Hi ha alguns historiadors que consideren que la seva davallada podia ésser per la seva vinculació a la francmaçoneria. En general eren homes de classe alta i mitja professional. Creien en la llibertat intel·lectual i s'oposaven al domini de qualsevol església, però hi havia entre els maçons capellans catòlics i pastors protestants. Creien en un govern civil i laic, eren internacionalistes; defensaven un tractament més humà dels criminals i dements; volien el progrés de les ciències i de les arts. Estaven en contra de la guerra, del fanatisme, de la ignorància i de la pobresa. Volien un món més pacífic, educat i tolerant. El Príncep Francesc de Lorena, casat amb l'arxiduquessa Maria Theresia, més tard emperadors, iniciat el 1731, introduí I'Orde a l'Imperi Habsburg. Mozart va ingressar a la Lògia Zur Wohltätigkeit, (La Beneficència) el 11 o 14 o 24, segons les fonts, de desembre de 1784 i es diu que aquest ingrés fou motivat per un profund sentiment de creixement espiritual i desig de transcendència. Jo no ho crec així. Més aviat crec que fou degut a varis factors. Per una part, una certa moda intel·lectual que regnava aleshores a Viena. Moltes figures de la reialesa i noblesa en foren i hom es pregunta fins a quin punt veien clars i acceptaven els principis maçònics. El Venerable Mestre era cortesà i conseller de la Cort, a més que amic de la família, Otto von Gemmingen-Hornberg. Era una Lògia petita i de recent formació. Per falta de Temple propi, es reunien en el Temple de la Zur wahren Eintracht, (La Concòrdia Veritable). Totes dues eren filles de la poderosa Zur gekrönten Hoffnung, (L'Esperança Coronada). No estic pas massa segur que els ideals maçònics de llibertat, igualtat i fraternitat, haguessin arribat massa profunds en Mozart. La missió de l'home sobre la terra no era un problema seu, un problema conscient. Tampoc l'ambient maçònic vienès era d'aprofundiment ni de masses reflexions transcendents. Era més un grup de gent culta i sense problemes econòmics, de bones paraules i bones intencions i d'un cert "dolce far niente". Ell cercava seguretat, amics que l'ajudessin i que estimessin la seva música, que li fessin companyia per a alleujar la soledat en què vivia cada dia més. Un dels altres possibles motius era el clima de fraternitat que hi regnava. Penso que fou en certa manera una forma de trobar una figura paterna, de trobar una protecció i també persones bones que el poguessin ajudar econòmicament. Creia en un Gran Arquitecte? Sens dubte, hi creia, però sense haver-se plantejat mai preguntes profundes. La seva fe era que hi havia un Déu, però que ell tenia molta feina i altres coses per fer. Creia més o menys el que es "deia" de Déu, sense fer-ne qüestions enutjoses.
No trobem mai referències en les seves cartes sobre protestants o jueus. (d'aquests últims, una sola vegada i encara sense cap càrrega pejorativa). De jueus ell coneixia Da Ponte (de nom autèntic Emmanuelle Conegliano) i el baró Wetzlar, però aquests eren jueus conversos. Vol dir que passava molt de tot això. A ell, I'Església com a institució, no li havia interessat gens ni mica. En les cartes deia sovint: Déu! Déu! però era pura retòrica. Màxim I'església era un lloc que hi havia un orgue i que es podia tocar. I sovint ho feia. Quan estava d'humor, ho feia jugant amb cadències i variacions extemporànies, destorbant als fidels en les seves oracions. Les seves misses, magnífiques, no eren dictades per la fe. Eren òperes, en realitat. Provoquen, sens dubte, el fervor de la gent, però no són obres del “seu” fervor. I podem dir el mateix de les misses de Haydn, Biber, Benevoli, etc. Les seves misses eren per a ell un encàrrec, que li permetria atendre un compromís o guanyar uns diners. Li venien les idees per a un passatge o una melodia religiosa, jugant al billar o a la petanca. Hi posava la mateixa passió que si hagués estat una òpera. Mozart era un músic i compositor d'òperes, no era cap devot. Més d'una vegada havia fet manifestacions anticlericals. La topada amb l'arquebisbe Colloredo crec que no va caure en el buit. Evidentment li agradava la música religiosa però més en el sentit estètic que en el religiós.
