Mozart, l'altra biografia (5)

L'ascendència dels Mozart es pot seguir fins les acaballes del segle XVI; un pagès benestant anomenat David Motzhardt, de prop d'Augsburg. Aquesta població era una ciutat lliure que, en el llenguatge del segle XVIII, volia dir una ciutat que no era governada per un príncep sinó pels personatges notables de la burgesia. Eren ciutats lliures Leipzig, Hamburg, Bremen, Lübeck i d'altres. Entre els seus avantpassats hi trobem picapedrers, mestres d'obres, gent de gremi, un capellà, relligadors de llibres. Precisament, el pare de Wolfgang, Johann Georg Leopold era el fill gran d'un enquadernador. Gent treballadora i d'hàbits disciplinats.
Leopold Mozart era un excel·lent músic, però sense genialitat; el seu Versuch einer Grünlichen Violinschule, és un bon tractat sobre el violí; en la seva col·lecció de peces breus en estil galant, el Notenbücher, hi trobem els primers i petits minuets de Wolfgang. Era egoista, ambiciós, tenaç i amb un gran sentit del deure. Culte, fou educat com a nen cantor als jesuïtes d'Augsburg, la seva ciutat nadiua, que aleshores pertanyia a Àustria i ara és alemanya, on estudià filosofia i jurisprudència. A les escoles eclesiàstiques era I'únic lloc on un nen de casa pobra podia adquirir una bona educació i en especial, en l'aspecte musical. Recordem que Bach, els germans Haydn i Schubert, també foren infants cantors. Ell es sentia germànic però admirava als anglesos pel govern civil i la tolerància política encara que els retreia el fet d'ésser protestants. En canvi tenia poca simpatia pels francesos i pels jueus. Escrivia molt, amb concisió. Tenim els diaris de viatges, cartes, que ho demostren. En el si de la família, mestre exigent i fins i tot insuportable però de cara enfora era submís, servil i piloter. Volia que també el seu fill sabés adular, especialment als que se'n podia treure quelcom. Tenia por d'alçar-se contra els que manaven.
Tenia grans dots de pedagog. Sabem dels seus mètodes a través del quadern d'exercicis d'un deixeble anglès de Wolfgang, Thomas Atwood. Sens dubte Wolfgang usava els mateixos mètodes en que ell havia après. Prest va descobrir la predisposició per a la música del seu fill petit. Quan aquest tenia tres anys, ensenyant a la nena Nannerl a tocar el clavecí, va observar com el nen, amb els seus petits dits, sabia trobar en el teclat acords de terceres. Immediatament començaren les lliçons i va comprovar que el nen aprenia amb gran facilitat. Era receptiu, treballador i obedient. Als quatre anys, el nen feia petites composicions, que el pare copiava i així han arribat a nosaltres i als 6, compongué un minuet totalment correcte. Tenia una oïda finíssima, els renous li feien dolor. Als 7 anys captà que el violí d'un amic de la família estava un octau de to més baix que el seu. Potser Leopold pensava que el nen era hereu del seu talent, però sembla més aviat que la musicalitat venia de la branca de la mare, en especial de l'àvia materna. El pare també li ensenyà llatí, italià, francès, anglès i matemàtiques. Tant per l'educació rebuda i les seves pròpies tendències, fou un admirador per la llibertat anglesa, escèptic pel militarisme i les rigideses cortesanes; admiració per la cultura germànica i una gran curiositat per les arts i les ciències.
La mare era una dona alegre, cordial, bondadosa, equilibrada i agradable. Venia d'una família modesta de pagesos de Saint Gilgen, un poblet al sud-est de Salzburg, a la riba del Saint Wolfgangsee. El seu pare, Wolfgang Niklas Pertl fou un advocat autodidacte que fou el procurador del poble. Per part de mare també hi havia un tarannà d'energia, habilitat artesanal i ètica de treball seriós. A Anne Marie, per algun escrit del fill, que no d'ella, sembla que li agradaven les dites un xic pujades de to, amb abundants referències a les funcions digestives i excretores i potser d'aquí li ve en part a Mozart la seva curiosa afecció. La seva situació fou més de víctima que d'altra cosa. Un marit autoritari i un fill tossut. Conscientment es posà sempre en segon terme. No obstant, Wolfgang va estimar sempre molt a la seva mare, encara que no ho demostrà gens i no en parla mai en les seves cartes. L'actitud intransigent del pare va provocar en Wolfgang una repressió de la libido i de la vida d'infant, que més tard portà a una estranya mímica, unes ganyotes, un xerrar a batzegades i a una expressió inquieta. Ell obeí al seu pare amb respecte, però en el subconscient, de mala gana. Els infants d'aleshores estaven acostumats a aquests sistemes autoritaris, era normal. Amb aquesta educació tan estricte podem entendre que el seu resultat sigui la revolta del que l'ha rebuda.
