El perquè de tot plegat.
El punt de partida, la perplexitat. A Quim Monzó li passa el mateix que a més d’un dels seus personatges: "el meravella que (tot i les evidències en contra) perseveri al llarg dels segles aquest funest costum humà de relacionar-se i de conviure".
Aquest títol i aquest comentari que li fa un crític literari, és el més adient que he trobat per començar aquest manifest:
El punt de partida, la perplexitat. A Quim Monzó li passa el mateix que a més d’un dels seus personatges: "el meravella que (tot i les evidències en contra) perseveri al llarg dels segles aquest funest costum humà de relacionar-se i de conviure".
Aquest títol i aquest comentari que li fa un crític literari, és el més adient que he trobat per començar aquest manifest:
El perquè de tot plegat
Aquest és el meu últim curs maçònic en què estaré vinculat a una Obediència.
Vaig sol•licitar a la meva R.•.L.•. La Fraternitat del Vallès la Planxa de Quiti “per poder quedar desvinculat formalment d’aquesta Lògia -pas ineludible i imprescindible segons els RRGG- per aconseguir la desvinculació de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola.
Aquest és el meu últim curs maçònic en què estaré vinculat a una Obediència.
Vaig sol•licitar a la meva R.•.L.•. La Fraternitat del Vallès la Planxa de Quiti “per poder quedar desvinculat formalment d’aquesta Lògia -pas ineludible i imprescindible segons els RRGG- per aconseguir la desvinculació de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola.
Aquesta determinació és conseqüència inequívoca de la incompatibilitat de criteris i pensaments que només es atribuïble a la meva persona, a la meva manera de pensar i d’entendre la maçoneria i en cap cas -ans al contrari-, a aquesta respectable Lògia, ni a les germanes ni als germans que en formen part”. (Frase textual de la meva sol•licitud amb lletra cursiva).
No ha estat gens fàcil haver de prendre aquesta decisió, encara que feia més de dos anys que ja m’estava rondant pel cap. El motiu principal de les desavinences de criteris és principalment l’alt grau de desencís que he anat acumulant en aquest període envers el comportament i la gestió del càrrecs dirigents tant de la Obediència com de la mateixa Lògia.
Seria, però, injust, si no fes una diferenciació clara i rotunda entre els maçons com a persones, germanes/germans, amics/amigues, i els maçons com a responsables de dirigir-nos. Tinc una gran amistat personal amb tots aquells en qui he pogut conviure i a tots els aprecio i els estimo de veritat, de tot cor.
Per això només em referiré a títol jeràrquic i de càrrec en els meus comentaris i mai a títol personal. No voldria que ningú ho considerés així.
Els que em coneixen, saben perfectament que sempre intento anar amb la veritat per endavant, no m’agrada afalagar massa i tampoc m’agrada que m’afalaguin a mi, més aviat em fa certa vergonya. M’agrada treballar i implicar-me a fons en tot allò que faig i sobretot en allò que faig de bon grat, perquè em sento recompensat només amb l’amistat i l’amor que em demostren i em donen les persones amb les quals col•laboro per tirar endavant qualsevol projecte. En aquest cas la maçoneria per mi ha estat el projecte -fora de la vida familiar- més important, i més determinant de la meva vida.
Dit això també haig de dir que quan percebo que en aquesta tasca no se’m correspon amb la mateixa voluntat d’implicació i percebo una certa manca de “servir” al mateix temps que una clara voluntat de “servir-se’n” de la causa comuna, aleshores perdo tota la meva energia i ho tinc de deixar.
En síntesis aquest és el motiu que m’ha portat al estat d’ànim actual.
Sempre he estat en desacord en la manera com s’ha dut la nostra Obediència, precisament per la falta de projecte clar, de rigor en els criteris, de voluntat de servir, de implicació amb les Lògies, ...etc. He vist en els càrrecs massa supèrbia, massa vanitat, massa complicitat a nivells extramaçònics que ha permès que s’hagin fet coses realment insospitades. Estic segur que en l’ànim de qui ho ha permès no hi havia la voluntat de fer mal, però la realitat a estat tot el contrari. Això és el que jo qualifico de falta de rigor i de sentiment maçònic.
Pel que fa a la meva Lògia, la veritat és que sempre s’ha notat un alt grau de fraternitat, de rigor –tant de ritual com de treball-, que ens ha caracteritzat i ens ha estat reconegut per qui ens ha volgut conèixer. Puc afirmar amb rotunditat que se’ns ha valorat més positivament de sectors fora de l’Obediència que de dins.