Va estar a punt d'entrar de Kapellmeister a St. Esteve. El titular, Leopold Hofmann estava malalt de gravetat; tothom es pensava que es moriria. Aquest càrrec depenia de l'Ajuntament, no de l'emperador. Ho sol·licità i li fou concedit, però, ai las, Hofmann es va recuperar i va morir dos anys més tard que ell! Ja estava preparant una gran missa com a entrada pel càrrec. Fou una nova frustració.
Mozart passà a la Zur wahren Eintracht el 1785, potser per ésser més gran i important, amb lgnaz von Born de Venerable Mestre. Científic, escriptor i geòleg mineralogista. Posseïm molt d'informació d'aquesta Lògia. Tant a través d'arxius policíacs, molt eficients a la Viena d'aquell temps i també perquè ja en el segle XIX, es trobaren molts documents d'aquesta Lògia, a l'enderrocar les muralles de la ciutat per a fer el Ring. En aquesta hi hagueren alts personatges, com el príncep Lichnowsky, més tard protector de Beethoven; Riesbeck, escriptor important per haver començat a destapar les injustícies socials dels grans senyors envers els pagesos. També varis membres de la família Esterhâzy, patrons de Haydn, que també ingressà el febrer del 1785, encara que no massa convençut, ja que tan aviat van bufar mals vents, ho deixà. Poc abans, el 7 de gener del 1785, Mozart obtingué el 2on grau. I fins el moment no hi ha cap documentació que digui que arribà més enllà. Hi ha constància, però que el seu pare, Leopold, féu una escalada meteòrica al mestratge. El 6 d'abril fou iniciat aprenent, el 16 company i el 22, mestre. Donat la manera d'ésser del pare Mozart, la seva entrada a la Francmaçoneria és un xic sospitosa.
Vers el final del regnat de Josep II, es començà a crear un sentiment antimaçònic, impulsat pels jesuïtes, pel Papa i per les oligarquies reaccionàries. A finals del 1785, malgrat les seus trets liberals, va emetre un decret per tal que les vuit Lògies vieneses es reduïssin a tres. És un símptoma que els maçons s'havien fet massa importants i poderosos. L'Església, primer bastant tolerant, començà a inquietar-se per la competència. Aleshores la Zur wahren Eintracht, la Palmbaum, (La Palmera) i la Drei Adlern, (Les Tres Àligues), es van unir per a formar la Zu Wahrheit, (La Veritat). La Zur gekrönten Hoffnung s'ajuntà amb la Zur Wohltätigkeit i amb la Drei Feuern, (Els Tres focs), resultant-ne la Zur neugekrönten Hoffnung, (L'Esperança novament Coronada) i que més tard perdé el "neu". La Zur hailigen Joseph, (La Sant Josep) i la Zur Beständigkeit, (La Constància) desaparegueren i els seus membres es repartiren entre les altres. Hi van haver, però, baixes. Es pressentia ja quelcom poc favorable, cosa que així fou amb el nou emperador Leopold II.
Es diu que Emmanuel Schikaneder, empresari de teatre, (en realitat es deia Johann Joseph), també era maçó, però no hi ha referències clares. No consta en cap llista. Procedia d'una lògia de Ratisbona, d'on possiblement fou irradiat i no s'afilià en cap de les de Viena. Era un individu no massa culte però espavilat. Donava al públic el que aquest volia, sense més càrrega de cap classe. Era un expert en direcció d'escena i en el que avui se'n diu "efectes especials". Sabem de la participació de Mozart en el llibret de La Flauta Màgica, junt amb Schikaneder i un personatge fosc, Giesecke, però no en sabem ni quantitat ni qualitat i jo crec que fou molt més petita del que es diu.
A la mort de Josep II, fou succeït pel seu germà Leopold II qui, desmuntà totes les reformes fetes per l'anterior i naturalment, es posà del tot en contra dels maçons. Això fou el 1790.