Mozart pare organitzà el 1762 una sèrie de llargs viatges, magníficament planificats, mogut per diferents motius: l'ànsia d'ensenyar al món aquell prodigi i satisfer el seu ego; guanyar diners; intentar col·locar-se en alguna d'aquelles corts i també visitar els grans mestres europeus del moment per a que Wolfgang aprengués més. Això comprometia fortament la infància dels seus fills. En aquest, s'emportà la nena Nannerl però amb l'ull posat en el nen. La germaneta era per arrodonir-ho. Viatjà tota la família. La primera escala fou Munich, a tocar per l'Elector. Passau, Linz, Viena, on foren escoltats per I'emperadriu Maria Theresia i Francesc I, que els feren elogis i regals. Els hagueren de proporcionar vestits cortesans, ja que no anaven prou presentables. Aquí hi ha un episodi remarcable. A la cort, pels salons encerats, Mozart va caure. Una de les filles de la reina, una adolescent anomenada Marie Antoniette, el va ajudar a aixecar-se. Ell, quan la va veure tan bonica, li digué que es volia casar amb ella. Allí tingué la primera malaltia greu, sembla escarlatina, amb una recaiguda al cap de dues setmanes. Però és que no tenien ni temps d'estar malalts ni podien estar-ne. Una malaltia era una pèrdua de concerts i de diners.
L'any següent, el 1763, iniciaren el viatge més llarg i ambiciós, que durà tres anys i mig. Com que els preus dels viatges eren cars, compraren un carruatge, que devia ésser molt gran, per a portar tota la família, el criat Sebastian Winter, els instruments musicals i l'equipatge per un llarg temps. Visitaren Londres, on el rei Jordi II el posà a prova; passaren per Munich, on tocà pel Gran Elector. Augsburg, Mannheim, Bonn, Köln, Aachen, Brussel·les, Paris, on tocà per a Lluís XV, que no en féu ni cas. De fet el públic parisenc quasi no escoltava la música, seguia xerrant sense parar, cosa que indignava als Mozart. D'aquí segurament ve, l'antipatia que tenia pels francesos. Però allí tingué la sort de conèixer a Schobert, que li donà un bany d'estil galant. Seguiren a La Haia i Amsterdam. A la capital d'Holanda, els dos germanets emmalaltiren greument de tifus, arribant a les portes de la mort. Torna a caure malalt a Lille. Poc abans d'aquest viatge, ja havia tingut reumatisme articular i en tornar, igual.
Es feren famosos a tot Europa i foren rebuts i aplaudits per l'aristocràcia continental, amb les famílies reials de França i Anglaterra al davant. Fou sentit per un vailet de 14 anys que també seria famós, Wolfgang Göethe i que al cap de 66 anys escriu en el seu diari que recordava la seva figura de nen disfressat d'home gran, amb perruca i espasa.
Fou obligat a portar-se com un adult, no jugava a l'aire lliure ni amb altres nens. No tingué amics de la seva edat, no anà mai a cap escola. Només convisqué amb la seva germaneta Nannerl, que tenia, com ja sabem, quatre anys i mig més que ell. En un dels viatges a Itàlia, als 14 anys, hi ha un episodi remarcable en aquest aspecte. A Florència tingué una breu però càlida relació amb un jove violinista anglès, de la mateixa edat, Thomas Linley, I'únic amic de la seva edat que tingué Wolfgang. Els dos adolescents es van sentir fortament compenetrats i en el moment de l'acomiadament, Linley donà al jove austríac un bell sonet de comiat, d'exaltat lirisme, escrit per la poetessa Corilla: " Des que el destí t’ha separat de mi, només sé seguir-te amb el pensament; l'alegria i el riure es tornen dolor, més en el sí d'aquesta aflicció, encara espero tornar a veure’t ". Això no es pogué realitzar mai. Al cap de 6 anys, Thomas Linley moria ofegat en un naufragi en el Canal de la Mànega.
Com era normal en l’època i el pare Leopold estava molt en aquesta línia, aviat la nena Nannerl fou tinguda en segon pla. Tot era pel germanet genial. En aquest viatge, feien actuacions que eren com un espectacle de circ. Tocaven amb els ulls tapats, amb el teclat cobert per un trç de roba, tocaven a primera vista partitures dels assistents. I el pare passava el platet. Aprofitant que eren esquifits, en especial Wolfgang, el pare els treia un any, per augmentar la meravella. Aquells primers anys foren com músics ambulants. Calia guanyar diners. Estar sempre a la disposició dels nobles, atents, puntuals i ben vestits i no sempre per a guanyar massa. No estaven mai segurs de res. A vegades, quan tots estaven a punt, els nobles no es presentaven. Com acròbates, actuaven cada dia, de 12 a 3, en el Hickford's Great Room, de la Brewer Street de Londres. El pare tenia cura de tots els aspectes del viatge i la seva preocupació sempre eren els diners que guanyarien. En el seu diari diu que en comptes de tants besos que li donaven les dames, hauria preferit lluïsos d'or. Els diners del viatge havien estat deixats per un amic, Lorenz Hagenauer, el llogador del pis de Salzburg i s'havien de tornar. Durant aquests viatges, feia estudiar al nen sense parar. Ni per un sol moment va perdre de vista la formació musical del nen, amb un convenciment de què havia d'arribar on ell no havia pogut arribar. Per a Wolfgang, la duresa i severitat en que pujà ell, no era pas res d'estrany. Pensem que molts músics dels segles XVII i XVIII, sortien d'orfenats i d'escoles portades per clergues dels de "la letra con sangre entra". Mozart devia al seu pare una dedicació atenta, de primer ordre i unes experiències musicals inesborrables. Però massa quantitat, massa ràpid, massa acumulat. Evidentment, Mozart quedà tarat per sempre però en defensa de Leopold també cal dir que consagrà la seva vida i la seva carrera per fer del seu fill un músic de valor, segons el que ell entenia per això. Hem d'admetre que ell també es sacrificà pel fill i que procedí com molts de nosaltres, pares, que intentem realitzar en els nostres fills els ideals propis i objectius no aconseguits.