No dubto tampoc en cap moment que les voluntats sempre han estat honestes i amb ganes de fer-ho bé, però els fets han estat un altres. I son els fets i no les voluntats els que determinen les apreciacions i les valoracions, és a dir, els que donen caràcter a l’obra.
I aquesta obra per a mi a estat totalment mancada de implicació envers el món profà, envers la nostra societat, no em fet mai cap gest ni cap acte per fer allò tan senzill que de tant en tant se’ns recorda en el memento; desplegar útilment a fora les forces concentrades en els nostres treballs per poder assolir la màxima energia expansiva.
Es cert que aquestes limitacions ens les han produït molt sovint influencies, opinions o silencis d’aquells que ens haurien d’haver ajudat des de l’Obediència, però no obstant, tampoc a nivell de Lògia no he vist cap entusiasme per fer-ho ni per afrontar-ho. I el resultat ha estat en aquest sentit per mi molt negatiu.
Sabeu que he intentat en més d’una ocasió capgirar aquesta tendència, sempre dins del respecte i de les normes establertes i no ho he pogut aconseguir. He anat respectant sempre opinions i criteris que lògicament no coincidien amb els meus i mai he volgut passar per damunt de ningú per imposar les meves idees o el meu criteri, i això no es cap mèrit, és un deure de tot francmaçó. He denunciat situacions que he considerat injustes. Ho he fet al lloc on ho havia de fer: en Lògia. Ho he dirigit sempre a qui corresponia i quasi sempre per escrit perquè en quedés evidència. El silenci sempre ha estat la resposta. No ha sortit mai cap maledicència de la meva persona envers ningú, però com he dit abans això és un deure, no és cap mèrit.
Deia al començament que el meu desencís, la meva desil•lusió ha estat per motius de falta de reciprocitat, de correspondència, perquè a pesar de tot, mai he pogut en Lògia explicar ni exposar les meves inquietuds, els meus projectes, les meves denúncies. Un sentiment de prudència excessiva m’ha barrat el pas. I jo lògicament ho he respectat com no podia ser d’una altra manera.
Vull manifestar ja per acabar, que a pesar de tot, el més important per mi és el mètode i la idea, i en aquest sentit he de dir que això està per damunt de personalismes, de interessos, de càrrecs, de medalles i de graus. Jo en aquest sentit no soc gens ambiciós i ho demostrat renunciant a prebendes que se’m han ofert, precisament per no distraure’m del que jo considero més prioritari; la nostra Lògia. Per això mai me’n podré desvincular i continuaré assistint als treballs sempre que pugui i se’m permeti, encara que no pertany a la Obediència.
Tot el demés per mi es massa superficial, la Obediència, el Capítol, CLIPSAS, etc.. Si en aquest funest costum humà de relacionar-nos –com deia el crític literari al començament- hi trobem una estructura directiva de dalt a baix i no de baix a dalt com crec hauria de ser, aleshores aquest costum a més a més de funest per mi es insuportable.
Josep Mª
No ha estat gens fàcil haver de prendre aquesta decisió, encara que feia més de dos anys que ja m’estava rondant pel cap. El motiu principal de les desavinences de criteris és principalment l’alt grau de desencís que he anat acumulant en aquest període envers el comportament i la gestió del càrrecs dirigents tant de la Obediència com de la mateixa Lògia.
Seria, però, injust, si no fes una diferenciació clara i rotunda entre els maçons com a persones, germanes/germans, amics/amigues, i els maçons com a responsables de dirigir-nos. Tinc una gran amistat personal amb tots aquells en qui he pogut conviure i a tots els aprecio i els estimo de veritat, de tot cor.
Per això només em referiré a títol jeràrquic i de càrrec en els meus comentaris i mai a títol personal. No voldria que ningú ho considerés així.
Els que em coneixen, saben perfectament que sempre intento anar amb la veritat per endavant, no m’agrada afalagar massa i tampoc m’agrada que m’afalaguin a mi, més aviat em fa certa vergonya. M’agrada treballar i implicar-me a fons en tot allò que faig i sobretot en allò que faig de bon grat, perquè em sento recompensat només amb l’amistat i l’amor que em demostren i em donen les persones amb les quals col•laboro per tirar endavant qualsevol projecte. En aquest cas la maçoneria per mi ha estat el projecte -fora de la vida familiar- més important, i més determinant de la meva vida.