Tenim una llista de la Zur gekrönten Hoffnung, en la que figura Mozart i una relació de gent molt important, com també els càrrecs que tenien. El Venerable Mestre era el comte Johann Esterhâzy, membre de la Cort; el Primer Vigilant era Joseph Bauernjöpl, secretari de la Cancellería; el Segon Vigilant era el comte Franz Eugen von Traun und Abensperg, Canceller Imperial; el Secretari era Karl Fischer von Ehrenbach, conseller; l'Orador era Anton Niering von Löwenfels, de la Comissió Eclesiàstica de la Cort; el Tresorer era Johann Nepomuk von Török, del Ministeri de la Guerra; el Mestre de Cerimònies era el príncep Nicolau Esterhâzy, membre de la més poderosa família de la noblesa. A més dels esmentats, hi havia un abat Agustí belga; I'editor de La Flauta Màgica lgnaz Alberti; Vittorino Colombazzo, un gran oboïsta; el sots-mariscal de camp, comte Ferdinand von Harrach, el gravador Joseph Zaharadnitczek, trompeta de la Guàrdia Húngara i un príncep regnant Hohenzollern-Siegmaringen. Karl Ludwig Giesecke també era germà de Lògia i fou un dels tres que participaren en la confecció del llibret de La Flauta Màgica. Personatge estrany, se li atribueixen els trets misògins de l'esmentada òpera.
I no puc oblidar-me de Michael Puchberg, fabricant de roba i violinista afeccionat, que sembla fou Tresorer o Hospitaler de la Lògia de Haydn i que fou objecte de moltes demandes de préstecs. S'han trobat 21 cartes demanant diners i les que s'han perdut. Home discret, queda sempre a la fosca. En les seves cartes resposta, només es parla de diners. No li deixava mai tot el que demanava i sempre els diners eren entregats per un intermediari. Hi havia com un codi de silenci. A lo millor, Puchberg havia estat present en un petit concert domèstic a casa de Mozart o a alguna altra i no s'havia dit una sola paraula de diners, però era possible que arribés a casa i trobés una carta portada per un missatger, demanant auxili. Es calcula que al canvi, li va deixar uns 2 milions i mig de pessetes, (ara 15.000 eurons). Aquest home, bo i discret, va deixar passar un temps per tal la vídua es refés i va reclamar el deute que en aquell moment hi havia. El van fer esperar bastant, però és quasi segur que va cobrar. A la llista de germans a qui Mozart demanava diners amb massa freqüència i també mai directament, sempre per carta, a més de Puchberg, hi havia Franz Anton Hoffmeister, compositor i editor musical; Franz Sales Greiner, funcionari; Franz Hofdemel, Heinrich Lackenbacher i d'altres.
La seva producció musical maçònica, realment magnífica, ho era perquè era una gran músic, no un gran maçó. Quan havia d'aplicar música a alguna composició poètica d'un germà, complia la seva missió de forma genial i prou. El que passa és que en sabia tant, que àdhuc amb textos de poca qualitat, en sortia una obra mestra. Quan podia composar sense imposició d'un text, aleshores era ell mateix. Feia música solemne, magnífica, àdhuc amb moments d'emoció profunda, de sentiment, com ell solament ho podia fer, però gairebé sempre, sense excessives preocupacions pel text.
En canvi, sí que demostrava molta més intencionalitat en la relació text-música en les seves òperes. Això no desmereix la grandiositat que trobem a la Maurerische Trauermusik KV-477/479 a, del 10 de novembre de 1785, per la tinguda fúnebre de dos difunts d'alcúrnia: un comte Esterhâzy i el duc de Macklenburg-Strelitz. Hi ha bons elements maçònics en l'obra com el fet que ressalta el concepte de tres i forma tripartita. En aquest cas, empra el Te decet, un cant gregorià, del Rèquiem de Michael Haydn del 1771.
