Mozart, l'altra biografia (11)

Aquell estiu, mentre Wolfgang és a Viena treballant en aquesta òpera i fent gestions per a la seva representació, Constanze, a punt d'infantar el fill petit, altra vegada va a Baden, acompanyada de Süssmayr. He d’esmentar que des del 1789, sempre hi anava amb aquest individu. Mozart li fa cartes, cartes enigmàtiques; arribades a nosaltres amb trossos eliminats, amb una fantàstica varietat d'estats d'ànim. Des de tendres manifestacions d'enyor, a mostres de crispació per les dificultats que troba, o mentint com un infant explicant lo bé que està, que menja molt, que anava a passejar, que es cuinava ell mateix bistecs, etc. No es pot creure. Menjava de restaurant o amb qui es podia enganxar. En aquells moments, es veu tan atabalat i desorientat que no creiem pas I'existència d'una altra dona. Es respira en aquestes cartes, una preocupació pel comportament un verdós de Constanze davant d'estranys i també un rerafons d'angúnia per la presència de Süssmayr. En aquestes cartes sovint hi ha les críptiques lletres NN, que veiem ara esborrades, obra de Constanze o Nissen. L'ultima carta de la seva vida, (de les que tenim) del 14 d'octubre, acaba amb una postdata ben escruixidora: " Amb N.N. fes el que vulguis. Adieu". Pels volts del 4 d'octubre, reprèn el Rèquiem, en un moment de recaiguda de les molèsties. Encara composa el Concert per a Clarinet, KV622, destinat a Anton Paul Staedler. Composa febrilment. Sofreix vòmits i desmais i sempre amb gust metàl·lic a la boca. Com més malament es trobava, amb més passió treballava i com és clar, empitjorava cada cop més. Algun dia semblava millorar i s'animava. Estava silenciós, absort en aquell treball. Entremig també compon la cantata maçònica KV-623a. Vers el final de la partitura ja s'observen irregularitats amb la redacció de les notes, cosa que encara no apareix en el concert per clarinet. L'estrenà personalment a la lògia el dia 18, la vigília de posar-se al llit, fent un esforç considerable. No gosem dir si fou per a cobrar el treball o si per sentit de compliment maçònic.
I no obstant, li venen més encàrrecs, Haydn el crida des de Londres. Rep el nomenament de Kapellimeister de la catedral de Sant Esteve; òperes per a Viena i Praga; ofertes d'Hongria, on un grup de nobles li oferiren una pensió anual sucosa per a escriure música i Amsterdam, per fer trameses regulars d'obres. O'Reilly, Salomon i els Storace que el demanaven encara des de Londres. Un empresari del nord d'Alemanya que li demanava una cantata. Però està tan acabat que ja no pot fer res més.
Feia dos mesos havia venut el cavall i ara es dedicava a fer passeigs a peu, sovint amb en Primus. El 19 de novembre es troba malament a la cerveseria Zur silbermen Schlange, La Serpent de Plata, amb el fidel Joseph Deiner. No pot acabar-se el got de vi. Amb febre i els membres inflats, es posà al llit per no aixecar-se ja mai més. Fou una caiguda en barrina. Anà quedant paralitzat, inflat. Els metges no sabien què fer. Per acabar d'empitjorar la situació, se li practicaran sagnies més d'una vegada. Wolfgang totalment conscient de la situació, es lamentava de què quan la sort li començava a canviar es moria. Deia: "Haver de morir ara, quan podria viure tranquil, abandonar ara el meu art, haver d’abandonar la meva família i els meus fills... " Agònic ja, encara tingué ànims de donar instruccions a Süssmayr per acabar el Rèquiem. Plorant cantà encara els compassos del Lacrimosa, últim tros totalment seu. El dia 4 de desembre caigué en coma. Seguint el relat de Constanze i Sophie, aquesta última anà a cercar el Dr. Klosset. Hi deixà a Constanze. Era al teatre i digué que hi aniria quan acabés la funció. Quan arribà, ja només es pogué posar compreses fredes al seu front febrós, que li anaren com un cop de roc. Tampoc hi volgué anar cap capellà. La campanya contra els maçons començava a fer el seu efecte. Com podia un clergue auxiliar a un conegut maçó i apòstata? I així arribà els 55 primers minuts del dia 5, en què ens deixà per sempre.
L'esdeveniment tingué poc relleu a la ciutat; només alguns diaris publiquen una breu nota. Diu que ha mort de febre miliar aguda, una entitat que no té ni cap ni peus, el que demostra que els metges que el van portar no en tenien ni idea. Era només un "virtuós", quasi ignorat pel públic de Viena. Veneraven Haydn, si, però aplaudint Salieri i altres compositors mediocres però en aquell moment, de moda. Un fet estrany commogué la població l'endemà mateix de la mort de Mozart i que féu distreure a la gent. Franz Hofdemel, amic, germà maçó i creditor de Mozart, intenta degollar la seva dona, Magdalena i és suïcida tot seguit. Aquesta, que sobrevisqué, va callar sempre els motius de l'atemptat del marit i posterior suïcidi. Recordeu que ja la vam mencionar com a possible amant de Mozart.
I ara, vull iniciar un capítol que arrenca tan bon punt les palades de terra el van cobrir. El misteri de la seva mort. Per a uns, natural, per a altres, violenta. Per alguns, donant per bones totes les informacions diem-ne oficials. D'altres, fent una ingent labor investigadora, sense subjectivismes ni prejudicis. Que no es conformen amb tants punts foscos i incongruències. Són dues hipòtesis que us vull presentar i posar a la vostra consideració.