Dit això també haig de dir que quan percebo que en aquesta tasca no se’m correspon amb la mateixa voluntat d’implicació i percebo una certa manca de “servir” al mateix temps que una clara voluntat de “servir-se’n” de la causa comuna, aleshores perdo tota la meva energia i ho tinc de deixar.
En síntesis aquest és el motiu que m’ha portat al estat d’ànim actual.
Sempre he estat en desacord en la manera com s’ha dut la nostra Obediència, precisament per la falta de projecte clar, de rigor en els criteris, de voluntat de servir, de implicació amb les Lògies, ...etc. He vist en els càrrecs massa supèrbia, massa vanitat, massa complicitat a nivells extramaçònics que ha permès que s’hagin fet coses realment insospitades. Estic segur que en l’ànim de qui ho ha permès no hi havia la voluntat de fer mal, però la realitat a estat tot el contrari. Això és el que jo qualifico de falta de rigor i de sentiment maçònic.
Pel que fa a la meva Lògia, la veritat és que sempre s’ha notat un alt grau de fraternitat, de rigor –tant de ritual com de treball-, que ens ha caracteritzat i ens ha estat reconegut per qui ens ha volgut conèixer. Puc afirmar amb rotunditat que se’ns ha valorat més positivament de sectors fora de l’Obediència que de dins.
No dubto tampoc en cap moment que les voluntats sempre han estat honestes i amb ganes de fer-ho bé, però els fets han estat un altres. I son els fets i no les voluntats els que determinen les apreciacions i les valoracions, és a dir, els que donen caràcter a l’obra.
I aquesta obra per a mi a estat totalment mancada de implicació envers el món profà, envers la nostra societat, no em fet mai cap gest ni cap acte per fer allò tan senzill que de tant en tant se’ns recorda en el memento; desplegar útilment a fora les forces concentrades en els nostres treballs per poder assolir la màxima energia expansiva.
Es cert que aquestes limitacions ens les han produït molt sovint influencies, opinions o silencis d’aquells que ens haurien d’haver ajudat des de l’Obediència, però no obstant, tampoc a nivell de Lògia no he vist cap entusiasme per fer-ho ni per afrontar-ho. I el resultat ha estat en aquest sentit per mi molt negatiu.
Sabeu que he intentat en més d’una ocasió capgirar aquesta tendència, sempre dins del respecte i de les normes establertes i no ho he pogut aconseguir. He anat respectant sempre opinions i criteris que lògicament no coincidien amb els meus i mai he volgut passar per damunt de ningú per imposar les meves idees o el meu criteri, i això no es cap mèrit, és un deure de tot francmaçó. He denunciat situacions que he considerat injustes. Ho he fet al lloc on ho havia de fer: en Lògia. Ho he dirigit sempre a qui corresponia i quasi sempre per escrit perquè en quedés evidència. El silenci sempre ha estat la resposta. No ha sortit mai cap maledicència de la meva persona envers ningú, però com he dit abans això és un deure, no és cap mèrit.
Deia al començament que el meu desencís, la meva desil•lusió ha estat per motius de falta de reciprocitat, de correspondència, perquè a pesar de tot, mai he pogut en Lògia explicar ni exposar les meves inquietuds, els meus projectes, les meves denúncies. Un sentiment de prudència excessiva m’ha barrat el pas. I jo lògicament ho he respectat com no podia ser d’una altra manera.
Vull manifestar ja per acabar, que a pesar de tot, el més important per mi és el mètode i la idea, i en aquest sentit he de dir que això està per damunt de personalismes, de interessos, de càrrecs, de medalles i de graus. Jo en aquest sentit no soc gens ambiciós i ho demostrat renunciant a prebendes que se’m han ofert, precisament per no distraure’m del que jo considero més prioritari; la nostra Lògia. Per això mai me’n podré desvincular i continuaré assistint als treballs sempre que pugui i se’m permeti, encara que no pertany a la Obediència.
Tot el demés per mi es massa superficial, la Obediència, el Capítol, CLIPSAS, etc.. Si en aquest funest costum humà de relacionar-nos –com deia el crític literari al començament- hi trobem una estructura directiva de dalt a baix i no de baix a dalt com crec hauria de ser, aleshores aquest costum a més a més de funest per mi es insuportable.
Josep Mª