L'any 1789 encara va fer un viatge digne de menció. Viatjà a Berlín i tocà davant Frederic Guillem II, que tocava el violoncel. En aquest viatge, féu parada a Leipzig, on pogué xerrar amb un antic alumne de Bach. Damunt un escampall de partitures del mestre, quedà meravellat i emocionat. Va visitar St. Thomas i tocà l'orgue de Bach. Pensem que a Bach només se'l coneixia com a gran organista. Fins Mendelsohnn, era un quasi desconegut. Fou acompanyat pel Príncep Lichnowsky, que va gastar més del compte i Mozart li hagué de deixar diners. Fou un d'aquells amics, que van anar desapareixent. Torna a reaparèixer com a protector de Beethoven.
L'estrena de la seva òpera Les Noces de Fígaro, escrita amb llibret de Da Ponte, el jueu ex-capellà italià, s'estrenà amb grans dificultats el 1 de Maig del 1786. Aquest fou I'inici de la seva ruïna. El tema era basat sobre un text de Beaumarchais i era una crítica social que ja a França provocà problemes. L'obra original estava prohibida a Viena. Això de treure a l'aire coses lletges dels nobles i que el protagonista triomfant sigui un servent, caigué molt malament. La noblesa es va sentir maltractada. A ells els agradava més l'òpera seriosa. S'identificaven amb els personatges d'extrema magnanimitat i grandesa. L'aristocràcia vienesa va reaccionar en contra i la burgesia s'hi afegí. Li van fer el buit. Un grup dirigit per Salieri, amb altres músics de la cort, s'escandalitzaren sorollosament per la punxant crítica que significava per la noblesa vienesa i s'envià una claca per a que boicotegés l'estrena. Salieri, que ja tenia la mosca al nas de dies, va explotar pel Cosi fan tutte. Resulta que ell havia de musicar aquest llibret, però el va menystenir per indigne d'ell i que no podia quedar bé en el seu estil d'òperes serioses. I quan l'agafa Mozart i en treu una obra bellíssima, això fou la guspira que encengué un foc que ja no s'apagà. En canvi, en aquells moments triomfava a Viena, Vicens Martin i Soler, un valencià afincat a la ciutat, amb la seva obra Una cosa rara, ossia bellezza e honestà, no dolenta del tot però que no tocava vores amb Mozart. Però aquest, no es posava amb la noblesa. Les Noces de Figaro es va estrenar a Praga el 17 de gener de 1787 i per cert, amb un èxit clamorós. Praga era una ciutat ben diferent de Viena. Allí, la classe mitja professional i menestral n’era I'àrbitre cultural, a diferència de la Viena aristocràtica. Quasi diria que hi ha un paral·lelisme amb Madrid i Barcelona. Mozart visqué allí un dels seus millors moments i sempre més manifestà la seva estimació per aquella ciutat. La gent xiulava les seves melodies pel carrer. Va triomfar des de baix. Una mostra fou la simfonia nº 38 Praga, dedicada a la ciutat. Un empresari de Praga, Bondini, li demanà compondre una altra òpera, també amb llibret de Da Ponte i així nasqué aquesta peça clau de l'art universal, Don Giovanni, estrenada a Praga el 29 d'octubre del mateix any. Permeteu-me una anècdota d'aquesta òpera. Ja us he parlat de l'èxit que tenia a Viena l'òpera de Martin i Soler, Una cosa rara. Com és natural, Mozart n’estava dolgut. En el sopar de Don Giovanni, sona una música de fons. Són compassos de Una cosa rara. Leporel·lo ho sent i diu:- Bravo, cosa rara. Don Giovanni li pregunta: -Què et sembla aquest concert? I ell, diu:- És tan bo com vós.