La versió oficial del moment de la mort ens ve de la mà de Sophie, la cunyada. Diu: "Quan ella arribà, va trobar Süssmayr al costat del llit i a sobre hi havia escampat el Rèquiem. Diu que morí als seus braços. Constanze es llençà al llit per a contagiar-se de la febre i morir. Aquesta digué que Süssmayr ajudava a Mozart a acabar el Rèquiem. El Dr. Klosset i el Dr. Sallaba van diagnosticar "febre miliar aguda"
L'endemà, a l'horabaixa, fou enterrat en una fosa de pou. Constanze estava tant afectada i es trobava tant malament que no hi pogué anar. Segons ella i a través de la biografia que féu Nissen, el segon marit, feia tant mal temps, que el seguici només va pogué arribar a la porta del cementiri. No es pogué esperar les 48 hores reglamentàries per la mala olor que desprenia el cadàver. Llastimosament no és senyalà el lloc on fou enterrat i al cap de poques setmanes, ja ningú ho podia saber. Com que Mozart abans de morir ja tenia el Rèquiem acabat, fou lliurat al comte Walsegg, que pagà la resta d'honoraris. Süssmayr tornà al mestratge de Salieri. Fins aquí la versió oficial.
Parlem de l'altra versió, en què es comencen a notar punts foscos. Constanze, va fer una hàbil maniobra per a cobrar la resta del Rèquiem. El donà a acabar a un alumne, Eybler. Ella ja sabia que aquest diria que no. Això li donava força per a demanar-ho a Süssmayr, per a evitar suspicàcies presents i futures. Entre aquest i Franz Joseph Freystädler, el van acabar, evidentment amb notes i esborralls existents, ajudats també per la simbiosi que sorgeix amb el temps entre deixeble i el mestre i també a la semblança de lletra. Van fer còpies del Rèquiem sense l'Agnus Dei, amb la firma falsificada. A Constanze li faltà temps per a enviar una altra còpia amb l'Agnus Dei de Süssmayr, a Breitkoff & Härtel de Leipzig per a què es publiqués. Això fou una mala jugada de Constanze al comte Walsegg, que a dreta llei era l'amo absolut de la partitura, amb l'única condició que es podia vendre a algun príncep que no volgués publicar-la. Aquest pensà àdhuc de portar-la als tribunals, cosa que al final no va fer. Com que encara no sabia que hi havia un Agnus Dei fet, el comte en féu un de propi i estrenà el Rèquiem el 14 de febrer del 1794. Aquesta curiosa partitura, en aquests moments és a la Biblioteca Imperial i Reial de Viena. Però no fou una estrena absoluta, ja que s'interpretà per primer cop el 2 de gener de 1793, a la Sala Jahn, organitzat per Van Swieten a benefici de la vídua.
Constanze, que ara es dedicava a llogar habitacions, va recórrer a l'Emperador, com a vídua del geni i n'aconseguí una pensió. El 1797, un dels llogaters, Georg Nikolaus Nissen, funcionari del consolat de Dinamarca, acabà essent el seu amant i al cap d'uns anys, el 1809, es casaren. Constanze es dedicà a escriure la vida del mort, amb l'ajuda del segon marit, a qui ella dictava com havia anat tot. Va viure còmodament, amb la glòria de Mozart, com a guardiana de la seva memòria. La venda de manuscrits li donà bastants diners. Puchberg de moment no demanà li tornessin els deutes, uns 1000 guldens però més tard, se li tornaren. Es convertí en dona de negocis, organitzant concerts, cicles d'òpera. Hi va haver gent que va fer córrer coses sobre aquella estranya malaltia i mort. Encara Mozart era viu que en relació amb la seva malaltia, es deia que Salieri I'havia fet emmetzinar. Una noticia d'un diari de Berlín, el mateix mes, parla d'un possible emmetzinament. Constanze no deixà d'alimentar aquesta possibilitat a través de la biografia esmentada. Feia èmfasi a què Mozart li havia dit que tenia I'impressió d'ésser emmetzinat. Observeu que el sol fet de divulgar aquesta impressió, I'exculpava a ella i excitava la compassió. Però poc a poc no se'n parlà més. Es convertí en dona de negocis, organitzant com hem dit, concerts i cicles d'òpera.
La desaparició de Mozart va afavorir a tots els que hi estaven implicats. Tothom hi va anar bé. Van aconseguir que durant quasi una generació ningú es preocupés més del cas. Les coses s'oblidaren fins a la sonada confessió de Salieri. Però ja era tard.
Una bona part d'historiadors i de metges que s'han endinsat en el tema, admeten seriosament el fet de l'emmetzinament. Hildesheimer i sóc de la mateixa opinió, no diu si ni diu no. Admet que podria haver estat així. La cosa de l'emmetzinament no la voldríem creure, però el dubte persisteix, creix, és insidiós. No podem menystenir els treballs del Dr. Dieter Kerner, metge internista, biògraf i amant de la música i del psicòleg Dr. Wolfgang Ritter. Examinem, doncs, els motius i les persones que podrien estar al volt del fet.
La cosa, doncs es disparà quan el 1823, Salieri, ja vell, internat en un centre geriàtric, confessa haver assassinat a Mozart. Naturalment, es féu un bon rebombori. Immediatament, tingué defensors i acusadors. Hi va haver un escrit del confessor de Salieri al seu bisbe, explicant el cas i consultant que s'havia de fer en aquest cas. Aquest document comprometia el secret de confessió d'un catòlic de pro, per tant, va desaparèixer. Al cap d'aquests anys, van anar apareixent documents importants i informacions sobre la seva mort, que s'havien silenciat, evidentment, de forma premeditada. Perquè?