Molts dels racons foscos de Mozart només els entendrem, primer coneixent-nos a nosaltres mateixos i segon, oblidant per un moment -cosa difícil- la genialitat de la seva música. Per a l'estudi de Mozart, hem de verificar la nostra pròpia disposició a desentendre'ns d'una imatge preconcebuda. Hem d'acceptar que era també un home amb les seves contradiccions. Més que a un ideal apol.lini, correspon més al dionisíac. Aleshores doncs trobem que abans de geni, era un home com nosaltres. Es movia entre la fragilitat física i la força de la genialitat. Irreflexiu i despreocupat, liberal. Sabem que mai el coneixerem del tot. Li faltava una actitud de grandesa, de geni messiànic, a lo Beethoven o Wagner. Sempre faltat de la glòria visible del geni. L'amant de la música descobreix amb estupor que Mozart ha estat fins i tot massa humà en el seu viure i en el seu expresar-se. El deixa frustrat. Com pot ésser que un músic quasi diví, sigui tan poqueta cosa? No obstant, ell creia en el seu valor, es considerava més amunt en relació a altres músics però sempre menys que Haydn. La popularitat no el preocupava massa; era indiferent a la noblesa i als honors. No era vanitós però necessitava l'admiració dels que ell estimava. Era bo, però una bondat d'infant, irreflexiva; confiada, generosa. Anyorava ésser comprès i estimat, en especial per la seva música. D'infant, havia sorprès molta gent que li cantaven lloances amb una pregunta directa, mirant-los als ulls, de fit a fit: -"M'estimes de veres?"Odiava la solitud, de tal manera que quan Na Constanze era al balneari de Baden, no parava a casa només per fer feina. Es convidava a casa de tothom. En realitat, quasi tota la vida la passà ben sol, Ni ell se'n donava compte, només potser al final de la vida. Estimava els elogis dels millors que ell; odiava la crítica superficial dels inferiors. S'oblidà a casa els diplomes acadèmics guanyats a Itàlia en el viatge que va fer a Mannheim i París i els hi van haver d'enviar. No emprava una condecoració papal molt important, que el féu cavaller de l'Esperó d'Or, i que només havia guanyat abans Orland de Lassus. Podia per aquest motiu, posar davant llur nom, Ritter von Mozart, cavaller de Mozart. En algun escrit ho fa, però només per a enriure's d'ell mateix. Glück, per exemple, en tenia una d'inferior i se la posava quasi per anar a dormir i des de aleshores, es feia dir Christoph Willibald Ritter von Glück. L'adulació i el servilisme, tan cars al seu pare, a ell el revoltaven.
Encarem-nos, doncs amb aquest home contradictori i enigmàtic, que encara genera passions i polèmica. Les reaccions de Mozart a les seves condicions de vida i els seus estats d'ànim, que intuïm en detalls, fets i escrits, no es reflecteixen mai en la seva música. Són inconscientment però de manera sistemàtica, amagats per ell mateix. Sabia disfressar els seus sentiments. La infinitat de registres i recursos teatrals que posseïa els emprava en les seves cartes, que és una de les fonts més importants de què disposem. Era destre en amagar I'ou. Hi ha qui diu era un humorista. Si, però... aquest humorisme era una careta, una necessitat. És com una composició musical en dues línies. La melodia és la seva música; el baix continu, els fets exteriors. La tercera veu, el seu interior, hi falta. S'amaga darrere la seva música. No va obrir mai la seva ànima, excepte a les acaballes de la seva vida i encara, ben poc. Els genis de l’època no sabien, o més ben dit, no podien, explicitar el que hi havia dintre seu. Compondre música amb programa era pecat mortal. Només tímidament a través del seu art i no pas sempre. En el cas de Mozart, quasi mai. No comprendrem mai on, un home com ell, anava a poar la inspiració musical. De quines fonts desconegudes per nosaltres, ho poava? La seva música té un toc de diví i d'extraterrenal. Consol d'agonitzants, resignació pels tristos, relaxació pels crispats. Què sabem dels seus mecanismes interiors? La depressió i el sofriment físic i moral, no van rebaixar mai el seu potencial de rendiment, sinó que l'augmentà en qualitat i quantitat, com ens diu Hildesheimer..
El biògraf i l'estudiós queda desorientat amb les seves expressions descontrolades, amb les bromes obscenes, amb les seves paraulotes; el seu humor groller i inesperat, que no era altra cosa que autodefensa i inseguretat. Ell sabia que no era entès i s'hi amagava darrere. A voltes, el seu humorisme goliàrdic em posa nerviós a mi mateix. Aquest humor és a vegades, diabòlic. Fa unes bromes pesades, cruels. Desagradables com eren comparacions amb animals. A Süssmayr I'humiliava sense compassió. Era una revenja contra aquell personatge doble? No va caure a terra, però, com veurem més endavant. A Staedler li deia ruc però li dedicà el meravellós Concert per a clarinet, que més tard aquest deia I'havia fet ell. A Stoll el tracta d'estúpid però li regala la partitura de l'Ave Verum Corpus, una de les obres religioses més famoses de Mozart.
Quedem esgarrifats amb les cartes a la cosina, Maria Tekla, de mal nom, la Bäsle, que van ser amagades fins fa ben poc, El 1931, Stephan Zweig, escriu a Freud dient que les cartes de la cosina són importants però millor que no siguin del domini públic. En el seu catàleg, trobem obres lleugeres, amb textos fecals i pornogràfics, impresentables. Però la vulgaritat només era en el text. La música era magnífica. Entre un llenguatge directe, natural i d'home de carrer, trobem una finor exquisida en l'àmbit musical. Els editors, en vida encara de l'autor, van haver d'idear noves lletres per poguer-les publicar. I amb això ja hi trobem les primeres maniobres fetes per conservar pura la seva imatge. A les cartes que fa Wolfgang a Nannerl també hi trobem continguts anals, però ella, més de la banda familiar dels Mozart, no té el sentit de l'humor de la mare ni del germà i no li torna la pilota.
Àdhuc en la seva iconografia se'ns escapa. El gravat inacabat fet pel seu cunyat Joseph Lange el 1790; el gravat amb punta de plata de Dora Stock, d'Abril del 1789 i potser el de Bàrbara Krafft, de 1819, malgrat la distància. Però cap retrat d'aquests, té el toc de grandesa dels de Bach, Haendel o Beethoven. La careta mortuòria ha desaparegut i es suposa destruïda per Constanze. L'actual que s'exhibeix és falsa.
La seva figura no era pròpia d'un personatge important. Malgrat que Leopold i Anne Marie foren una parella escaient, el fill no era pas agraciat. De figura sens relleu, baixet, de 1.50, més o menys, amb la cara marcada per la verola, constitució leptosomàtica, o sigui, de constitució feble i cos prim, descolorit. Al final de la seva vida, se li féu doble pap i augmentà de cintura. De petit va patir raquitisme, cosa per altra part, molt freqüent en els nens de l'època, faltats d'higiene, amb normes dietètiques escasses, faltats de vida a l'aire lliure en els nens de ciutat. Com sabem, els símptomes standard són nanisme, cap gros en proporció al cos, front bombat, exoftàlmia, mirada buida i deformació d'extremitats. No sabem exactament aquests símptomes en quina intensitat l'afectaren, però…. Tenia el nas carnós i el llavi superior sortit. Hi han indicis d'alguna deformitat en els dits de les mans, que tant podia ésser de l'afecció esmentada com de la precoç mecànica pianística. Els ulls blaus clars i el cabell castany clar, quasi ros, bonic i abundós. D'aquest fet, n'estava bastant cofat. No li calia usar perruca i cada dia un perruquer l'anava a pentinar a casa seva. Aquesta bona quantitat de cabell també servia per a amagar les orelles, de les que no estava pas gens content.
Tenia la veu dèbil, de tenor. Componia sempre, sense parar; les seves composicions es formaven en el seu cap jugant al billar, muntant a cavall, fent esgrima, davant una gerra de cervesa o fumant una pipa. Era molt feiner, es llevava molt de matí; feia feina hores i hores, oblidant-se àdhuc de menjar. No pensava en la posteritat. Només el movia la passió musical. La seva manca d'ambició és increïble. Això desesperava al seu pare. Era desorganitzat i faltat de mètode. Portava un desori considerable en les habituds vegetatives però era amant de la bona taula; sempre tenia gana. Però menjava apressat i amb fúria, sense assaborir el menjar. Li agradaven les truites de riu que, per cert, en els llacs austríacs se n'hi fan d'excel·lents i en tinc proves. Bevia molt de cervesa, cosa normal en els països germànics. No va tenir mai en compte la seva salut ni s'ocupà del seu benestar físic. Això no corresponia gens a la seva manera d'ésser ni es feia a l'època. No obstant, resseguint bé la seva documentació, veiem que tampoc es pot dir que no tingués salut ni cap malaltia de llarga duració. Per les seves cartes, no hi trobem indicis de malaltia, malgrat Constanze diu que es va començar a trobar malament pel Juny del 1791. Tota la seva activitat i feina no ho demostra pas. És cert que en alguna carta, en especial les que demana diners, parla de dolors, però podria ésser que fos per donar força a la demanda.
Nerviós, gesticulant i poca-solta. Movia mans i peus contínuament, donava copets a tot i arreu, com els nens. La mirada inquieta i dispersa. Era molt poc hàbil en el tracte amb la gent i no es feia simpàtic ni agradable. Karoline Pichler deia: "És un geni, però és insuportable". Trobem en el diari d'aquesta dama un testimoni que considero molt valuós, objectiu i equànime. A més, traspua afecte al geni, malgrat li veu els defectes. Ens diu: " Tan aviat vaig asseure'm al piano i toquí "Non piú andrai" del Fígaro, Mozart que hi era present, es posà darrera meu; evidentment li devia agradar ja que taral·larejava i marcava el compàs sobre la meva espatlla. Però tot d’una, acosta una cadira i em diu que segueixi tocant el baix i ell començà a improvisar variacions que, tothom es parà a escoltar, sense perdre’s cap nota d’aquell Orfeus alemany.. De cop, però, l'afer l'avorrí, s'aixecà i començà, com solia fer qual li venia la inspiració de fer-se el graciós, a saltar per damunt de taules i sofàs, a miolar com un moix i a fer una cabriola darrera d'altra, com un nen mal educat..." Més enllà diu: "un caràcter beneit, acudits beneits i una conducta irresponsable..." Segueix "... i no obstant, quina profunditat, quins móns de fantasia, harmonia, melodia i sentiments es troben ocults sota aquesta escorça incongruent. Quina seria la revelació interna que el capacitava per aconseguir efectes gegantins, per a expressar en notes tals sentiments, idees i passions, que obliguen a l'oient a sentir el mateix, que el commouen fins el més profund de la seva ànima?".
De fet, la imatge romàntica del geni queda molt mal parada. La seva presència física, acompanyat per formes gens cortesanes, bromes barroeres i falta de sentit comercial, foren, entre d'altres, motius de la seva davallada i final tràgic. Tots els col·legues bons músics, ja col·locats, l'apreciaven, però no els inferiors, que el temien i l'odiaven, ja que amb la seva falta de diplomàcia i sentit de superioritat, es feia antipàtic. Coneixia poc a la gent. No es preocupà de conèixer I'ésser humà. El seu caràcter el féu sovint víctima de l'entorn. L'escena del film de Milos Forman, en que en una vetllada musical, tocant una partitura d'un compositor present i fent-li millores i variacions és real però no amb Salieri sinó amb un músic italià, Giuseppe Maria Cambini, a París. Però quan, assegut al piano, tocava una obra seva, per exemple alguna de les sonates per a piano sol, aleshores es transformava; tot ell quedava impregnat de serena tranquil·litat, tocava sense afectació, sense extravagàncies rítmiques. Aleshores era el Mozart absolut, real, autèntic, lluny de tot i de tothom.
Sempre va anar cercant seguretat, però no acceptà mai la seguretat que signifiqués estar al servei exclusiu d'algú. Hauria aguantat massa temps? Desitjava una vida tranquil·la però no estava fet per a dur-la. No podia adoptar una contemplació passiva, no podia ni controlar els seus reflexos físics! Feia feina com un boig per a sortir d'aquella situació que rebutjava, però no ho aconseguia.
La figura omnipresent del pare durant la infància, malgrat tot, li donava seguretat. La seva desaparició portà conseqüències. Si per una banda, la subjecció al pare era insuportable, li solucionava tots els problemes que no eren musicals.
Aquesta inseguretat junt amb la insatisfacció que ja tenia de la seva aparença poc escaient com a home, li donà la mania d'anar vestit fastuosament, ple de sivelles daurades, bonics botons, llacets, passamaneries. Era un retorn instintiu al record del nen prodigi, vestit amb indumentària de cort i rebent els aplaudiments de dames i cavallers. Muzio Clementi el conegué el 1781 i a causa del seu elegant aspecte, pensà era un alt camarlenc de la cort. Aquesta elegància se li emportava grans quantitats de diners. Recordava amb nostàlgia I'estada a Londres, rebut per Jordi III Hannover; anyorava la sensació de protecció del pare; la cort de París, a la falda de dames que el besaven i amoixaven.