No trobem mai referències en les seves cartes sobre protestants o jueus. (d'aquests últims, una sola vegada i encara sense cap càrrega pejorativa). De jueus ell coneixia Da Ponte (de nom autèntic Emmanuelle Conegliano) i el baró Wetzlar, però aquests eren jueus conversos. Vol dir que passava molt de tot això. A ell, I'Església com a institució, no li havia interessat gens ni mica. En les cartes deia sovint: Déu! Déu! però era pura retòrica. Màxim I'església era un lloc que hi havia un orgue i que es podia tocar. I sovint ho feia. Quan estava d'humor, ho feia jugant amb cadències i variacions extemporànies, destorbant als fidels en les seves oracions. Les seves misses, magnífiques, no eren dictades per la fe. Eren òperes, en realitat. Provoquen, sens dubte, el fervor de la gent, però no són obres del “seu” fervor. I podem dir el mateix de les misses de Haydn, Biber, Benevoli, etc. Les seves misses eren per a ell un encàrrec, que li permetria atendre un compromís o guanyar uns diners. Li venien les idees per a un passatge o una melodia religiosa, jugant al billar o a la petanca. Hi posava la mateixa passió que si hagués estat una òpera. Mozart era un músic i compositor d'òperes, no era cap devot. Més d'una vegada havia fet manifestacions anticlericals. La topada amb l'arquebisbe Colloredo crec que no va caure en el buit. Evidentment li agradava la música religiosa però més en el sentit estètic que en el religiós.
Va estar a punt d'entrar de Kapellmeister a St. Esteve. El titular, Leopold Hofmann estava malalt de gravetat; tothom es pensava que es moriria. Aquest càrrec depenia de l'Ajuntament, no de l'emperador. Ho sol·licità i li fou concedit, però, ai las, Hofmann es va recuperar i va morir dos anys més tard que ell! Ja estava preparant una gran missa com a entrada pel càrrec. Fou una nova frustració.
Mozart passà a la Zur wahren Eintracht el 1785, potser per ésser més gran i important, amb lgnaz von Born de Venerable Mestre. Científic, escriptor i geòleg mineralogista. Posseïm molt d'informació d'aquesta Lògia. Tant a través d'arxius policíacs, molt eficients a la Viena d'aquell temps i també perquè ja en el segle XIX, es trobaren molts documents d'aquesta Lògia, a l'enderrocar les muralles de la ciutat per a fer el Ring. En aquesta hi hagueren alts personatges, com el príncep Lichnowsky, més tard protector de Beethoven; Riesbeck, escriptor important per haver començat a destapar les injustícies socials dels grans senyors envers els pagesos. També varis membres de la família Esterhâzy, patrons de Haydn, que també ingressà el febrer del 1785, encara que no massa convençut, ja que tan aviat van bufar mals vents, ho deixà. Poc abans, el 7 de gener del 1785, Mozart obtingué el 2on grau. I fins el moment no hi ha cap documentació que digui que arribà més enllà. Hi ha constància, però que el seu pare, Leopold, féu una escalada meteòrica al mestratge. El 6 d'abril fou iniciat aprenent, el 16 company i el 22, mestre. Donat la manera d'ésser del pare Mozart, la seva entrada a la Francmaçoneria és un xic sospitosa.
Vers el final del regnat de Josep II, es començà a crear un sentiment antimaçònic, impulsat pels jesuïtes, pel Papa i per les oligarquies reaccionàries. A finals del 1785, malgrat les seus trets liberals, va emetre un decret per tal que les vuit Lògies vieneses es reduïssin a tres. És un símptoma que els maçons s'havien fet massa importants i poderosos. L'Església, primer bastant tolerant, començà a inquietar-se per la competència. Aleshores la Zur wahren Eintracht, la Palmbaum, (La Palmera) i la Drei Adlern, (Les Tres Àligues), es van unir per a formar la Zu Wahrheit, (La Veritat). La Zur gekrönten Hoffnung s'ajuntà amb la Zur Wohltätigkeit i amb la Drei Feuern, (Els Tres focs), resultant-ne la Zur neugekrönten Hoffnung, (L'Esperança novament Coronada) i que més tard perdé el "neu". La Zur hailigen Joseph, (La Sant Josep) i la Zur Beständigkeit, (La Constància) desaparegueren i els seus membres es repartiren entre les altres. Hi van haver, però, baixes. Es pressentia ja quelcom poc favorable, cosa que així fou amb el nou emperador Leopold II.
