Mozart, l'altra biografia (10)

Els anys 1789 i 1790 foren ja realment dolents. Compongué molt poc, no aconseguí alleujar els problemes econòmics i el demanar diners es tornà una cosa quotidiana. Cada dia més entrampat. No solament ja als germans maçons, sinó també a altres. Trobem una figura fosca, un tal Joseph Odilio Goldhahn, (possiblement jueu) que fou testimoni en el recompte dels béns de Mozart després de mort. Sembla que fou profundament odiat i en les cartes i escrits posteriors el seu nom fou esborrat o substituït per N. N. D'aquestes ja n'hem parlat i potser hi tornarem. Als seus 35 anys, Mozart era un home acabat, enfonsat. Feia unes cartes esgarrifoses, caient en paroxismes d'autohumiliació, emprant I'estil altisonant i artificiós dels llibrets d'òpera seriosa. Exagerava les coses, les molèsties seves i en especial les malalties de la muller. Jo crec que ella també exagerava tan com podia. Li convenia en tots els aspectes. L'única cosa que li feia oblidar la visió de la pròpia situació era el treball. Cada vegada més torbat, més tancat en ell mateix; ni una paraula autèntica en les seves cartes.
La primera meitat de l'any 1791 marcà una millora d'ànims, fou com el cant del cigne. Aquest mig any, doncs, compongué algunes de les seves millors obres. Fou un període fecund i creatiu. Però el mes de juny va començar a tenir molèsties. El van envair pensaments de mort, quan el juliol, va morir lgnaz von Born, als 50 anys, de mort misteriosa i possiblement emmetzinat. Era el Venerable Mestre de la seva Lògia, un personatge lluitador i representatiu. En aquells moments, de rerafons polític, en què corrien mals aires pels maçons, ja va manifestar el mes d'octubre a la seva dona la certesa que estava essent emmetzinat amb aqua toffana, una metzina molt usada en èpoques medievals i no llunyanes. La seva inventora, Teofania de Adamo fou executada. Era una poció composta d'arsènic, antimoni i mercuri. Segons Constanze, digué que “ells” I'estaven emmetzinant i que podien predir exactament I'hora de la seva mort. Qui eren “ells”?
L'emperadriu Marie Theresia veia els maçons amb mals ulls. La divisa maçònica de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, havia estat emprada per alguns dels que havien llur gendre i tenien la filla empresonada. L'arquebisbe de Viena, Anton Christoph Bartholomäus Migazzi, comte de Wall i Sonnenthurn i l'arquebisbe de Salzburg, Colloredo, que ja coneixem, van iniciar un complot contra els maçons. Entre aquests hi hagué un traïdor, Leopold Alois Hoffmann. Aquest va delatar molts germans. Salieri formava part del complot i també Süssmayr ( !), deixeble i suposat amic de Mozart. El seu argument era que provocarien a Àustria una Revolució com la francesa. Lamentablement, els revolucionaris inicials francesos, adoptaren com a divisa maçònica esmentada. Per tant, els conjurats ho tenien fàcil. Arribaren àdhuc a conspirar contra Josep II.
Arribem ara, a l'últim mig any d'aquell 1791. Fou un tomb del compositor cap a una intensa activitat creadora. Els fets es precipitaven. La malaltia, el Rèquiem, I'estrena de La Flauta Màgica, el viatge a Praga i l'estrena de La Clemenza di Tito, la por pels rumors que circulaven en contra dels maçons.....
Anem per parts, doncs.
Ara, ens cal esbrinar un dels episodis més citats de la vida del pobre Wolfgang. La gènesi i composició del Rèquiem. Gràcies a Otto Erich Deutsch, el musicòleg compilador de l'obra de Schubert, el 1964, s'aclarí el misteri. En aquelles èpoques en què els drets d'autor ni se somniaven, hi hagué molts episodis així. El comte Franz von Walsegg und von Stuppach era un afeccionat, que tocava la flauta i el violoncel i en el seu castell feia teatre i concerts. Era bon músic i més tard, arribà a dir que havia estat deixeble de Mozart. Fins aquí bé. Però el bon senyor, encarregava composicions a músics, ell mateix en feia particel·les pels músics de la seva orquestra i les firmava, com fetes per ell. Els músics ho sabien, però callaven i el comte reia per sota el nas. El 14 de febrer del 1791, morí la seva muller, la comtessa Anne, una bella dama de 21 anys. Va fer bastir un panteó i encarregà un Rèquiem a un músic conegut. Ja sabem com va anar. El misteriós personatge era l'administrador del comte, Anton Leutgeb, vestit de negre, de mirada freda i calculadora amb llavis prims i cruels, que li encarregà una missa de difunts, un Rèquiem i li avançà la meitat dels honoraris. Això passava el juliol, Mozart ja estava prou deprimit, tenia mareigs i vòmits. Només li faltà la circumstància i manera en què es presentà aquest missatger. Aquest fet I'impressionà molt i començà a pensar que es tractava d'un enviat de la mort i que aquella missa de difunts era pel seu propi funeral. Tenia relació això amb que passà després?
Es posà a fer feina febrilment. Es desmaiava treballant. Hagué d'interrompre la composició per atendre I'encàrrec que amb gran urgència li féu un empresari de Praga per a la coronació de Leopold lI: La Clemenza di Tito, que havia d'ésser el 4 i 5 d'agost. El llibret era de Metastasio i era ja molt conegut i remenat. Caldara el musicà el 1734 i darrere d'ell, més d'una dotzena de músics I’empraren. Era un tema ideal per a fer la pilota al monarca de torn. Fou l'última òpera seriosa que es féu. Aquest gènere era ja obsolet. Hi hagué pressions per tal la fés Salieri, però, curiosament, Leopold II tenia molt poca simpatia per Salieri i per la seva amant, la cantant anomenada Caterina Cavalieri. No vol dir que en tingués per Mozart. A ell li agradava Cimarosa però era a Rússia en aquells moments. Així doncs, el nostre Wolfgang fou I'escollit, perquè no depenia tant de l'emperador i més del consistori de Praga. Potser si Haydn no hagués estat a Londres en aquells moments, hauria estat I'escollit. Mozart emprengué el viatge, amb Constanze i Süssmayr. Al moment de pujar el cotxe, torna a aparèixer el missatger preguntant com anava la cosa, Mozart quedà molt impressionat i li prometé que tan bon punt tornés, l'acabaria. Aquest viatge durà 18 dies, durant el qual començà I'òpera, aprofitant també materials anteriors. No sabia ni de quins cantants disposava. L'estrena fou gens favorable. Poca gent, ja cansada de tants actes; el poble no hi va anar, ja que no els agradava l'òpera seriosa; la parella reial va trigar dues hores; els vestits i decorats de poca qualitat i segons ens diu Niemetschek, els cantants era un castrato infeliç i una prima donna que cantava més amb els braços que amb la gola. Aquesta, una de les millors obres seves, quasi quedà oblidada durant el segle XIX, potser perquè el paper de Sexto era per un castrato, una espècie en desaparició i gens usual en Mozart. Dies més tard, es tornà a representar, però igualment amb poc públic. L'explicació. L'emperadriu Maria Lluïsa, espanyola de naixement, catalogà Tito de "porcheria tedesca". El que resulta xocant és que tota la música de la coronació, inclosa la de Mozart, fou dirigida per Salieri, com a Kapellmeister de la Cort. Malament ho devia passar Salieri, havent de dirigir música del seu contrincant i Mozart, per no poder-la dirigir ell. Fou un bàlsam per a la seva ferida, la visita que féu a una lògia maçònica de Praga, on li feren grans honors, al compàs de la seva cantata Joia Francmaçònica (KV. 471) escrita per ell cinc anys abans i dedicada a Franz von Born.
En els dies de la coronació, es representà també Don Giovanni, amb Mozart entre el públic i com sempre amb l'entusiasme que públic de Praga dispensava a la música de Mozart.
Aquest setembre, fa una carta en italià a Da Ponte, en que, en el més pur de l'estil de l'òpera seriosa, parla de la seva propera mort i també de la resignació amb que I'esperava. Empra un llenguatge prefabricat i teatral, a l'estil de Metastasio.
Des de la mort de Josep II i gràcies a les intrigues de Salieri, no rebé cap encàrrec de la Cort. Hi havia a Viena un personatge, conegut deu anys abans, Emanuel Schikaneder. Va llogar un teatre de barriada, el Theater auf der Wieden, conegut també pel Freyhaustheater, en un nucli de les afores anomenat la Freihaus. Era un teatre d'unes mil localitats. Schikaneder deia que havia estat maçó però hi ha molts duotes en aquest sentit. Ell sempre deia que no anava d'erudit, que era actor i director i treballava per a la taquilla, donant al públic el que aquest volia. Schikaneder, actor, empresari, escriptor d'òperes. Portava el teatre a la sang. En aquest teatre s'hi feien obres lleugeres en alemany i Singspiel en dialecte vienès. Però no fou un amic fidel. Al final, quan va veure que Mozart ja era més de l'altre món que d'aquest, li féu una mala jugada i es quedà uns diners de partitures venudes a l'estranger.