Durant aquest viatge, de tres anys i mig, el pare de Woifgang el posà en contacte amb tots els músics famosos i selectes d'Europa, per lluny que s'hagués d'anar. Així doncs, va mantenir contactes amb compositors de la talla de Jomelli, Schobert, Philidor, Abel, Johann Christian Bach. Amb aquest últim tingué una bonica amistat i relació. Devia ésser emocionant veure les passejades per la vorera del Tàmesis, discutint de temes musicals, a un home de 30 anys i un nen de 9. Johann Christian se l'asseia a la falda i tocaven junts el clavecí, improvisant. Escoltant l'obra pianística de l'opus 13 del Bach de Londres, per exemple, us semblarà sentir a Mozart. Aprengué d'ell la transparència en el llenguatge musical, que trobem més tard i en especial, en les sonates i concerts per a piano i orquestra. És curiós l'afecte que servà sempre per Anglaterra. Ell deia ésser en el fons un anglès. Leopold va caure malalt greument i s'allargà l'estada a Londres, uns 16 mesos. Això li féu aprendre l'anglès i sempre va desitjar de tornar-hi. Sembla que hi hagué bones possibilitats de quedar-s’hi. Però una suma de factors ho impediren. El desig quasi patològic de triomfar a Viena, la falta de diners, un cert xovinisme del pare i sembla, una certa gelosia pel fet de la sintonia entre Bach i Wolfgang, que li podia fer perdre el paper de mentor. Ben segur hauria canviat el seu destí. Entre Londres i La Haia, compongué la seva primera simfonia, KV-16, en mi bemoll M. A la capital holandesa, com ja he dit abans, els dos nens van tenir tifus, que els tingué dos mesos al llit i es salvaren de miracle.
El 1767, en una gira de concerts a Brno, ara important ciutat de Txèquia, els dos germans tingueren la verola, cosa que quedà impresa en les seves cares. El 1769, el primer viatge a Itàlia, seguint l'interès del pare, de que conegués el bo i el millor dels mestres europeus. A Bolònia, estudià amb el pare Martini. De Roma, cal explicar l'anècdota del Miserere de Gregorio Allegri. Aquesta partitura, de finals del XVI, era propietat papal, de la Capella Sixtina i no en podia sortir. El nostre Wolfgang, de 14 anys, el sentí i a l'arribar on posaven, la va transcriure de memòria. Un fet que comportava una excomunió automàtica, fou obviat pel Papa, que el rebé i li concedí I'Orde Papal de l'Esperó d'Or, amb creu d'or i cinta roja, espasa i esperons. Recollí diplomes i honors, dels quals no en féu mai cas. És remarcable que visitaren Pompeïa, Herculà i el Vesubi; també Venècia. A Milà, l'arxiduc Ferran, fill de Maria Theresia els volia contractar, però aquesta li ho va treure del cap, qualificant-los de "... gent inútil... corrent pel món com firaires i mendicants". A Itàlia encara hi tornà tres vegades més.
Conegué les diverses escoles, estils, moda i avantguardes musicals del moment. Ben cert que Leopold robà al seu fill la infantesa, que va transcórrer entre el grinyolar de diligències, polseguera, viatjant de primera hora del matí fins a fer-se fosc, mals camins, hostals de mala mort i climes extrems. I a les nits, copiant, transcrivint partitures, ja que els copistes eren cars i era conegut el fet de que feien còpies pirates que venien a la competència. (Això de còpies pirates sembla no és cosa nova). Però és cert que sense aquestes experiències, Mozart no hauria estat el que fou, el més savi, complet i universal dels compositors. Que és evident la predisposició innata a la música que tenia Wolfgang, no cal dir-ho, però també s'ha de dir que cap músic conegut ha tingut un ensenyament en qualitat i en quantitat com ell. Potser només s'hi pot assemblar Fèlix Mendelsohn-Bartoldy, que curiosament també morí jove. Una de les coses que ja sembla nasqué amb ell, és l'instint teatral i dramàtic, la intel·ligència ordenadora de l’escena. Descrivia les emocions -mai les seves- dels seus personatges operístics amb trets de psicòleg. Ell ho va manifestar moltes vegades. La seva passió era l'òpera, perquè era música i era teatre. Quan estava immers en la composició, en especial d'una òpera, es deixava de bromes i bajanades. Aleshores esdevenia intel·ligent, subtil, creador, magistral.