Es diu que Emmanuel Schikaneder, empresari de teatre, (en realitat es deia Johann Joseph), també era maçó, però no hi ha referències clares. No consta en cap llista. Procedia d'una lògia de Ratisbona, d'on possiblement fou irradiat i no s'afilià en cap de les de Viena. Era un individu no massa culte però espavilat. Donava al públic el que aquest volia, sense més càrrega de cap classe. Era un expert en direcció d'escena i en el que avui se'n diu "efectes especials". Sabem de la participació de Mozart en el llibret de La Flauta Màgica, junt amb Schikaneder i un personatge fosc, Giesecke, però no en sabem ni quantitat ni qualitat i jo crec que fou molt més petita del que es diu.
A la mort de Josep II, fou succeït pel seu germà Leopold II qui, desmuntà totes les reformes fetes per l'anterior i naturalment, es posà del tot en contra dels maçons. Això fou el 1790.
Tenim una llista de la Zur gekrönten Hoffnung, en la que figura Mozart i una relació de gent molt important, com també els càrrecs que tenien. El Venerable Mestre era el comte Johann Esterhâzy, membre de la Cort; el Primer Vigilant era Joseph Bauernjöpl, secretari de la Cancellería; el Segon Vigilant era el comte Franz Eugen von Traun und Abensperg, Canceller Imperial; el Secretari era Karl Fischer von Ehrenbach, conseller; l'Orador era Anton Niering von Löwenfels, de la Comissió Eclesiàstica de la Cort; el Tresorer era Johann Nepomuk von Török, del Ministeri de la Guerra; el Mestre de Cerimònies era el príncep Nicolau Esterhâzy, membre de la més poderosa família de la noblesa. A més dels esmentats, hi havia un abat Agustí belga; I'editor de La Flauta Màgica lgnaz Alberti; Vittorino Colombazzo, un gran oboïsta; el sots-mariscal de camp, comte Ferdinand von Harrach, el gravador Joseph Zaharadnitczek, trompeta de la Guàrdia Húngara i un príncep regnant Hohenzollern-Siegmaringen. Karl Ludwig Giesecke també era germà de Lògia i fou un dels tres que participaren en la confecció del llibret de La Flauta Màgica. Personatge estrany, se li atribueixen els trets misògins de l'esmentada òpera.
I no puc oblidar-me de Michael Puchberg, fabricant de roba i violinista afeccionat, que sembla fou Tresorer o Hospitaler de la Lògia de Haydn i que fou objecte de moltes demandes de préstecs. S'han trobat 21 cartes demanant diners i les que s'han perdut. Home discret, queda sempre a la fosca. En les seves cartes resposta, només es parla de diners. No li deixava mai tot el que demanava i sempre els diners eren entregats per un intermediari. Hi havia com un codi de silenci. A lo millor, Puchberg havia estat present en un petit concert domèstic a casa de Mozart o a alguna altra i no s'havia dit una sola paraula de diners, però era possible que arribés a casa i trobés una carta portada per un missatger, demanant auxili. Es calcula que al canvi, li va deixar uns 2 milions i mig de pessetes, (ara 15.000 eurons). Aquest home, bo i discret, va deixar passar un temps per tal la vídua es refés i va reclamar el deute que en aquell moment hi havia. El van fer esperar bastant, però és quasi segur que va cobrar. A la llista de germans a qui Mozart demanava diners amb massa freqüència i també mai directament, sempre per carta, a més de Puchberg, hi havia Franz Anton Hoffmeister, compositor i editor musical; Franz Sales Greiner, funcionari; Franz Hofdemel, Heinrich Lackenbacher i d'altres.
La seva producció musical maçònica, realment magnífica, ho era perquè era una gran músic, no un gran maçó. Quan havia d'aplicar música a alguna composició poètica d'un germà, complia la seva missió de forma genial i prou. El que passa és que en sabia tant, que àdhuc amb textos de poca qualitat, en sortia una obra mestra. Quan podia composar sense imposició d'un text, aleshores era ell mateix. Feia música solemne, magnífica, àdhuc amb moments d'emoció profunda, de sentiment, com ell solament ho podia fer, però gairebé sempre, sense excessives preocupacions pel text.