Aquest teatre s'omplia de gom a gom, entre pudor d'all i peix fregit, segons diu un assistent. Schikaneder proposà vers finals de 1790, una òpera pel seu teatre. Treballaren sobre idees ja conegudes Schikaneder, Mozart i Karl Ludwig Giesecke. Entre els tres feren el llibret. I es nota que hi ha tres cervells, per les seves incongruències i confusions. En aquest afer hi ha forta polèmica, en la quantitat aportada per cada u. La major part crec que és de Schikaneder. Els elements misògins crec que corresponen a Giesecke. De misògins, ni Mozart ni Schikaneder no en tenien res. Potser Mozart aportà la visió afectuosa de les classes modestes i en la presència d'una heroïna, qui ofereix I'exemple suprem d'amor i d'integritat, elements que trobem sovint en les seves òperes, La música de Mozart és tan magnífica i inspirada que s'ha convertit en una de les millors òperes del segle. Hi trobem música popular pels papers de Papageno i Papagena, música mística i ritual per Sarastre i la seva cort, coloratura embogida per la Reina de la Nit, Sturm und Drang i una melodia d'un coral luterà amb lletra d'un salm hebreu, que canten els cavallers al final, que ens demostra el tarannà ecumènic de Mozart. La simbologia maçònica hi és a balquena. Els tres colps, els tres bemolls de l'armadura de mi bemoll M, tres nens, tres dames, una iniciació, la llum guanya a la tenebra, també una repetició del número 18. 18 cadires, 18 sacerdots, 18 compassos, etc. Menciono que en l'estrena, el tros de la Reina de la Nit, el cantà la cunyada Josepha, de casada Hofer. Es van fer bastants representacions. El públic d'aquell teatre era molt plural; no tenia prejudicis de classe ni orgulls de casta. Molts d'ells no van entendre res però aquella música alegre, aquells moments de solemnitat, els tres nens, van entusiasmar. Així la fama de Mozart començà a créixer des de baix, en especial a l'Europa no austríaca. Hi ha qui hi ha vist una cantata maçònica. En realitat és un singspiel alemany, això si però magníficament musicat. També es diu del desig de Mozart per a crear l'òpera alemanya; cosa ben certa. Però també li agradava la italiana. Pero, necesitaba diners i aceptaba el que fós. D'això li correspon més el mèrit al seu cosí, Karl Maria von Weber, amb Der Freischutz.
El tema bàsic és la victòria de la lleialtat davant totes les adversitats. Però aquell públic no captà tantes subtileses. Mirat fredament, és un galimaties. Hi ha qui diu que es tractava de donar un missatge maçònic a la societat, lloar a la il·lustració i els principis internacionalistes de la Francmaçoneria, proclamar sa grandesa i universalitat, en uns moments en què s'estava conspirant contra d'ells, dient-ne mentides i calumnies. Crec que és un plantejament massa romàntic. El tema no era nou i a Viena s’estava representant una obra amb importants semblantes. A mig fer es van haver de fer canvis i arranjaments per no ésser acusats de plagi. Aquest és un dels motius d’haver-hi moments desconcertants. Si el propòsit era de contribuir a la causa maçònica no va servir de gran cosa, ja que el 1794, la maçoneria havia desaparegut i el 95, Francesc II la declarà fora de la llei. Molts maçons van fer una retirada estratègica però Mozart, com sempre, no va saber llegir els signes dels temps i va seguir mostrant la seva pertinença a l’Orde. Cada vegada més augmentava una por paranoica als maçons que acabà provocant una veritable caça de bruixes.
Se’n van fer bastantes representacions. Mozart hi portà un dia a la sogra, un altre, al seu fill Karl Thomas i un altre, va voler tocar ell mateix el glockenspiel. A l'última carta que coneixem de Wolfgang, del 14 d'octubre, descriu una d'aquestes representacions glorioses i veiem en ella, el confiat i infantil que era. Salieri i la seva amant, no es van perdre cap funció, aplaudint i cridant bravo. El van felicitar efusivament i ell, tan de bona fe, els pagà un carruatge que els portés a casa. Aquí doncs veiem com era ell i com n'era d'hipòcrita i fals Salieri. Potser era el riure del gat davant la rata.