà les escapades que feia Mozart, no ajudant gens a la bona marxa de la parella. Constanze jugava amb Mozart.
Vers el 1789, hi ha signes clars de què les coses no van bé. En una carta enviada a Baden, li retreu de manera delicada, faci la papallona davant de tothom amb NN. Aquestes sigles, podrien dir "Nomen nescio" o "Notetur nomen", sembla corresponen a dos personatges. Un, Süssmayr i l'altre Goldhahn, el creditor misteriós. A vegades, es troben aquestes sigles en una mateixa ratlla però en diferent context. En una carta hi trobem- "..N.N. tu saps a qui em refereixo, és un canalla..." Aquí suposem es refereix a Goldhahn. Més endavant diu: "..amb N.N. et portes massa lliurement. Dóna't compte que N.N. no es porta amb ningú tan grollerament..." Aquí creiem es refereix a Süssmayr. Però li diu d'una manera, no gelós, sinó dolgut que la seva dona es faci mal veure. Es queixava del comportament de Constanze en relació al que semblava i podien dir, però mai del desori domèstic que portava. Mozart, malgrat tot, tingué paciència amb ella i li parlava sempre amb estimació. Sempre la va defensar davant la gent de fora del cercle familiar. Acceptà moltes coses per tal potser que no el deixés. Malgrat les coses negatives, l'enemistat del pare, la ruptura amb la Nannerl, els rumors que corrien, I'estimà sempre. Potser com a única cosa "seva"? Com a cosa que no li havia proporcionat el seu pare? Va arribar a tenir una total dependència d'ella i no se'n pogué refiar mai. Constanze, davant les aventures del marit, no dóna tampoc signes de gelosia, sí, d'enveja i ràbia. Ella sap què és una ignorant i enveja les amistats femenines de Wolfgang, tot de dones cultes, sensibles, distingides, aristòcrates. Constanze li diu que no vagi amb males companyies. Hi ha qui diu es referia a dones de món, altres que es refereix als maçons. Volia saber sempre on Mozart passava les nits.
Començaren a comptar amb els diners dels altres. La baronessa Waldstatten, una dama separada del marit i de no massa bona fama, fou còmplice d’aquell casament i els pagà el convit. Malgrat això, a les dues setmanes ja li van demanar diners. Aquesta senyora, ja madurada, però de bon veure, sembla va empaitar a Mozart, amb un cert beneplàcit d'ell, com també va fer un intent epistolar de pescar al vidu i solitari Leopold, que sembla, sembla, li va picar una mica el microbi de refer la seva vida. Curiosament, aleshores el fill, conscient del perill, s'hi va posar pel mig i ho va esbullar.
Fins el 1785, la carrera de Mozart es desenvolupà brillantment i fou el més prestigiós de Viena. A partir, però d'aquest any, les coses canviaren de signe. Els seus creixents problemes financers no son només conseqüència de la mala administració dels importants beneficis que feia, ni de les alegries de Constanze, ni a les veleitats de la moda; també va decaure la situació general de la ciutat, afectada pels conflictes bèl·lics i una greu crisi econòmica. La represa de la guerra amb els turcs el 1787 i el 1790, féu que molts nobles, oficials de l'exèrcit, fossin fora de Viena i no estaven per músiques. Aquests fets polítics van crear a Àustria i a Viena en particular un capgirament social. La noblesa, que era qui omplia els quadres d'oficials i alts càrrecs militars, va haver d'anar al front. Els camperols, tropa d'infanteria, havia de deixar els camps. Aleshores baixaven les rendes dels senyors. El 1787 els turcs assetjaren Belgrad. Això fou una sangonera pels nobles i per les arques de l'estat. Aleshores, la burgesia, els funcionaris i botiguers, havent augmentat les seves fortunes i volent imitar a la noblesa, es donaren per reunir a casa seva, artistes, músics, poetes, literats. Les grans orquestres plegaven i es posà de moda la música de cambra, que amb tres, quatre o cinc músics feien el fet. Moltes vegades la família que obria els seus salons tocava i després convidaven a sopar als hostes. Foren èpoques de petites peces, música de cambra, divertiments, serenates, peces per a orgue mecànic, tres peces delicioses pel comte Deym, que tenia un museu de cera; per a harmònica de vidre, que eren dedicats a Marianne Kirchgessner, una cegueta que deien tocava música celestial. Només li demanaven peces intranscendents, cosa que li causà una gran frustració i tristesa.
A finals del 1787, fou nomenat Kammermusik de la Cort, que I'obligava a fer música pels balls de la Cort. Es feien a la Redoutensaal, on ara hi fan les evolucions els cavalls de l'Escola Espanyola d'Equitació. Les seves danses, magnífiques, és I'inici de l'entusiasme dels vienesos pel ball, tradició que seguiren Lanner i la família Strauss. Eren unes danses que transcrites per a piano, es venien com a xurros. Però el negoci el feien els editors, no l'autor. A ell també li agradava molt ballar. També s'afegiren a l'activitat compositora de danses Haydn i Beethoven. Des del 1780, Josep II havia prohibit les misses amb orquestra, una de les coses que podia haver afavorit a Mozart. Més tard, Leopold II derogà la prohibició, però ja era tard.
A casa del funcionari Greiner, es feien reunions burgeso-culturals d'aquest tipus. Era dirigit per la filla, Karoline Pichier, escriptora i poetessa, ja esmentada abans, que hi reunia artistes de totes branques. Mozart hi era habitual. En una reunió d'aquestes, amb la música de Haydn i la lletra de Lorenz Leopold Haschka, es composà I'himne austríac Gott ehralte, que forma part del quartet nº 62 en do M. opus 76, nº 3, Emperador.
Els compositors feien concerts per subscripció. Això vol dir que una llista de persones pagaven per endavant una obra musical i el dia de l'estrena, hi assistien sense pagar. Aquest sistema fou molt emprat per Mozart. Però això començà a fallar, pels motius que fossin. En una carta Mozart es queixa que en una d'aquestes llistes, només hi tenia una persona apuntada, l'incombustible van Swieten, un bon amic. El 1786, només li quedava una alumna, Franciska von Jacquin. Els últims anys es donava compte que s'anava quedant sol. Cada vegada era més una fugida endavant. Més trastornat, més antipàtic i més tancat. Ell contribuí en gran manera a la seva desgràcia. No sabem res veritable ni creïble d'aquells temps. Un núvol ho tapa.