En canvi, sí que demostrava molta més intencionalitat en la relació text-música en les seves òperes. Això no desmereix la grandiositat que trobem a la Maurerische Trauermusik KV-477/479 a, del 10 de novembre de 1785, per la tinguda fúnebre de dos difunts d'alcúrnia: un comte Esterhâzy i el duc de Macklenburg-Strelitz. Hi ha bons elements maçònics en l'obra com el fet que ressalta el concepte de tres i forma tripartita. En aquest cas, empra el Te decet, un cant gregorià, del Rèquiem de Michael Haydn del 1771.
L'any 1789 encara va fer un viatge digne de menció. Viatjà a Berlín i tocà davant Frederic Guillem II, que tocava el violoncel. En aquest viatge, féu parada a Leipzig, on pogué xerrar amb un antic alumne de Bach. Damunt un escampall de partitures del mestre, quedà meravellat i emocionat. Va visitar St. Thomas i tocà l'orgue de Bach. Pensem que a Bach només se'l coneixia com a gran organista. Fins Mendelsohnn, era un quasi desconegut. Fou acompanyat pel Príncep Lichnowsky, que va gastar més del compte i Mozart li hagué de deixar diners. Fou un d'aquells amics, que van anar desapareixent. Torna a reaparèixer com a protector de Beethoven.
L'estrena de la seva òpera Les Noces de Fígaro, escrita amb llibret de Da Ponte, el jueu ex-capellà italià, s'estrenà amb grans dificultats el 1 de Maig del 1786. Aquest fou I'inici de la seva ruïna. El tema era basat sobre un text de Beaumarchais i era una crítica social que ja a França provocà problemes. L'obra original estava prohibida a Viena. Això de treure a l'aire coses lletges dels nobles i que el protagonista triomfant sigui un servent, caigué molt malament. La noblesa es va sentir maltractada. A ells els agradava més l'òpera seriosa. S'identificaven amb els personatges d'extrema magnanimitat i grandesa. L'aristocràcia vienesa va reaccionar en contra i la burgesia s'hi afegí. Li van fer el buit. Un grup dirigit per Salieri, amb altres músics de la cort, s'escandalitzaren sorollosament per la punxant crítica que significava per la noblesa vienesa i s'envià una claca per a que boicotegés l'estrena. Salieri, que ja tenia la mosca al nas de dies, va explotar pel Cosi fan tutte. Resulta que ell havia de musicar aquest llibret, però el va menystenir per indigne d'ell i que no podia quedar bé en el seu estil d'òperes serioses. I quan l'agafa Mozart i en treu una obra bellíssima, això fou la guspira que encengué un foc que ja no s'apagà. En canvi, en aquells moments triomfava a Viena, Vicens Martin i Soler, un valencià afincat a la ciutat, amb la seva obra Una cosa rara, ossia bellezza e honestà, no dolenta del tot però que no tocava vores amb Mozart. Però aquest, no es posava amb la noblesa. Les Noces de Figaro es va estrenar a Praga el 17 de gener de 1787 i per cert, amb un èxit clamorós. Praga era una ciutat ben diferent de Viena. Allí, la classe mitja professional i menestral n’era I'àrbitre cultural, a diferència de la Viena aristocràtica. Quasi diria que hi ha un paral·lelisme amb Madrid i Barcelona. Mozart visqué allí un dels seus millors moments i sempre més manifestà la seva estimació per aquella ciutat. La gent xiulava les seves melodies pel carrer. Va triomfar des de baix. Una mostra fou la simfonia nº 38 Praga, dedicada a la ciutat. Un empresari de Praga, Bondini, li demanà compondre una altra òpera, també amb llibret de Da Ponte i així nasqué aquesta peça clau de l'art universal, Don Giovanni, estrenada a Praga el 29 d'octubre del mateix any. Permeteu-me una anècdota d'aquesta òpera. Ja us he parlat de l'èxit que tenia a Viena l'òpera de Martin i Soler, Una cosa rara. Com és natural, Mozart n’estava dolgut. En el sopar de Don Giovanni, sona una música de fons. Són compassos de Una cosa rara. Leporel·lo ho sent i diu:- Bravo, cosa rara. Don Giovanni li pregunta: -Què et sembla aquest concert? I ell, diu:- És tan bo com vós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada