22 de desembre 2007

Mozart, l'altra biografia (12 i últim)

Antonio Salieri, nascut al Veneto, va quedar orfe als 16 anys, però trobà un mecenes que el projectà fins a Viena. Fou famós per les seves òperes serioses. Era 6 anys més gran que Mozart. El 1774, nomenat Compositor de Cambra i Director d'Orquestra de l'Òpera Italiana. Es casà amb Therese von Helfersdorfer. Va convèncer a l'Emperador Josep II de crear el Teatre Nacional, o sigui l’Òpera Nacional Austríaca. Començà a preocupar-lo aquell xitxarel·lo de Salzburg, aquell desvergonyit, aquell maçó. Catòlic fervent, antimaçò i prou intel·ligent per a donar-se compte del perill que corria de perdre la influència amb l'Emperador. Irritable, envejós i insegur, no podia sofrir que ningú, fos més que ell. Fou un veritable talent musical i diplomàtic hàbil però era vulnerable pel seu narcisisme. Amb l'èxit de Mozart del 1791, un sentiment d'enveja i odi personal s'apoderà d'ell. Tot Viena ho comentava i amb la malaltia de Mozart ja es va fer córrer. En una carta a Nannerl, Leopold diu: "Salieri i els seus sequaços han intentat fa poc de moure cel i terra perquè l'estrena de Les Noces de Fígaro fos un fracàs". Salieri però, era prou intel·ligent i astut per a evitar es notés la seva animadversió. Però, als seus deixebles, en els que hi havia Süssmayr, no deixava de dir mal de Mozart. Morí el 1825. La seva autobiografia va desaparèixer, però degudament arreglada, fou publicada anys després pel seu nét. És segur que Salieri no fou la mà executora, però sí, dels cervells que hi participaren.
Franz Xaber Süssmayr nasqué el 1766 a Steyr, cosa sabuda de poc, ja que també es va falsificar el lloc de naixement. Educat en el cor del monestir benedictí de Kremsmünster. Marxà a Viena on fou alumne de Salieri. Atret per la fama de Mozart, deixà Salieri i s'apuntà amb l'altre. Mozart el féu sovint objecte de bromes i sarcasmes. Fent un joc de paraules, l'anomenava Sauermayr, beneit. Baix de sostre, vividor i gens sincer, sabia adaptar-se i treure profit de tothom. Féu de secretari del geni, ordenava els seus papers. Fins a quin punt els ordenava... Anà penetrant a la vida familiar i fou molt amic de Constanze, evidentment massa. A Mozart li costà molt de veure qui era en realitat, aquest personatge. No sabrem potser mai del tot perquè el va aguantar, o en tot cas, perquè va fer la vista grossa. El personatge aquest, acompanyava a Constanze al balneari des de 1789. No us sembla curiós? Va aprendre molt de Mozart i es dóna el cas xocant que, àdhuc feien la mateixa lletra. Després de la mort de Mozart, tornà amb Salieri. Estrenà una òpera, El Mirall d’Arcàdia, totalment inspirada en La Flauta Màgica. Mercè a això fou nomenat Mestre de Capella de la Cort i Director de l’Òpera Imperial. La seva música va tenir èxit una temporada. No tenia ni talent ni originalitat, no podia romandre fidel a Mozart, només Salieri li oferia èxit fàcil, cosa que es va demostrar clarament. Però es llençà a la mala vida i morí jove, en circumstàncies també misterioses i amb diagnòstics gens clars.
Ara col·loquem aquests personatges junts amb altres i reflexionem com podia haver anat el complot contra el Geni.
Pensem que per les monarquies absolutes d'Europa s'escampava un pànic cerval per les idees de la Revolució Francesa. Personatges importants i influents manifestaran que la Francmaçoneria era perillosa pel país. Les mirades es van dirigir vers els maçons com a avançada d'aquestes filosofies destructives. L'any 1791, Lluís XVI i Maria Antonieta foren empresonats. Van dir que Mozart va fer amb La Flauta Màgica un pamflet maçònic. Per tant, era un enemic de la pàtria. Un grup de defensors de l'ancienne régim, entre els quals hi havien, l'arquebisbe de Viena Migazzi, Colloredo, Salieri, el traïdor Hofmann, i molts d'altres, no podien pas estar creuats de braços. Aquests disposaven d'un personatge dins el cercle de Mozart, Süssmayr, que no es movia del costat del Geni. Un personatge amb afany de triomf, músic mediocre, ressentit per les burles del mestre i embolicat amb la mestressa. A través d'ell, seguien el procés creatiu de La Flauta Màgica.
Una muller, que cada pic estava més allunyada del marit, que estava tipa d'estretors econòmiques i que tenia en el ventre un fill que millor "no meneallo"; que si es fan números i si la natura va ésser fidel als nou mesos, Wolfgang no podia ésser el pare. També és sabut que no tenia cap simpatia pels maçons. No creiem que hi prengués part activa, però tampoc hi anava malament. Després de la mort del marit, féu un canvi de conducta espectacular. Un dels canvis fou una considerable millora de la seva salut.
Un altre personatge, més tangencial, era el comte Walsegg von Stuppach, el comprador del Rèquiem. No creiem que fos part activa, però sí que pogués facilitar el material. Aquest noble tenia unes mines de guix i mercuri en terres eslovenes. La paraula Stupp és mercuri en brut.
Parlem de la malaltia. La nomenclatura dels simptomes clínics han canviat molt. Per exemple, pels simptomes que s'expliquen és impossible saber de què va morir la mare de Mozart, de què van morir els seus fills, de què va morir el nebot. Tampoc de la mort de Süssmayr. El desconeixement mèdic era tan gran, que cada metge, quan no sabia el diagnòstic del malalt, s'inventava termes que avui dia, no tenen ni cap ni peus. Aquest és el cas de la febre miliar aguda. Això és més aviat uns simptomes d'una afecció de pell. S'ha parlat d'urèmia, de nefritis, de paràlisi, d'edemes generalitzats, etc. Però la causa no es veia o no es volia veure. I és que la major part dels simptomes podrien ésser perfectament per un emmetzinament per mercuri, matèria a l'abast com ja hem dit i que s'usava en malalties venèries. Tampoc hi falta la mà que el podia haver administrat. Sens dubte sofrí una nefrosi per sublimat de mercuri. Tots els simptomes concorden. Una dosi petita provoca gust metàl·lic a la llengua, depressió i tremolor, cosa que ell tenia ja l'estiu del 91. Una dosi més forta, provoca, essent a Praga, febre i exantema. Amb més dosis, ve la nefrosi crònica, anúria i urèmia letal. Mareig, vòmits i rampes, per afectació del sistema nerviós central. Petita millora els primers dies de Novembre, que li permet, amb penes i treballs, estrenar la cantata maçònica el dia 18. Ni el Dr. Klosset ni el Dr. Sallaba van firmar res de la malaltia ni de la mort. Es digué que era una epidèmia que hi havia. Consultats els registres de la ciutat en aquelles dates, no mostra cap augment de difunts. Aquell mes àdhuc hi hagueren menys morts que el setembre.
La pluja d'estudis mèdics de la malaltia que patí Mozart, ha arribat fins avui dia. Tothom hi ha dit la seva i sempre diferent. Això sol ja ens diu que no estan segurs de res. Per aquest motiu hem d'ésser prudents i no tancar-nos en una sola versió.
Segons Constanze, les molèsties van començar I'estiu, cosa que no queda ciar. Pel novembre, la cosa fou ràpida, aguda. 10 hores abans assajava el Rèquiem. Dues hores de coma i mort. Ella anava dient que potser sí que havia estat emmetzinat. L'escena de la nit de la mort, no està gens clar de qui hi era i qui no. Süssmayr és segur, Sophie potser també però tot sembla demostrar que Constanze no hi era. I que la carta feta per Sophie, anys més tard, és dictada i que la desesperació de la vídua és un numeret. El que va treballar el Rèquiem al llit no és possible, I'escriptura aquella no pot ser feta al llit. No es redactà acte de defunció, no es féu autòpsia. Un enterrament de pobre, en fossa de sac, sense necessitat. El dia 5 hi havien a la casa 60 gulden. L'enterrament en costà uns 15. Constanze no va anar a l'enterrament. Al cap de 17 anys, va voler saber on era enterrat i va muntar un numeret al no trobar-la. A la biografia que curiosament féu el segon marit, tot queda bonic. Nissen va morir sense acabar-la, cosa que féu ella encara amb més comoditat. Esmentem que Georg Nikolaus Nissen havia treballat al departament de censura política del govern danès i en aquella època era el secretari de la legació d'aquest país. O sigui, que en sabia molt d'això. De tal manera, van interceptar, van fer desaparèixer i van maquillar moltes cartes. De les fetes per Constanze, no en queda cap. Ni una. Es van destruir totes les cartes de Leopold a partir de principis de 1781. Només ens han arribat les que feia el pare a la filla Nannerl. Totes les referències a certs deutors foren esborrades o substituïdes per N.N. Totes les referències a Süssmayr foren esborrades; no s'ha trobat cap imatge d'aquest. Realment fou un treball ben fet. Ella sabia que tots aquells errors que induïa a la posteritat eren en benefici d'ella. També es va silenciar del tot el fet que Mozart era maçó. Podia perjudicar també a la vídua
Als 74 anys morí Karl Thomas, fill gran de Mozart a Milà. Era un home baixet, magre, de cabell gris, summament senzill i que va sobreviure a tota la família. Solter però sembla tingué una filla il·legítima, Constanze que mori el 1833. Se li trobà un escrit, en italià, de tres planes i mitja, sense acabar, en què demostra el seu convenciment que el seu pare no morí de forma natural i no senyala però esmenta Salieri. El que no sabem, perquè no va arribar al seu destí. Potser per no tacar la bona fama de la seva mare?
Constanze i Nissen visqueren prou bé, mercès al mite que tant ajudaren a crear i amb els negocis empresarials que es muntaren. Gires per a Àustria i Alemanya, amb La Clemenza di Tito, amb Aloyse i Josepha com a sopranos, que també s'afegiren al negoci familiar. Intentà promocionar el fill com a nen prodigi. Cantà a Praga el 1797, quan Franz Xaber tenia 7 anys, però, pobret, de prodigi no en tenia res de res. Aquell mateix any, Constanze va deixar als Duschek 3.500 gulden, una bona suma i al 6% d'interès. Constanze, al menys en la correspondència es feia anomenar: "Constanze, Consellera d'Estat von Nissen, abans Vídua Mozart". Sense comentaris. Constanze tampoc va estimar Nissen, sinó que l'aprofità com a instrument dels seus plans d'elevació del seu status social, del seu prestigi, fent diners i tapant zones fosques.
Constanze enviduà per segona vegada el 1827 i acabaren vivint juntes a Salzburg amb la germana petita, Sophie, que curiosament, enviduà el mateix dia de Petrus Jakob Haibl, un músic de poca categoria. Continuà anant a balnearis. Les úniques afeccions que en tenim notícia era, potser mala circulació de cames, propi de dona que ha tingut molts fills i restrenyiment. O sigui que, les preteses malalties que el pobre Mozart va haver d'aguantar, no eren tals. Morí als 80 anys.
Parlant de finances, vull comentar que malgrat no hi havia proves pel fet, els maçons ajudaren a Mozart més del que pensem. Els maçons són molt discrets en la beneficència. I que van continuar ajudant a la vídua una bona temporada, fidels a la seva memòria. Ignoro si sabien que Constanze els tenia força antipatia. Puchberg s'esperà a cobrar fins que ella estigué en millor situació. Van Swieten també ajudà a la vídua i als fills, cosa ben meritosa ja que, el mateix dia de la mort de Mozart, fou destituït del seu càrrec de president de la Comissió d'Ensenyament de la Cort, com a conseqüència de la caça de bruixes contra els maçons.
Indagant a fons les finances dels últims temps, a casa els Mozart, no eren tan dolentes com s'ha dit. El problema era el de sempre, la mala organització i que no feien mai net. Tant entrava, tant sortia. Trobem la pista d'uns ingressos de 6000 florins, xifra prou important. Aquell any, Mozart va deixar a Staedler 500 gulden. Tenien dues criades. Una es quedava a casa i l'altre, anava amb la Constanze al balneari. També en Joseph "Primus", un factòtum, que anava a cercar el menjar de Mozart a la fonda, quan aquest estava sol. Fins dos mesos abans tingué cavall propi. Hi havia factures per a pagar de 283 gulden de sastre; de 280 gulden de tapisser; 180 gulden de farmàcia i alguna cosa petita.
En la relació de béns, hi ha un vestuari abundant i de qualitat pròpia d'una família benestant. Casaques bellament brodades, moltes camises, mitges, molts llençols i roba de casa. En aquesta relació no hi ha el vestuari de Constanze, que no devia pas ésser inferior. Vestien amb elegància, el pis era còmode i ben moblat. No es pot fer cas de l'inventari que es féu després de la mort. Com encara es fa ara, es retallà per a pagar menys impostos d'herència.
I aquí acaba aquest curs. N'estic segur que a partir d'ara, quan sentirem música del nostre Wolfgang, sentirem quelcom més que música. Sentirem un afecte, una tendresa especial, un sentiment de compassió i simpatia per aquest home que, participant de la condició terrenal com la nostra, sabé portar-nos tan amunt per la seva música. El sentirem no a través de l'oïda, sinó a través del cor.

Mozart, l'altra biografia (11)

Aquell estiu, mentre Wolfgang és a Viena treballant en aquesta òpera i fent gestions per a la seva representació, Constanze, a punt d'infantar el fill petit, altra vegada va a Baden, acompanyada de Süssmayr. He d’esmentar que des del 1789, sempre hi anava amb aquest individu. Mozart li fa cartes, cartes enigmàtiques; arribades a nosaltres amb trossos eliminats, amb una fantàstica varietat d'estats d'ànim. Des de tendres manifestacions d'enyor, a mostres de crispació per les dificultats que troba, o mentint com un infant explicant lo bé que està, que menja molt, que anava a passejar, que es cuinava ell mateix bistecs, etc. No es pot creure. Menjava de restaurant o amb qui es podia enganxar. En aquells moments, es veu tan atabalat i desorientat que no creiem pas I'existència d'una altra dona. Es respira en aquestes cartes, una preocupació pel comportament un verdós de Constanze davant d'estranys i també un rerafons d'angúnia per la presència de Süssmayr. En aquestes cartes sovint hi ha les críptiques lletres NN, que veiem ara esborrades, obra de Constanze o Nissen. L'ultima carta de la seva vida, (de les que tenim) del 14 d'octubre, acaba amb una postdata ben escruixidora: " Amb N.N. fes el que vulguis. Adieu". Pels volts del 4 d'octubre, reprèn el Rèquiem, en un moment de recaiguda de les molèsties. Encara composa el Concert per a Clarinet, KV622, destinat a Anton Paul Staedler. Composa febrilment. Sofreix vòmits i desmais i sempre amb gust metàl·lic a la boca. Com més malament es trobava, amb més passió treballava i com és clar, empitjorava cada cop més. Algun dia semblava millorar i s'animava. Estava silenciós, absort en aquell treball. Entremig també compon la cantata maçònica KV-623a. Vers el final de la partitura ja s'observen irregularitats amb la redacció de les notes, cosa que encara no apareix en el concert per clarinet. L'estrenà personalment a la lògia el dia 18, la vigília de posar-se al llit, fent un esforç considerable. No gosem dir si fou per a cobrar el treball o si per sentit de compliment maçònic.
I no obstant, li venen més encàrrecs, Haydn el crida des de Londres. Rep el nomenament de Kapellimeister de la catedral de Sant Esteve; òperes per a Viena i Praga; ofertes d'Hongria, on un grup de nobles li oferiren una pensió anual sucosa per a escriure música i Amsterdam, per fer trameses regulars d'obres. O'Reilly, Salomon i els Storace que el demanaven encara des de Londres. Un empresari del nord d'Alemanya que li demanava una cantata. Però està tan acabat que ja no pot fer res més.
Feia dos mesos havia venut el cavall i ara es dedicava a fer passeigs a peu, sovint amb en Primus. El 19 de novembre es troba malament a la cerveseria Zur silbermen Schlange, La Serpent de Plata, amb el fidel Joseph Deiner. No pot acabar-se el got de vi. Amb febre i els membres inflats, es posà al llit per no aixecar-se ja mai més. Fou una caiguda en barrina. Anà quedant paralitzat, inflat. Els metges no sabien què fer. Per acabar d'empitjorar la situació, se li practicaran sagnies més d'una vegada. Wolfgang totalment conscient de la situació, es lamentava de què quan la sort li començava a canviar es moria. Deia: "Haver de morir ara, quan podria viure tranquil, abandonar ara el meu art, haver d’abandonar la meva família i els meus fills... " Agònic ja, encara tingué ànims de donar instruccions a Süssmayr per acabar el Rèquiem. Plorant cantà encara els compassos del Lacrimosa, últim tros totalment seu. El dia 4 de desembre caigué en coma. Seguint el relat de Constanze i Sophie, aquesta última anà a cercar el Dr. Klosset. Hi deixà a Constanze. Era al teatre i digué que hi aniria quan acabés la funció. Quan arribà, ja només es pogué posar compreses fredes al seu front febrós, que li anaren com un cop de roc. Tampoc hi volgué anar cap capellà. La campanya contra els maçons començava a fer el seu efecte. Com podia un clergue auxiliar a un conegut maçó i apòstata? I així arribà els 55 primers minuts del dia 5, en què ens deixà per sempre.
L'esdeveniment tingué poc relleu a la ciutat; només alguns diaris publiquen una breu nota. Diu que ha mort de febre miliar aguda, una entitat que no té ni cap ni peus, el que demostra que els metges que el van portar no en tenien ni idea. Era només un "virtuós", quasi ignorat pel públic de Viena. Veneraven Haydn, si, però aplaudint Salieri i altres compositors mediocres però en aquell moment, de moda. Un fet estrany commogué la població l'endemà mateix de la mort de Mozart i que féu distreure a la gent. Franz Hofdemel, amic, germà maçó i creditor de Mozart, intenta degollar la seva dona, Magdalena i és suïcida tot seguit. Aquesta, que sobrevisqué, va callar sempre els motius de l'atemptat del marit i posterior suïcidi. Recordeu que ja la vam mencionar com a possible amant de Mozart.
I ara, vull iniciar un capítol que arrenca tan bon punt les palades de terra el van cobrir. El misteri de la seva mort. Per a uns, natural, per a altres, violenta. Per alguns, donant per bones totes les informacions diem-ne oficials. D'altres, fent una ingent labor investigadora, sense subjectivismes ni prejudicis. Que no es conformen amb tants punts foscos i incongruències. Són dues hipòtesis que us vull presentar i posar a la vostra consideració.
La versió oficial del moment de la mort ens ve de la mà de Sophie, la cunyada. Diu: "Quan ella arribà, va trobar Süssmayr al costat del llit i a sobre hi havia escampat el Rèquiem. Diu que morí als seus braços. Constanze es llençà al llit per a contagiar-se de la febre i morir. Aquesta digué que Süssmayr ajudava a Mozart a acabar el Rèquiem. El Dr. Klosset i el Dr. Sallaba van diagnosticar "febre miliar aguda"
L'endemà, a l'horabaixa, fou enterrat en una fosa de pou. Constanze estava tant afectada i es trobava tant malament que no hi pogué anar. Segons ella i a través de la biografia que féu Nissen, el segon marit, feia tant mal temps, que el seguici només va pogué arribar a la porta del cementiri. No es pogué esperar les 48 hores reglamentàries per la mala olor que desprenia el cadàver. Llastimosament no és senyalà el lloc on fou enterrat i al cap de poques setmanes, ja ningú ho podia saber. Com que Mozart abans de morir ja tenia el Rèquiem acabat, fou lliurat al comte Walsegg, que pagà la resta d'honoraris. Süssmayr tornà al mestratge de Salieri. Fins aquí la versió oficial.
Parlem de l'altra versió, en què es comencen a notar punts foscos. Constanze, va fer una hàbil maniobra per a cobrar la resta del Rèquiem. El donà a acabar a un alumne, Eybler. Ella ja sabia que aquest diria que no. Això li donava força per a demanar-ho a Süssmayr, per a evitar suspicàcies presents i futures. Entre aquest i Franz Joseph Freystädler, el van acabar, evidentment amb notes i esborralls existents, ajudats també per la simbiosi que sorgeix amb el temps entre deixeble i el mestre i també a la semblança de lletra. Van fer còpies del Rèquiem sense l'Agnus Dei, amb la firma falsificada. A Constanze li faltà temps per a enviar una altra còpia amb l'Agnus Dei de Süssmayr, a Breitkoff & Härtel de Leipzig per a què es publiqués. Això fou una mala jugada de Constanze al comte Walsegg, que a dreta llei era l'amo absolut de la partitura, amb l'única condició que es podia vendre a algun príncep que no volgués publicar-la. Aquest pensà àdhuc de portar-la als tribunals, cosa que al final no va fer. Com que encara no sabia que hi havia un Agnus Dei fet, el comte en féu un de propi i estrenà el Rèquiem el 14 de febrer del 1794. Aquesta curiosa partitura, en aquests moments és a la Biblioteca Imperial i Reial de Viena. Però no fou una estrena absoluta, ja que s'interpretà per primer cop el 2 de gener de 1793, a la Sala Jahn, organitzat per Van Swieten a benefici de la vídua.
Constanze, que ara es dedicava a llogar habitacions, va recórrer a l'Emperador, com a vídua del geni i n'aconseguí una pensió. El 1797, un dels llogaters, Georg Nikolaus Nissen, funcionari del consolat de Dinamarca, acabà essent el seu amant i al cap d'uns anys, el 1809, es casaren. Constanze es dedicà a escriure la vida del mort, amb l'ajuda del segon marit, a qui ella dictava com havia anat tot. Va viure còmodament, amb la glòria de Mozart, com a guardiana de la seva memòria. La venda de manuscrits li donà bastants diners. Puchberg de moment no demanà li tornessin els deutes, uns 1000 guldens però més tard, se li tornaren. Es convertí en dona de negocis, organitzant concerts, cicles d'òpera. Hi va haver gent que va fer córrer coses sobre aquella estranya malaltia i mort. Encara Mozart era viu que en relació amb la seva malaltia, es deia que Salieri I'havia fet emmetzinar. Una noticia d'un diari de Berlín, el mateix mes, parla d'un possible emmetzinament. Constanze no deixà d'alimentar aquesta possibilitat a través de la biografia esmentada. Feia èmfasi a què Mozart li havia dit que tenia I'impressió d'ésser emmetzinat. Observeu que el sol fet de divulgar aquesta impressió, I'exculpava a ella i excitava la compassió. Però poc a poc no se'n parlà més. Es convertí en dona de negocis, organitzant com hem dit, concerts i cicles d'òpera.
La desaparició de Mozart va afavorir a tots els que hi estaven implicats. Tothom hi va anar bé. Van aconseguir que durant quasi una generació ningú es preocupés més del cas. Les coses s'oblidaren fins a la sonada confessió de Salieri. Però ja era tard.
Una bona part d'historiadors i de metges que s'han endinsat en el tema, admeten seriosament el fet de l'emmetzinament. Hildesheimer i sóc de la mateixa opinió, no diu si ni diu no. Admet que podria haver estat així. La cosa de l'emmetzinament no la voldríem creure, però el dubte persisteix, creix, és insidiós. No podem menystenir els treballs del Dr. Dieter Kerner, metge internista, biògraf i amant de la música i del psicòleg Dr. Wolfgang Ritter. Examinem, doncs, els motius i les persones que podrien estar al volt del fet.
La cosa, doncs es disparà quan el 1823, Salieri, ja vell, internat en un centre geriàtric, confessa haver assassinat a Mozart. Naturalment, es féu un bon rebombori. Immediatament, tingué defensors i acusadors. Hi va haver un escrit del confessor de Salieri al seu bisbe, explicant el cas i consultant que s'havia de fer en aquest cas. Aquest document comprometia el secret de confessió d'un catòlic de pro, per tant, va desaparèixer. Al cap d'aquests anys, van anar apareixent documents importants i informacions sobre la seva mort, que s'havien silenciat, evidentment, de forma premeditada. Perquè?

Mozart, l'altra biografia (10)

Els anys 1789 i 1790 foren ja realment dolents. Compongué molt poc, no aconseguí alleujar els problemes econòmics i el demanar diners es tornà una cosa quotidiana. Cada dia més entrampat. No solament ja als germans maçons, sinó també a altres. Trobem una figura fosca, un tal Joseph Odilio Goldhahn, (possiblement jueu) que fou testimoni en el recompte dels béns de Mozart després de mort. Sembla que fou profundament odiat i en les cartes i escrits posteriors el seu nom fou esborrat o substituït per N. N. D'aquestes ja n'hem parlat i potser hi tornarem. Als seus 35 anys, Mozart era un home acabat, enfonsat. Feia unes cartes esgarrifoses, caient en paroxismes d'autohumiliació, emprant I'estil altisonant i artificiós dels llibrets d'òpera seriosa. Exagerava les coses, les molèsties seves i en especial les malalties de la muller. Jo crec que ella també exagerava tan com podia. Li convenia en tots els aspectes. L'única cosa que li feia oblidar la visió de la pròpia situació era el treball. Cada vegada més torbat, més tancat en ell mateix; ni una paraula autèntica en les seves cartes.
La primera meitat de l'any 1791 marcà una millora d'ànims, fou com el cant del cigne. Aquest mig any, doncs, compongué algunes de les seves millors obres. Fou un període fecund i creatiu. Però el mes de juny va començar a tenir molèsties. El van envair pensaments de mort, quan el juliol, va morir lgnaz von Born, als 50 anys, de mort misteriosa i possiblement emmetzinat. Era el Venerable Mestre de la seva Lògia, un personatge lluitador i representatiu. En aquells moments, de rerafons polític, en què corrien mals aires pels maçons, ja va manifestar el mes d'octubre a la seva dona la certesa que estava essent emmetzinat amb aqua toffana, una metzina molt usada en èpoques medievals i no llunyanes. La seva inventora, Teofania de Adamo fou executada. Era una poció composta d'arsènic, antimoni i mercuri. Segons Constanze, digué que “ells” I'estaven emmetzinant i que podien predir exactament I'hora de la seva mort. Qui eren “ells”?
L'emperadriu Marie Theresia veia els maçons amb mals ulls. La divisa maçònica de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, havia estat emprada per alguns dels que havien llur gendre i tenien la filla empresonada. L'arquebisbe de Viena, Anton Christoph Bartholomäus Migazzi, comte de Wall i Sonnenthurn i l'arquebisbe de Salzburg, Colloredo, que ja coneixem, van iniciar un complot contra els maçons. Entre aquests hi hagué un traïdor, Leopold Alois Hoffmann. Aquest va delatar molts germans. Salieri formava part del complot i també Süssmayr ( !), deixeble i suposat amic de Mozart. El seu argument era que provocarien a Àustria una Revolució com la francesa. Lamentablement, els revolucionaris inicials francesos, adoptaren com a divisa maçònica esmentada. Per tant, els conjurats ho tenien fàcil. Arribaren àdhuc a conspirar contra Josep II.
Arribem ara, a l'últim mig any d'aquell 1791. Fou un tomb del compositor cap a una intensa activitat creadora. Els fets es precipitaven. La malaltia, el Rèquiem, I'estrena de La Flauta Màgica, el viatge a Praga i l'estrena de La Clemenza di Tito, la por pels rumors que circulaven en contra dels maçons.....
Anem per parts, doncs.
Ara, ens cal esbrinar un dels episodis més citats de la vida del pobre Wolfgang. La gènesi i composició del Rèquiem. Gràcies a Otto Erich Deutsch, el musicòleg compilador de l'obra de Schubert, el 1964, s'aclarí el misteri. En aquelles èpoques en què els drets d'autor ni se somniaven, hi hagué molts episodis així. El comte Franz von Walsegg und von Stuppach era un afeccionat, que tocava la flauta i el violoncel i en el seu castell feia teatre i concerts. Era bon músic i més tard, arribà a dir que havia estat deixeble de Mozart. Fins aquí bé. Però el bon senyor, encarregava composicions a músics, ell mateix en feia particel·les pels músics de la seva orquestra i les firmava, com fetes per ell. Els músics ho sabien, però callaven i el comte reia per sota el nas. El 14 de febrer del 1791, morí la seva muller, la comtessa Anne, una bella dama de 21 anys. Va fer bastir un panteó i encarregà un Rèquiem a un músic conegut. Ja sabem com va anar. El misteriós personatge era l'administrador del comte, Anton Leutgeb, vestit de negre, de mirada freda i calculadora amb llavis prims i cruels, que li encarregà una missa de difunts, un Rèquiem i li avançà la meitat dels honoraris. Això passava el juliol, Mozart ja estava prou deprimit, tenia mareigs i vòmits. Només li faltà la circumstància i manera en què es presentà aquest missatger. Aquest fet I'impressionà molt i començà a pensar que es tractava d'un enviat de la mort i que aquella missa de difunts era pel seu propi funeral. Tenia relació això amb que passà després?
Es posà a fer feina febrilment. Es desmaiava treballant. Hagué d'interrompre la composició per atendre I'encàrrec que amb gran urgència li féu un empresari de Praga per a la coronació de Leopold lI: La Clemenza di Tito, que havia d'ésser el 4 i 5 d'agost. El llibret era de Metastasio i era ja molt conegut i remenat. Caldara el musicà el 1734 i darrere d'ell, més d'una dotzena de músics I’empraren. Era un tema ideal per a fer la pilota al monarca de torn. Fou l'última òpera seriosa que es féu. Aquest gènere era ja obsolet. Hi hagué pressions per tal la fés Salieri, però, curiosament, Leopold II tenia molt poca simpatia per Salieri i per la seva amant, la cantant anomenada Caterina Cavalieri. No vol dir que en tingués per Mozart. A ell li agradava Cimarosa però era a Rússia en aquells moments. Així doncs, el nostre Wolfgang fou I'escollit, perquè no depenia tant de l'emperador i més del consistori de Praga. Potser si Haydn no hagués estat a Londres en aquells moments, hauria estat I'escollit. Mozart emprengué el viatge, amb Constanze i Süssmayr. Al moment de pujar el cotxe, torna a aparèixer el missatger preguntant com anava la cosa, Mozart quedà molt impressionat i li prometé que tan bon punt tornés, l'acabaria. Aquest viatge durà 18 dies, durant el qual començà I'òpera, aprofitant també materials anteriors. No sabia ni de quins cantants disposava. L'estrena fou gens favorable. Poca gent, ja cansada de tants actes; el poble no hi va anar, ja que no els agradava l'òpera seriosa; la parella reial va trigar dues hores; els vestits i decorats de poca qualitat i segons ens diu Niemetschek, els cantants era un castrato infeliç i una prima donna que cantava més amb els braços que amb la gola. Aquesta, una de les millors obres seves, quasi quedà oblidada durant el segle XIX, potser perquè el paper de Sexto era per un castrato, una espècie en desaparició i gens usual en Mozart. Dies més tard, es tornà a representar, però igualment amb poc públic. L'explicació. L'emperadriu Maria Lluïsa, espanyola de naixement, catalogà Tito de "porcheria tedesca". El que resulta xocant és que tota la música de la coronació, inclosa la de Mozart, fou dirigida per Salieri, com a Kapellmeister de la Cort. Malament ho devia passar Salieri, havent de dirigir música del seu contrincant i Mozart, per no poder-la dirigir ell. Fou un bàlsam per a la seva ferida, la visita que féu a una lògia maçònica de Praga, on li feren grans honors, al compàs de la seva cantata Joia Francmaçònica (KV. 471) escrita per ell cinc anys abans i dedicada a Franz von Born.
En els dies de la coronació, es representà també Don Giovanni, amb Mozart entre el públic i com sempre amb l'entusiasme que públic de Praga dispensava a la música de Mozart.
Aquest setembre, fa una carta en italià a Da Ponte, en que, en el més pur de l'estil de l'òpera seriosa, parla de la seva propera mort i també de la resignació amb que I'esperava. Empra un llenguatge prefabricat i teatral, a l'estil de Metastasio.
Des de la mort de Josep II i gràcies a les intrigues de Salieri, no rebé cap encàrrec de la Cort. Hi havia a Viena un personatge, conegut deu anys abans, Emanuel Schikaneder. Va llogar un teatre de barriada, el Theater auf der Wieden, conegut també pel Freyhaustheater, en un nucli de les afores anomenat la Freihaus. Era un teatre d'unes mil localitats. Schikaneder deia que havia estat maçó però hi ha molts duotes en aquest sentit. Ell sempre deia que no anava d'erudit, que era actor i director i treballava per a la taquilla, donant al públic el que aquest volia. Schikaneder, actor, empresari, escriptor d'òperes. Portava el teatre a la sang. En aquest teatre s'hi feien obres lleugeres en alemany i Singspiel en dialecte vienès. Però no fou un amic fidel. Al final, quan va veure que Mozart ja era més de l'altre món que d'aquest, li féu una mala jugada i es quedà uns diners de partitures venudes a l'estranger.
Aquest teatre s'omplia de gom a gom, entre pudor d'all i peix fregit, segons diu un assistent. Schikaneder proposà vers finals de 1790, una òpera pel seu teatre. Treballaren sobre idees ja conegudes Schikaneder, Mozart i Karl Ludwig Giesecke. Entre els tres feren el llibret. I es nota que hi ha tres cervells, per les seves incongruències i confusions. En aquest afer hi ha forta polèmica, en la quantitat aportada per cada u. La major part crec que és de Schikaneder. Els elements misògins crec que corresponen a Giesecke. De misògins, ni Mozart ni Schikaneder no en tenien res. Potser Mozart aportà la visió afectuosa de les classes modestes i en la presència d'una heroïna, qui ofereix I'exemple suprem d'amor i d'integritat, elements que trobem sovint en les seves òperes, La música de Mozart és tan magnífica i inspirada que s'ha convertit en una de les millors òperes del segle. Hi trobem música popular pels papers de Papageno i Papagena, música mística i ritual per Sarastre i la seva cort, coloratura embogida per la Reina de la Nit, Sturm und Drang i una melodia d'un coral luterà amb lletra d'un salm hebreu, que canten els cavallers al final, que ens demostra el tarannà ecumènic de Mozart. La simbologia maçònica hi és a balquena. Els tres colps, els tres bemolls de l'armadura de mi bemoll M, tres nens, tres dames, una iniciació, la llum guanya a la tenebra, també una repetició del número 18. 18 cadires, 18 sacerdots, 18 compassos, etc. Menciono que en l'estrena, el tros de la Reina de la Nit, el cantà la cunyada Josepha, de casada Hofer. Es van fer bastants representacions. El públic d'aquell teatre era molt plural; no tenia prejudicis de classe ni orgulls de casta. Molts d'ells no van entendre res però aquella música alegre, aquells moments de solemnitat, els tres nens, van entusiasmar. Així la fama de Mozart començà a créixer des de baix, en especial a l'Europa no austríaca. Hi ha qui hi ha vist una cantata maçònica. En realitat és un singspiel alemany, això si però magníficament musicat. També es diu del desig de Mozart per a crear l'òpera alemanya; cosa ben certa. Però també li agradava la italiana. Pero, necesitaba diners i aceptaba el que fós. D'això li correspon més el mèrit al seu cosí, Karl Maria von Weber, amb Der Freischutz.
El tema bàsic és la victòria de la lleialtat davant totes les adversitats. Però aquell públic no captà tantes subtileses. Mirat fredament, és un galimaties. Hi ha qui diu que es tractava de donar un missatge maçònic a la societat, lloar a la il·lustració i els principis internacionalistes de la Francmaçoneria, proclamar sa grandesa i universalitat, en uns moments en què s'estava conspirant contra d'ells, dient-ne mentides i calumnies. Crec que és un plantejament massa romàntic. El tema no era nou i a Viena s’estava representant una obra amb importants semblantes. A mig fer es van haver de fer canvis i arranjaments per no ésser acusats de plagi. Aquest és un dels motius d’haver-hi moments desconcertants. Si el propòsit era de contribuir a la causa maçònica no va servir de gran cosa, ja que el 1794, la maçoneria havia desaparegut i el 95, Francesc II la declarà fora de la llei. Molts maçons van fer una retirada estratègica però Mozart, com sempre, no va saber llegir els signes dels temps i va seguir mostrant la seva pertinença a l’Orde. Cada vegada més augmentava una por paranoica als maçons que acabà provocant una veritable caça de bruixes.
Se’n van fer bastantes representacions. Mozart hi portà un dia a la sogra, un altre, al seu fill Karl Thomas i un altre, va voler tocar ell mateix el glockenspiel. A l'última carta que coneixem de Wolfgang, del 14 d'octubre, descriu una d'aquestes representacions glorioses i veiem en ella, el confiat i infantil que era. Salieri i la seva amant, no es van perdre cap funció, aplaudint i cridant bravo. El van felicitar efusivament i ell, tan de bona fe, els pagà un carruatge que els portés a casa. Aquí doncs veiem com era ell i com n'era d'hipòcrita i fals Salieri. Potser era el riure del gat davant la rata.

Mozart, l'altra biografia (9)


Hi ha alguns historiadors que consideren que la seva davallada podia ésser per la seva vinculació a la francmaçoneria. En general eren homes de classe alta i mitja professional. Creien en la llibertat intel·lectual i s'oposaven al domini de qualsevol església, però hi havia entre els maçons capellans catòlics i pastors protestants. Creien en un govern civil i laic, eren internacionalistes; defensaven un tractament més humà dels criminals i dements; volien el progrés de les ciències i de les arts. Estaven en contra de la guerra, del fanatisme, de la ignorància i de la pobresa. Volien un món més pacífic, educat i tolerant. El Príncep Francesc de Lorena, casat amb l'arxiduquessa Maria Theresia, més tard emperadors, iniciat el 1731, introduí I'Orde a l'Imperi Habsburg. Mozart va ingressar a la Lògia Zur Wohltätigkeit, (La Beneficència) el 11 o 14 o 24, segons les fonts, de desembre de 1784 i es diu que aquest ingrés fou motivat per un profund sentiment de creixement espiritual i desig de transcendència. Jo no ho crec així. Més aviat crec que fou degut a varis factors. Per una part, una certa moda intel·lectual que regnava aleshores a Viena. Moltes figures de la reialesa i noblesa en foren i hom es pregunta fins a quin punt veien clars i acceptaven els principis maçònics. El Venerable Mestre era cortesà i conseller de la Cort, a més que amic de la família, Otto von Gemmingen-Hornberg. Era una Lògia petita i de recent formació. Per falta de Temple propi, es reunien en el Temple de la Zur wahren Eintracht, (La Concòrdia Veritable). Totes dues eren filles de la poderosa Zur gekrönten Hoffnung, (L'Esperança Coronada). No estic pas massa segur que els ideals maçònics de llibertat, igualtat i fraternitat, haguessin arribat massa profunds en Mozart. La missió de l'home sobre la terra no era un problema seu, un problema conscient. Tampoc l'ambient maçònic vienès era d'aprofundiment ni de masses reflexions transcendents. Era més un grup de gent culta i sense problemes econòmics, de bones paraules i bones intencions i d'un cert "dolce far niente". Ell cercava seguretat, amics que l'ajudessin i que estimessin la seva música, que li fessin companyia per a alleujar la soledat en què vivia cada dia més. Un dels altres possibles motius era el clima de fraternitat que hi regnava. Penso que fou en certa manera una forma de trobar una figura paterna, de trobar una protecció i també persones bones que el poguessin ajudar econòmicament. Creia en un Gran Arquitecte? Sens dubte, hi creia, però sense haver-se plantejat mai preguntes profundes. La seva fe era que hi havia un Déu, però que ell tenia molta feina i altres coses per fer. Creia més o menys el que es "deia" de Déu, sense fer-ne qüestions enutjoses.
No trobem mai referències en les seves cartes sobre protestants o jueus. (d'aquests últims, una sola vegada i encara sense cap càrrega pejorativa). De jueus ell coneixia Da Ponte (de nom autèntic Emmanuelle Conegliano) i el baró Wetzlar, però aquests eren jueus conversos. Vol dir que passava molt de tot això. A ell, I'Església com a institució, no li havia interessat gens ni mica. En les cartes deia sovint: Déu! Déu! però era pura retòrica. Màxim I'església era un lloc que hi havia un orgue i que es podia tocar. I sovint ho feia. Quan estava d'humor, ho feia jugant amb cadències i variacions extemporànies, destorbant als fidels en les seves oracions. Les seves misses, magnífiques, no eren dictades per la fe. Eren òperes, en realitat. Provoquen, sens dubte, el fervor de la gent, però no són obres del “seu” fervor. I podem dir el mateix de les misses de Haydn, Biber, Benevoli, etc. Les seves misses eren per a ell un encàrrec, que li permetria atendre un compromís o guanyar uns diners. Li venien les idees per a un passatge o una melodia religiosa, jugant al billar o a la petanca. Hi posava la mateixa passió que si hagués estat una òpera. Mozart era un músic i compositor d'òperes, no era cap devot. Més d'una vegada havia fet manifestacions anticlericals. La topada amb l'arquebisbe Colloredo crec que no va caure en el buit. Evidentment li agradava la música religiosa però més en el sentit estètic que en el religiós.
Va estar a punt d'entrar de Kapellmeister a St. Esteve. El titular, Leopold Hofmann estava malalt de gravetat; tothom es pensava que es moriria. Aquest càrrec depenia de l'Ajuntament, no de l'emperador. Ho sol·licità i li fou concedit, però, ai las, Hofmann es va recuperar i va morir dos anys més tard que ell! Ja estava preparant una gran missa com a entrada pel càrrec. Fou una nova frustració.
Mozart passà a la Zur wahren Eintracht el 1785, potser per ésser més gran i important, amb lgnaz von Born de Venerable Mestre. Científic, escriptor i geòleg mineralogista. Posseïm molt d'informació d'aquesta Lògia. Tant a través d'arxius policíacs, molt eficients a la Viena d'aquell temps i també perquè ja en el segle XIX, es trobaren molts documents d'aquesta Lògia, a l'enderrocar les muralles de la ciutat per a fer el Ring. En aquesta hi hagueren alts personatges, com el príncep Lichnowsky, més tard protector de Beethoven; Riesbeck, escriptor important per haver començat a destapar les injustícies socials dels grans senyors envers els pagesos. També varis membres de la família Esterhâzy, patrons de Haydn, que també ingressà el febrer del 1785, encara que no massa convençut, ja que tan aviat van bufar mals vents, ho deixà. Poc abans, el 7 de gener del 1785, Mozart obtingué el 2on grau. I fins el moment no hi ha cap documentació que digui que arribà més enllà. Hi ha constància, però que el seu pare, Leopold, féu una escalada meteòrica al mestratge. El 6 d'abril fou iniciat aprenent, el 16 company i el 22, mestre. Donat la manera d'ésser del pare Mozart, la seva entrada a la Francmaçoneria és un xic sospitosa.
Vers el final del regnat de Josep II, es començà a crear un sentiment antimaçònic, impulsat pels jesuïtes, pel Papa i per les oligarquies reaccionàries. A finals del 1785, malgrat les seus trets liberals, va emetre un decret per tal que les vuit Lògies vieneses es reduïssin a tres. És un símptoma que els maçons s'havien fet massa importants i poderosos. L'Església, primer bastant tolerant, començà a inquietar-se per la competència. Aleshores la Zur wahren Eintracht, la Palmbaum, (La Palmera) i la Drei Adlern, (Les Tres Àligues), es van unir per a formar la Zu Wahrheit, (La Veritat). La Zur gekrönten Hoffnung s'ajuntà amb la Zur Wohltätigkeit i amb la Drei Feuern, (Els Tres focs), resultant-ne la Zur neugekrönten Hoffnung, (L'Esperança novament Coronada) i que més tard perdé el "neu". La Zur hailigen Joseph, (La Sant Josep) i la Zur Beständigkeit, (La Constància) desaparegueren i els seus membres es repartiren entre les altres. Hi van haver, però, baixes. Es pressentia ja quelcom poc favorable, cosa que així fou amb el nou emperador Leopold II.
Es diu que Emmanuel Schikaneder, empresari de teatre, (en realitat es deia Johann Joseph), també era maçó, però no hi ha referències clares. No consta en cap llista. Procedia d'una lògia de Ratisbona, d'on possiblement fou irradiat i no s'afilià en cap de les de Viena. Era un individu no massa culte però espavilat. Donava al públic el que aquest volia, sense més càrrega de cap classe. Era un expert en direcció d'escena i en el que avui se'n diu "efectes especials". Sabem de la participació de Mozart en el llibret de La Flauta Màgica, junt amb Schikaneder i un personatge fosc, Giesecke, però no en sabem ni quantitat ni qualitat i jo crec que fou molt més petita del que es diu.
A la mort de Josep II, fou succeït pel seu germà Leopold II qui, desmuntà totes les reformes fetes per l'anterior i naturalment, es posà del tot en contra dels maçons. Això fou el 1790.
Tenim una llista de la Zur gekrönten Hoffnung, en la que figura Mozart i una relació de gent molt important, com també els càrrecs que tenien. El Venerable Mestre era el comte Johann Esterhâzy, membre de la Cort; el Primer Vigilant era Joseph Bauernjöpl, secretari de la Cancellería; el Segon Vigilant era el comte Franz Eugen von Traun und Abensperg, Canceller Imperial; el Secretari era Karl Fischer von Ehrenbach, conseller; l'Orador era Anton Niering von Löwenfels, de la Comissió Eclesiàstica de la Cort; el Tresorer era Johann Nepomuk von Török, del Ministeri de la Guerra; el Mestre de Cerimònies era el príncep Nicolau Esterhâzy, membre de la més poderosa família de la noblesa. A més dels esmentats, hi havia un abat Agustí belga; I'editor de La Flauta Màgica lgnaz Alberti; Vittorino Colombazzo, un gran oboïsta; el sots-mariscal de camp, comte Ferdinand von Harrach, el gravador Joseph Zaharadnitczek, trompeta de la Guàrdia Húngara i un príncep regnant Hohenzollern-Siegmaringen. Karl Ludwig Giesecke també era germà de Lògia i fou un dels tres que participaren en la confecció del llibret de La Flauta Màgica. Personatge estrany, se li atribueixen els trets misògins de l'esmentada òpera.
I no puc oblidar-me de Michael Puchberg, fabricant de roba i violinista afeccionat, que sembla fou Tresorer o Hospitaler de la Lògia de Haydn i que fou objecte de moltes demandes de préstecs. S'han trobat 21 cartes demanant diners i les que s'han perdut. Home discret, queda sempre a la fosca. En les seves cartes resposta, només es parla de diners. No li deixava mai tot el que demanava i sempre els diners eren entregats per un intermediari. Hi havia com un codi de silenci. A lo millor, Puchberg havia estat present en un petit concert domèstic a casa de Mozart o a alguna altra i no s'havia dit una sola paraula de diners, però era possible que arribés a casa i trobés una carta portada per un missatger, demanant auxili. Es calcula que al canvi, li va deixar uns 2 milions i mig de pessetes, (ara 15.000 eurons). Aquest home, bo i discret, va deixar passar un temps per tal la vídua es refés i va reclamar el deute que en aquell moment hi havia. El van fer esperar bastant, però és quasi segur que va cobrar. A la llista de germans a qui Mozart demanava diners amb massa freqüència i també mai directament, sempre per carta, a més de Puchberg, hi havia Franz Anton Hoffmeister, compositor i editor musical; Franz Sales Greiner, funcionari; Franz Hofdemel, Heinrich Lackenbacher i d'altres.
La seva producció musical maçònica, realment magnífica, ho era perquè era una gran músic, no un gran maçó. Quan havia d'aplicar música a alguna composició poètica d'un germà, complia la seva missió de forma genial i prou. El que passa és que en sabia tant, que àdhuc amb textos de poca qualitat, en sortia una obra mestra. Quan podia composar sense imposició d'un text, aleshores era ell mateix. Feia música solemne, magnífica, àdhuc amb moments d'emoció profunda, de sentiment, com ell solament ho podia fer, però gairebé sempre, sense excessives preocupacions pel text.
En canvi, sí que demostrava molta més intencionalitat en la relació text-música en les seves òperes. Això no desmereix la grandiositat que trobem a la Maurerische Trauermusik KV-477/479 a, del 10 de novembre de 1785, per la tinguda fúnebre de dos difunts d'alcúrnia: un comte Esterhâzy i el duc de Macklenburg-Strelitz. Hi ha bons elements maçònics en l'obra com el fet que ressalta el concepte de tres i forma tripartita. En aquest cas, empra el Te decet, un cant gregorià, del Rèquiem de Michael Haydn del 1771.
L'any 1789 encara va fer un viatge digne de menció. Viatjà a Berlín i tocà davant Frederic Guillem II, que tocava el violoncel. En aquest viatge, féu parada a Leipzig, on pogué xerrar amb un antic alumne de Bach. Damunt un escampall de partitures del mestre, quedà meravellat i emocionat. Va visitar St. Thomas i tocà l'orgue de Bach. Pensem que a Bach només se'l coneixia com a gran organista. Fins Mendelsohnn, era un quasi desconegut. Fou acompanyat pel Príncep Lichnowsky, que va gastar més del compte i Mozart li hagué de deixar diners. Fou un d'aquells amics, que van anar desapareixent. Torna a reaparèixer com a protector de Beethoven.
L'estrena de la seva òpera Les Noces de Fígaro, escrita amb llibret de Da Ponte, el jueu ex-capellà italià, s'estrenà amb grans dificultats el 1 de Maig del 1786. Aquest fou I'inici de la seva ruïna. El tema era basat sobre un text de Beaumarchais i era una crítica social que ja a França provocà problemes. L'obra original estava prohibida a Viena. Això de treure a l'aire coses lletges dels nobles i que el protagonista triomfant sigui un servent, caigué molt malament. La noblesa es va sentir maltractada. A ells els agradava més l'òpera seriosa. S'identificaven amb els personatges d'extrema magnanimitat i grandesa. L'aristocràcia vienesa va reaccionar en contra i la burgesia s'hi afegí. Li van fer el buit. Un grup dirigit per Salieri, amb altres músics de la cort, s'escandalitzaren sorollosament per la punxant crítica que significava per la noblesa vienesa i s'envià una claca per a que boicotegés l'estrena. Salieri, que ja tenia la mosca al nas de dies, va explotar pel Cosi fan tutte. Resulta que ell havia de musicar aquest llibret, però el va menystenir per indigne d'ell i que no podia quedar bé en el seu estil d'òperes serioses. I quan l'agafa Mozart i en treu una obra bellíssima, això fou la guspira que encengué un foc que ja no s'apagà. En canvi, en aquells moments triomfava a Viena, Vicens Martin i Soler, un valencià afincat a la ciutat, amb la seva obra Una cosa rara, ossia bellezza e honestà, no dolenta del tot però que no tocava vores amb Mozart. Però aquest, no es posava amb la noblesa. Les Noces de Figaro es va estrenar a Praga el 17 de gener de 1787 i per cert, amb un èxit clamorós. Praga era una ciutat ben diferent de Viena. Allí, la classe mitja professional i menestral n’era I'àrbitre cultural, a diferència de la Viena aristocràtica. Quasi diria que hi ha un paral·lelisme amb Madrid i Barcelona. Mozart visqué allí un dels seus millors moments i sempre més manifestà la seva estimació per aquella ciutat. La gent xiulava les seves melodies pel carrer. Va triomfar des de baix. Una mostra fou la simfonia nº 38 Praga, dedicada a la ciutat. Un empresari de Praga, Bondini, li demanà compondre una altra òpera, també amb llibret de Da Ponte i així nasqué aquesta peça clau de l'art universal, Don Giovanni, estrenada a Praga el 29 d'octubre del mateix any. Permeteu-me una anècdota d'aquesta òpera. Ja us he parlat de l'èxit que tenia a Viena l'òpera de Martin i Soler, Una cosa rara. Com és natural, Mozart n’estava dolgut. En el sopar de Don Giovanni, sona una música de fons. Són compassos de Una cosa rara. Leporel·lo ho sent i diu:- Bravo, cosa rara. Don Giovanni li pregunta: -Què et sembla aquest concert? I ell, diu:- És tan bo com vós.

Mozart, l'altra biografia (8)

Wolfgang i Constanze fou un matrimoni en què tot s'aguantava per un fil. A algú podia semblar-l'hi que era una parella ideal, però no era cert. No sabem si Mozart no va conèixer o no va voler conèixer l'autèntica manera d'ésser de la seva dona. Hi ha qui diu que Mozart cercà una forma femenina que li recordés la mare, amb les seves mateixes opulències per una banda i per l'altre, una col·lega eròtica que li suplís la cosina Anne Marie Tekla. I que la paciència i condescendència que li va servar sempre, respon a això. Mozart sembla confonia l'amor amb les sensacions eròtiques.
Constanze, frívola, superficial i absorbent. Desordenada, coqueta i gelosa. Mancada de sentiments i amb afany de diners. Tal i com era, però, Mozart la va estimar, en especial, pel seu atractiu sensual, ens diu Einstein. Un altre motiu perquè estimava aquella noia eixelebrada i fresca era potser, perquè era el contrari de les pretensions i opinions del pare. Però jo penso també que n'era dependent i li tenia por. Irascible, sovint muntava escenes increïbles. No va actuar mai com a musa, ignorà el geni del seu home. Desitjosa de plaers, luxes i divertiments, incapaç d'ajudar-lo en moments difícils. Sabem d'infidelitats d'ell amb Nancy Storace, la cantant anglesa; també s'ha dit que hi hagué un idil·li amb Magdalena Hofdemel, muller d'un germà maçó, Franz Hofdemel. Aquesta estava embarassada i mai sabrem la paternitat veritable del fill. Constanze també anava pel seu compte. Mozart va ignorar -o no?- les relacions de la seva dona amb el deixeble Franz Xaber Süssmayr, quatre anys més jove, el probable pare del seu fill petit, del mateix nom. Excepte alguns biògrafs com Robbins Landon, Jackson i altres, molts d'ells opinen que ella fou una bona causa del daltabaix que, poc a poc, s'anava acostant. Una falta de salut, no massa clara, que li feia haver d'anar a prendre les aigües a Baden, un balneari car i exclusiu, on sospitem no tot eren banys termals; organitzant i assistint a festes i saraus, mentre Wolfgang havia de compondre sense parar per pagar-ho. Realment una dona que sobreviu al seu home més de 50 anys no sembla tenir falta de salut. El que va saber fer molt bé, però, fou la manipulació de la imatge de Mozart i la d'ella mateixa, per fer-la arribar a la posteritat. I d'ella n'hem de parlar molt més endavant, en els moments finals de Mozart.
Mozart i Constanze tingueren sis fills: Raimond Leopold visqué 1 mes; Karl Thomas, 74 anys; Johann Thomas Leopold, 1 mes; Theresia, mig any; Anne Marie, visqué una hora i Franz Xaber Wolfgang, 53 anys. Només dos doncs arribaren a l'edat adulta. Karl Thomas (1784-1858), empleat estatal del govern austríac a Milà, on morí. I Franz Xaber (1791-1844), I'últim, de paternitat dubtosa, fou un músic de pa amb fonteta, arribant a firmar obres seves amb el nom del pare i al revés, creant bastants galimaties als historiadors i musicòlegs. Morí a Karlsbad. Els dos germans no s'assemblaven gens. El petit era clavat a la mare. El gran s'assemblava al pare. Tots dos moriren sense descendència, per tant, el llinatge Mozart s'extingí amb ells. Encara que però, sembla que el gran tingué una filla il·legítima, Constanze, morta de verola el 1833. Una mostra més que els seus mecanismes interiors se'ns escapen, la vídua Mozart no deixà cap carta esmentant els fills ni aquesta néta, que ella havia de veure morir. Potser, però, això respon a l'elevada mortalitat infantil de l’època, que sembla com si els pares no donessin tanta importància a la mort d'un fill...
També vull fer notar que si calculem en nou anys de matrimoni, set embarassos més un avortament, ens dóna una referència al fet que Constanze estava quasi sempre "en estat". Això ben segur també motivà les escapades que feia Mozart, no ajudant gens a la bona marxa de la parella. Constanze jugava amb Mozart.
