Mozart, l'altra biografia (12 i últim)

Antonio Salieri, nascut al Veneto, va quedar orfe als 16 anys, però trobà un mecenes que el projectà fins a Viena. Fou famós per les seves òperes serioses. Era 6 anys més gran que Mozart. El 1774, nomenat Compositor de Cambra i Director d'Orquestra de l'Òpera Italiana. Es casà amb Therese von Helfersdorfer. Va convèncer a l'Emperador Josep II de crear el Teatre Nacional, o sigui l’Òpera Nacional Austríaca. Començà a preocupar-lo aquell xitxarel·lo de Salzburg, aquell desvergonyit, aquell maçó. Catòlic fervent, antimaçò i prou intel·ligent per a donar-se compte del perill que corria de perdre la influència amb l'Emperador. Irritable, envejós i insegur, no podia sofrir que ningú, fos més que ell. Fou un veritable talent musical i diplomàtic hàbil però era vulnerable pel seu narcisisme. Amb l'èxit de Mozart del 1791, un sentiment d'enveja i odi personal s'apoderà d'ell. Tot Viena ho comentava i amb la malaltia de Mozart ja es va fer córrer. En una carta a Nannerl, Leopold diu: "Salieri i els seus sequaços han intentat fa poc de moure cel i terra perquè l'estrena de Les Noces de Fígaro fos un fracàs". Salieri però, era prou intel·ligent i astut per a evitar es notés la seva animadversió. Però, als seus deixebles, en els que hi havia Süssmayr, no deixava de dir mal de Mozart. Morí el 1825. La seva autobiografia va desaparèixer, però degudament arreglada, fou publicada anys després pel seu nét. És segur que Salieri no fou la mà executora, però sí, dels cervells que hi participaren.
Franz Xaber Süssmayr nasqué el 1766 a Steyr, cosa sabuda de poc, ja que també es va falsificar el lloc de naixement. Educat en el cor del monestir benedictí de Kremsmünster. Marxà a Viena on fou alumne de Salieri. Atret per la fama de Mozart, deixà Salieri i s'apuntà amb l'altre. Mozart el féu sovint objecte de bromes i sarcasmes. Fent un joc de paraules, l'anomenava Sauermayr, beneit. Baix de sostre, vividor i gens sincer, sabia adaptar-se i treure profit de tothom. Féu de secretari del geni, ordenava els seus papers. Fins a quin punt els ordenava... Anà penetrant a la vida familiar i fou molt amic de Constanze, evidentment massa. A Mozart li costà molt de veure qui era en realitat, aquest personatge. No sabrem potser mai del tot perquè el va aguantar, o en tot cas, perquè va fer la vista grossa. El personatge aquest, acompanyava a Constanze al balneari des de 1789. No us sembla curiós? Va aprendre molt de Mozart i es dóna el cas xocant que, àdhuc feien la mateixa lletra. Després de la mort de Mozart, tornà amb Salieri. Estrenà una òpera, El Mirall d’Arcàdia, totalment inspirada en La Flauta Màgica. Mercè a això fou nomenat Mestre de Capella de la Cort i Director de l’Òpera Imperial. La seva música va tenir èxit una temporada. No tenia ni talent ni originalitat, no podia romandre fidel a Mozart, només Salieri li oferia èxit fàcil, cosa que es va demostrar clarament. Però es llençà a la mala vida i morí jove, en circumstàncies també misterioses i amb diagnòstics gens clars.
Ara col·loquem aquests personatges junts amb altres i reflexionem com podia haver anat el complot contra el Geni.
Pensem que per les monarquies absolutes d'Europa s'escampava un pànic cerval per les idees de la Revolució Francesa. Personatges importants i influents manifestaran que la Francmaçoneria era perillosa pel país. Les mirades es van dirigir vers els maçons com a avançada d'aquestes filosofies destructives. L'any 1791, Lluís XVI i Maria Antonieta foren empresonats. Van dir que Mozart va fer amb La Flauta Màgica un pamflet maçònic. Per tant, era un enemic de la pàtria. Un grup de defensors de l'ancienne régim, entre els quals hi havien, l'arquebisbe de Viena Migazzi, Colloredo, Salieri, el traïdor Hofmann, i molts d'altres, no podien pas estar creuats de braços. Aquests disposaven d'un personatge dins el cercle de Mozart, Süssmayr, que no es movia del costat del Geni. Un personatge amb afany de triomf, músic mediocre, ressentit per les burles del mestre i embolicat amb la mestressa. A través d'ell, seguien el procés creatiu de La Flauta Màgica.
Una muller, que cada pic estava més allunyada del marit, que estava tipa d'estretors econòmiques i que tenia en el ventre un fill que millor "no meneallo"; que si es fan números i si la natura va ésser fidel als nou mesos, Wolfgang no podia ésser el pare. També és sabut que no tenia cap simpatia pels maçons. No creiem que hi prengués part activa, però tampoc hi anava malament. Després de la mort del marit, féu un canvi de conducta espectacular. Un dels canvis fou una considerable millora de la seva salut.
Un altre personatge, més tangencial, era el comte Walsegg von Stuppach, el comprador del Rèquiem. No creiem que fos part activa, però sí que pogués facilitar el material. Aquest noble tenia unes mines de guix i mercuri en terres eslovenes. La paraula Stupp és mercuri en brut.
Parlem de la malaltia. La nomenclatura dels simptomes clínics han canviat molt. Per exemple, pels simptomes que s'expliquen és impossible saber de què va morir la mare de Mozart, de què van morir els seus fills, de què va morir el nebot. Tampoc de la mort de Süssmayr. El desconeixement mèdic era tan gran, que cada metge, quan no sabia el diagnòstic del malalt, s'inventava termes que avui dia, no tenen ni cap ni peus. Aquest és el cas de la febre miliar aguda. Això és més aviat uns simptomes d'una afecció de pell. S'ha parlat d'urèmia, de nefritis, de paràlisi, d'edemes generalitzats, etc. Però la causa no es veia o no es volia veure. I és que la major part dels simptomes podrien ésser perfectament per un emmetzinament per mercuri, matèria a l'abast com ja hem dit i que s'usava en malalties venèries. Tampoc hi falta la mà que el podia haver administrat. Sens dubte sofrí una nefrosi per sublimat de mercuri. Tots els simptomes concorden. Una dosi petita provoca gust metàl·lic a la llengua, depressió i tremolor, cosa que ell tenia ja l'estiu del 91. Una dosi més forta, provoca, essent a Praga, febre i exantema. Amb més dosis, ve la nefrosi crònica, anúria i urèmia letal. Mareig, vòmits i rampes, per afectació del sistema nerviós central. Petita millora els primers dies de Novembre, que li permet, amb penes i treballs, estrenar la cantata maçònica el dia 18. Ni el Dr. Klosset ni el Dr. Sallaba van firmar res de la malaltia ni de la mort. Es digué que era una epidèmia que hi havia. Consultats els registres de la ciutat en aquelles dates, no mostra cap augment de difunts. Aquell mes àdhuc hi hagueren menys morts que el setembre.
La pluja d'estudis mèdics de la malaltia que patí Mozart, ha arribat fins avui dia. Tothom hi ha dit la seva i sempre diferent. Això sol ja ens diu que no estan segurs de res. Per aquest motiu hem d'ésser prudents i no tancar-nos en una sola versió.
Segons Constanze, les molèsties van començar I'estiu, cosa que no queda ciar. Pel novembre, la cosa fou ràpida, aguda. 10 hores abans assajava el Rèquiem. Dues hores de coma i mort. Ella anava dient que potser sí que havia estat emmetzinat. L'escena de la nit de la mort, no està gens clar de qui hi era i qui no. Süssmayr és segur, Sophie potser també però tot sembla demostrar que Constanze no hi era. I que la carta feta per Sophie, anys més tard, és dictada i que la desesperació de la vídua és un numeret. El que va treballar el Rèquiem al llit no és possible, I'escriptura aquella no pot ser feta al llit. No es redactà acte de defunció, no es féu autòpsia. Un enterrament de pobre, en fossa de sac, sense necessitat. El dia 5 hi havien a la casa 60 gulden. L'enterrament en costà uns 15. Constanze no va anar a l'enterrament. Al cap de 17 anys, va voler saber on era enterrat i va muntar un numeret al no trobar-la. A la biografia que curiosament féu el segon marit, tot queda bonic. Nissen va morir sense acabar-la, cosa que féu ella encara amb més comoditat. Esmentem que Georg Nikolaus Nissen havia treballat al departament de censura política del govern danès i en aquella època era el secretari de la legació d'aquest país. O sigui, que en sabia molt d'això. De tal manera, van interceptar, van fer desaparèixer i van maquillar moltes cartes. De les fetes per Constanze, no en queda cap. Ni una. Es van destruir totes les cartes de Leopold a partir de principis de 1781. Només ens han arribat les que feia el pare a la filla Nannerl. Totes les referències a certs deutors foren esborrades o substituïdes per N.N. Totes les referències a Süssmayr foren esborrades; no s'ha trobat cap imatge d'aquest. Realment fou un treball ben fet. Ella sabia que tots aquells errors que induïa a la posteritat eren en benefici d'ella. També es va silenciar del tot el fet que Mozart era maçó. Podia perjudicar també a la vídua
Als 74 anys morí Karl Thomas, fill gran de Mozart a Milà. Era un home baixet, magre, de cabell gris, summament senzill i que va sobreviure a tota la família. Solter però sembla tingué una filla il·legítima, Constanze que mori el 1833. Se li trobà un escrit, en italià, de tres planes i mitja, sense acabar, en què demostra el seu convenciment que el seu pare no morí de forma natural i no senyala però esmenta Salieri. El que no sabem, perquè no va arribar al seu destí. Potser per no tacar la bona fama de la seva mare?
Constanze i Nissen visqueren prou bé, mercès al mite que tant ajudaren a crear i amb els negocis empresarials que es muntaren. Gires per a Àustria i Alemanya, amb La Clemenza di Tito, amb Aloyse i Josepha com a sopranos, que també s'afegiren al negoci familiar. Intentà promocionar el fill com a nen prodigi. Cantà a Praga el 1797, quan Franz Xaber tenia 7 anys, però, pobret, de prodigi no en tenia res de res. Aquell mateix any, Constanze va deixar als Duschek 3.500 gulden, una bona suma i al 6% d'interès. Constanze, al menys en la correspondència es feia anomenar: "Constanze, Consellera d'Estat von Nissen, abans Vídua Mozart". Sense comentaris. Constanze tampoc va estimar Nissen, sinó que l'aprofità com a instrument dels seus plans d'elevació del seu status social, del seu prestigi, fent diners i tapant zones fosques.
Constanze enviduà per segona vegada el 1827 i acabaren vivint juntes a Salzburg amb la germana petita, Sophie, que curiosament, enviduà el mateix dia de Petrus Jakob Haibl, un músic de poca categoria. Continuà anant a balnearis. Les úniques afeccions que en tenim notícia era, potser mala circulació de cames, propi de dona que ha tingut molts fills i restrenyiment. O sigui que, les preteses malalties que el pobre Mozart va haver d'aguantar, no eren tals. Morí als 80 anys.
Parlant de finances, vull comentar que malgrat no hi havia proves pel fet, els maçons ajudaren a Mozart més del que pensem. Els maçons són molt discrets en la beneficència. I que van continuar ajudant a la vídua una bona temporada, fidels a la seva memòria. Ignoro si sabien que Constanze els tenia força antipatia. Puchberg s'esperà a cobrar fins que ella estigué en millor situació. Van Swieten també ajudà a la vídua i als fills, cosa ben meritosa ja que, el mateix dia de la mort de Mozart, fou destituït del seu càrrec de president de la Comissió d'Ensenyament de la Cort, com a conseqüència de la caça de bruixes contra els maçons.
Indagant a fons les finances dels últims temps, a casa els Mozart, no eren tan dolentes com s'ha dit. El problema era el de sempre, la mala organització i que no feien mai net. Tant entrava, tant sortia. Trobem la pista d'uns ingressos de 6000 florins, xifra prou important. Aquell any, Mozart va deixar a Staedler 500 gulden. Tenien dues criades. Una es quedava a casa i l'altre, anava amb la Constanze al balneari. També en Joseph "Primus", un factòtum, que anava a cercar el menjar de Mozart a la fonda, quan aquest estava sol. Fins dos mesos abans tingué cavall propi. Hi havia factures per a pagar de 283 gulden de sastre; de 280 gulden de tapisser; 180 gulden de farmàcia i alguna cosa petita.
En la relació de béns, hi ha un vestuari abundant i de qualitat pròpia d'una família benestant. Casaques bellament brodades, moltes camises, mitges, molts llençols i roba de casa. En aquesta relació no hi ha el vestuari de Constanze, que no devia pas ésser inferior. Vestien amb elegància, el pis era còmode i ben moblat. No es pot fer cas de l'inventari que es féu després de la mort. Com encara es fa ara, es retallà per a pagar menys impostos d'herència.
I aquí acaba aquest curs. N'estic segur que a partir d'ara, quan sentirem música del nostre Wolfgang, sentirem quelcom més que música. Sentirem un afecte, una tendresa especial, un sentiment de compassió i simpatia per aquest home que, participant de la condició terrenal com la nostra, sabé portar-nos tan amunt per la seva música. El sentirem no a través de l'oïda, sinó a través del cor.