Mozart, l'altra biografia (4)

Carles VI, el que fou efímer rei d'Espanya, i dels catalans, dels valencians i dels mallorquins com a Carles III, morí el 1740. Casat amb n’Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbütel, que fou bastant estimada pels barcelonins, per la seva bondat i simpatia. Pujà al tron llur filla Maria Theresia, partidària d'una política conservadora i absolutista. Aquesta era casada des de 1736 amb el Duc Francesc Esteve de Lorena, home culte i liberal i que fou I'introductor de la francmaçoneria a Àustria. Fou co-regent amb ella i el 1745 fou coronat emperador com Francesc I. Mort el 1765, fou entronitza't el seu fill hereu com Josep II, que malgrat la influencia de l'emperadriu vídua, posà en marxa unes importants reformes, inaudites a l'època. Llibertat de consciència, confiscació dels béns de les ordres religioses, tancades de convents, control dels seminaris. Tot el poder de l'Església passa a l'Estat. Creà hospitals, escoles, manicomis, escoles professionals i tècniques. Això rebé el nom de Josefinisme. Però li feren la traveta tothom, àdhuc el mateix poble. Mort el 1790, el succeí el seu germà Leopold II (oncle-avi, de l'arxiduc Lluís Salvador, personatge molt car a nosaltres per la seva fructífera estada a Mallorca), carca i regressiu, que invalidà una bona part de la feina feta per Joseph II.
Regnà poc, ja que morí un any després que Mozart. El successor, Francesc II empitjorà la situació, creant un estat policíac i repressiu, de la mà de Metternich i fou l'amfitrió del Congrés de Viena el 1812.
Mirem ara com estava la música en aquesta segona meitat del segle XVIII Itàlia, el país que des de la guerra dels Trenta Anys havia envaït musicalment Europa, quedava enrere. Els mestres de primera magnitud ja no sempre són italians. Aquests han d'emigrar i els trobem escampats per totes les corts europees. Queden encara grans conservatoris i escoles i algunes figures cimeres com el pare Martini, a Bolònia, Sanmartini a Milà. I queden grans i nombrosos teatres. El cor musical d'Europa en aquell moment és Viena, on conviuen músics bohemis, mestres de l'arquet; moraus, italians, hongaresos, francesos i un valencià, Vicent Martin i Soler. Salzburg també n'és un centre, així com una sèrie de monestirs: Mariazell, Melk, St. Florian. Al nord, el jove regne prussià, la cort de Postdam crea escola musical. Allí el rei toca la flauta amb Johann Joachim Quantz, acompanyat al clavecí per Karl Philipp Emmanuel Bach. A Dresden, hi ha Tartini i Pisendel, aquest últim popularitzant a Vivaldi, mort el 1741. A Leipzig, encara amb l'estela deixada per Johann Sebastian Bach, mort el 1750. Telemann, mor el 1767. I Mannheim, un dels fenòmens musicals del segle. Creada aquesta orquestra amb els diners i l'afecció a la música del Príncep Gran Elector Karl Theodor von der Pfalz-Salzbach, que tocava el traverso i el violoncel, pels volts de 1745 fins el 1778 quan, al heretar el regne de Baviera per la mort de Maximilià III, trasllada la cort a Munic. I precisament allí, Mozart hi estrenà La Finta Gíardiniera i Idomeneo, re di Creta. Aquest grup, féu escola a les mans de Jan Vaclav Antonin Stamic i dels seus seguidors. Eren famosos els seus crescendos, diminuendos, pianos. Precisió d'atac, habilitats de matisos dinàmics, uniformitat d’arcada de la corda, tècnica virtuosística acurada. Els músics de vent també foren extraordinaris. Van arribar a ésser 90 músics, I'orquestra més nombrosa d'Europa. Establiren les bases de la simfonia i explica que Mozart quedà embaladit per aquesta uniformitat d'arcades. Com que en les partitures de l'època no es marcaven les arcades, tothom feia el que volia. Tots eren virtuosos però, no obstant, no intentaven sobresortir els uns dels altres. A Espanya, Domenico Scarlatti, músic de la reina Maria de Braganza, amb les seves sonates monotemàtiques i bipartites; Antoni Soler, montserratí destacat a l'Escorial; més tard Bocherini, la màxima expressió de la música galant a la península. Pobrets, feien el que podien en un desert musical com era aquella cort.
A Rússia, un italià, Giovanni Batista Locatelli hi porta l'òpera italiana, regnant Caterina II. A Anglaterra hi trobem també alemanys, que són el fill petit de Bach, Johann Christian i Karl Friedrich Abel, amb el rastre deixat per Haendel, mort el 1759. També Thomas Agustine Arne, autor del Rule, Britannia i William Boyce.
Tècnicament, és fuig del contrapunt bachià i es vol arribar a una escriptura més lleugera, en dues o tres parts, que el cant i l'acompanyament quedi ben separat, que la melodia superior quedi ben clara, usant molt el baix Alberti, propi dels napolitans i desapareixent el continu; tot més simètric, res de sobresalts, consonàncies sempre resoltes, tot guiat pel sentiment. Més fàcil pel músic i l'afeccionat. Es complia el concepte aristotèlic de que no arriba res a la intel·ligència que no passi pels sentits. Això és l'estil galant, que també se'n deia "stilo moderno" i que podem situar entre el 1730 i el 1760, que va anar eliminant els rastres del barroc. En les arts plàstiques, aquest estil s'anomenà rococó, on precisament a Àustria, se'n troba a cada pas. Això mirant la música al centre d'Europa, ja que més a la perifèria, el barroc s'allargà més. Pel 1745 hi ha inicis de canvis amb el Empfindsamkeit, que és un estil dolç, malenconiós, solitari, inexpressiu. L'estil galant es difon a partir de l’òpera buffa i també amb la música de tecla que venia de França, és a dir,de Couperin i de Rameau, i que amb l'estrena de La Serva Padrona, de Gianbattista Pergolesi, es va encendre la guerre de les buffons. Mozart va fer música galant fins que apunta a l’horitzó el Sturm und Drang, encara que no tingué temps del canvi que féu Haydn. Àdhuc Bach, té petites pistes galants en el Magnificat i en algun Concert de Brandenburg. L'estil galant també entrà a l'església, com són les misses de Haydn i Mozart.
La invenció del forte-piano (gravecembalo col forte e col piano), per Cristofori el 1710, començà a trepitjar fort pels 1760. El clavecí tenia I'esperit del concerto grosso barroc. L'alternança del concertino i el ripieno és reflexa en els dos teclats. El piano té un dinamisme i unes possibilitats que comparem amb l'orquestra simfònica que coneixem. L'altre fet molt important d'aquest final de segle és la forma-sonata. Neix en el classicisme, que n'és pal de paller. Es desenvolupa a través de la sonata da chiesa i de la sonata da camera. Comença a haver-hi tensió, acció dramàtica, ja no es "fil musical". Ara, la gent comença a posar atenció a la música instrumental, comencen a ésser exigents. Dos o tres temes, disposats en un primer temps, exposició; un segon, desenvolupament, en una altra tonalitat i un tercer, re-exposició, amb retorn a la tònica. Solen ser clars el primer i el tercer temps; el segon, és un temps foll, de particular inspiració de l'autor, terra de ningú.
A partir de l'obertura italiana en tres temps, ràpid-lent-ràpid, es feren les primeres simfonies, on el primer temps, al·legro, es feia amb estructura sonata. Introducció breu; tema A, en el to de l'obra; tema B, més lent; elaboració, jugant amb els temes A i B; re-exposicíó dels temes A i B; una coda, menys o més llarga. Més endavant, s'emprà un quart temps, que solia ésser un minuetto. Podríem parlar d'una estructura standard de la simfonia del classicisme; al·legro, adagio, minuetto i al·legro.
Haydn, aquest gran músic, tingué una molta influència en la música de finals del XVIII, tant en Mozart com pels que en vindrien después. Després de treballar pel baró von Fürberg i pel comte Morzin, entra de kapellmeister dels Esterhâzy el 1766, on romangué 30 anys. Pels volts ja dels 70, a partir del seu opus 33, obre la porta al classicisme, aconseguint una síntesi entre l'estil galant i el empfindsamkeit; junt amb una certa inèrcia del barroc, influït per Karl Philipp Emanuel Bach, fet ja totalment assolit a l'opus 77. Aquest classicisme vienès, anava a l'avantguarda i fou seguit i copiat per tots els músics d'Europa.
Rosen diu que tota l'obra madura dels Haydn, Mozart i Beethoven és el classicisme total.
Entre el 1770 i 1785, el moviment literari Stum und Drang, iniciat per Novalis, Grillparzer, Klopstock, Schiller, Göethe i d’altres, penetra també a la música. Frases tallades, silencis, sanglots, forts canvis d'intensitat. Aquest estil, pre-romàntic, és una exacerbació del subjectivisme. Morts, fantasmes, cementiris, tempestes, runes de castells medievals, suïcidis per amor, etc. Trobem indicis d'això amb el Bach de Berlín, amb l'últim Haydn, alguna obra mozartiana, com per exemple, algun tros de La Flauta Màgica, en la Fantasia KV-475 i en trossos del Rèquiem.
El romanticisme serà ja un trencament amb el passat. Sistematització de l'ornamentació, ús emblemàtic de les pauses, tonalitats estranyes, re-exposicions en diferents tonalitats, cromatismes, manca de simetria, etc.
Mozart fou un cas paradigmàtic de precocitat dels més notables que recordem, un nen prodigi per antonomàsia. Se li practicà el que avui es coneix per estimulació precoç, i crec que, els seus fanàtics haurien de meditar sobre el cas Mozart. El seu pare, músic a la cort de Salzburg, que era un principat eclesiàstic autònom, d'uns 10.000 habitants i regit per un arquebisbe. El pare Mozart, autor d'un excel·lent tractat per a violí; es casà amb l'Anna Maria Pertl, el 1747, quan tenien tots dos 28 anys. Tingueren set fills, dels que només dos arribaren a edat adulta. Maria Anna Walpurga lgnatia, en família, Nannerl, fou la quarta. Nasqué el 30 de Juliol del 1751. Quan tenia quatre anys i mig, nasqué I'últim fill, el petit Wolfgang.
L'any després, el pare fou nomenat Compositor de la Cort i Vice-Mestre de Capella amb l'arquebisbe Leopold Anton Eleuterius von Firmian. Aquest era la màxima autoritat religiosa i al mateix temps política d'una ciutat-estat independent que formava part del Sacre Imperi Romà-Germànic però no del regne d'Àustria. Salzburg, vila a les riberes del Salzbach. Ciutat de la sal i riu de la sal, seria la traducció catalana. Aquest producte havia estat molt important per la vila.
L'arquebisbe vivia ja a la Hohensalzburg, imponent castell sobre la població, ja a la Residenz, un palau prop de la Catedral de Sant Pere. En aquest temple, del segle XVII, d'estil italianitzant, molt sovint Wolfgang tocà I'orgue i hi estrenà misses. Per en Leopold treballar a la cort era un cert motiu d'orgull professional, a l'època on els músics tenien un nivell laboral molt baix. Li donava uns ingressos no massa importants però segurs i li permetia viure en un apartament confortable.