Vers el 1789, hi ha signes clars de què les coses no van bé. En una carta enviada a Baden, li retreu de manera delicada, faci la papallona davant de tothom amb NN. Aquestes sigles, podrien dir "Nomen nescio" o "Notetur nomen", sembla corresponen a dos personatges. Un, Süssmayr i l'altre Goldhahn, el creditor misteriós. A vegades, es troben aquestes sigles en una mateixa ratlla però en diferent context. En una carta hi trobem- "..N.N. tu saps a qui em refereixo, és un canalla..." Aquí suposem es refereix a Goldhahn. Més endavant diu: "..amb N.N. et portes massa lliurement. Dóna't compte que N.N. no es porta amb ningú tan grollerament..." Aquí creiem es refereix a Süssmayr. Però li diu d'una manera, no gelós, sinó dolgut que la seva dona es faci mal veure. Es queixava del comportament de Constanze en relació al que semblava i podien dir, però mai del desori domèstic que portava. Mozart, malgrat tot, tingué paciència amb ella i li parlava sempre amb estimació. Sempre la va defensar davant la gent de fora del cercle familiar. Acceptà moltes coses per tal potser que no el deixés. Malgrat les coses negatives, l'enemistat del pare, la ruptura amb la Nannerl, els rumors que corrien, I'estimà sempre. Potser com a única cosa "seva"? Com a cosa que no li havia proporcionat el seu pare? Va arribar a tenir una total dependència d'ella i no se'n pogué refiar mai. Constanze, davant les aventures del marit, no dóna tampoc signes de gelosia, sí, d'enveja i ràbia. Ella sap què és una ignorant i enveja les amistats femenines de Wolfgang, tot de dones cultes, sensibles, distingides, aristòcrates. Constanze li diu que no vagi amb males companyies. Hi ha qui diu es referia a dones de món, altres que es refereix als maçons. Volia saber sempre on Mozart passava les nits.
Començaren a comptar amb els diners dels altres. La baronessa Waldstatten, una dama separada del marit i de no massa bona fama, fou còmplice d’aquell casament i els pagà el convit. Malgrat això, a les dues setmanes ja li van demanar diners. Aquesta senyora, ja madurada, però de bon veure, sembla va empaitar a Mozart, amb un cert beneplàcit d'ell, com també va fer un intent epistolar de pescar al vidu i solitari Leopold, que sembla, sembla, li va picar una mica el microbi de refer la seva vida. Curiosament, aleshores el fill, conscient del perill, s'hi va posar pel mig i ho va esbullar.
Fins el 1785, la carrera de Mozart es desenvolupà brillantment i fou el més prestigiós de Viena. A partir, però d'aquest any, les coses canviaren de signe. Els seus creixents problemes financers no son només conseqüència de la mala administració dels importants beneficis que feia, ni de les alegries de Constanze, ni a les veleitats de la moda; també va decaure la situació general de la ciutat, afectada pels conflictes bèl·lics i una greu crisi econòmica. La represa de la guerra amb els turcs el 1787 i el 1790, féu que molts nobles, oficials de l'exèrcit, fossin fora de Viena i no estaven per músiques. Aquests fets polítics van crear a Àustria i a Viena en particular un capgirament social. La noblesa, que era qui omplia els quadres d'oficials i alts càrrecs militars, va haver d'anar al front. Els camperols, tropa d'infanteria, havia de deixar els camps. Aleshores baixaven les rendes dels senyors. El 1787 els turcs assetjaren Belgrad. Això fou una sangonera pels nobles i per les arques de l'estat. Aleshores, la burgesia, els funcionaris i botiguers, havent augmentat les seves fortunes i volent imitar a la noblesa, es donaren per reunir a casa seva, artistes, músics, poetes, literats. Les grans orquestres plegaven i es posà de moda la música de cambra, que amb tres, quatre o cinc músics feien el fet. Moltes vegades la família que obria els seus salons tocava i després convidaven a sopar als hostes. Foren èpoques de petites peces, música de cambra, divertiments, serenates, peces per a orgue mecànic, tres peces delicioses pel comte Deym, que tenia un museu de cera; per a harmònica de vidre, que eren dedicats a Marianne Kirchgessner, una cegueta que deien tocava música celestial. Només li demanaven peces intranscendents, cosa que li causà una gran frustració i tristesa.
A finals del 1787, fou nomenat Kammermusik de la Cort, que I'obligava a fer música pels balls de la Cort. Es feien a la Redoutensaal, on ara hi fan les evolucions els cavalls de l'Escola Espanyola d'Equitació. Les seves danses, magnífiques, és I'inici de l'entusiasme dels vienesos pel ball, tradició que seguiren Lanner i la família Strauss. Eren unes danses que transcrites per a piano, es venien com a xurros. Però el negoci el feien els editors, no l'autor. A ell també li agradava molt ballar. També s'afegiren a l'activitat compositora de danses Haydn i Beethoven. Des del 1780, Josep II havia prohibit les misses amb orquestra, una de les coses que podia haver afavorit a Mozart. Més tard, Leopold II derogà la prohibició, però ja era tard.
A casa del funcionari Greiner, es feien reunions burgeso-culturals d'aquest tipus. Era dirigit per la filla, Karoline Pichier, escriptora i poetessa, ja esmentada abans, que hi reunia artistes de totes branques. Mozart hi era habitual. En una reunió d'aquestes, amb la música de Haydn i la lletra de Lorenz Leopold Haschka, es composà I'himne austríac Gott ehralte, que forma part del quartet nº 62 en do M. opus 76, nº 3, Emperador.
Els compositors feien concerts per subscripció. Això vol dir que una llista de persones pagaven per endavant una obra musical i el dia de l'estrena, hi assistien sense pagar. Aquest sistema fou molt emprat per Mozart. Però això començà a fallar, pels motius que fossin. En una carta Mozart es queixa que en una d'aquestes llistes, només hi tenia una persona apuntada, l'incombustible van Swieten, un bon amic. El 1786, només li quedava una alumna, Franciska von Jacquin. Els últims anys es donava compte que s'anava quedant sol. Cada vegada era més una fugida endavant. Més trastornat, més antipàtic i més tancat. Ell contribuí en gran manera a la seva desgràcia. No sabem res veritable ni creïble d'aquells temps. Un núvol ho tapa.

10 de desembre 2007

Mozart, l'altra biografia (7)

El març de 1781, Colloredo viatja a Viena amb tot el seu servei, inclosa la capella musical. S'allotja a la seu dels Cavallers Teutònics, l'anomenada Casa Alemanya. Mozart forma part del contingent de criats; ha d'asseure's altra vegada a la taula amb secretaris, entrenadors de cavalls, ajudants de caça, cuiners, cotxers i lacais. Cada vegada més enfadat i desitjós d'independència. Odiava servir i més a un dèspota com Colloredo. Mozart és jove, sap el que pot fer i anhela la necessària llibertat. La visió de Viena li fa madurar la idea de desertar. A finals d'abril, Colloredo li mana torni a Salzburg. Ell es fa el suec. El 9 de maig es produeix finalment la violenta ruptura: l'arquebisbe l'insulta com a un cotxer, de manera grollera, dient-li pollós, miserable i cretí. Mozart, altiu, no s'acovardí i li respon amb ferma dignitat: " Jo tampoc vull saber res més de vós; demà rebreu la meva dimissió". I així ho féu. La resposta fou el 8 de Juny, en què fou cridat a palau per a saber el resultat. Fou fet fora com un mendicant, amb una cossa al cul per part del comte Arco, el cap de cuina. També acomiaden al pare, que a base de suplicar i desmarcar-se del fill, és readmès. Aquesta readmissió, però, és una passa més en el distanciament entre pare i fill. Al fill li era difícil entendre el sentit del deure del pare que, malgrat la duresa de Colloredo, es mantenia lleial al tracte que hi havia fet. Per a Wolfgang això és, però, una derrota transitòria. Una derrota que ell transformarà en victòria a través de la seva música, que marcarà un dels millors períodes de la seva obra.
La ruptura amb l'arquebisbe marca un moment molt important, no ja per a Mozart sinó perquè és una fita en la història de la música. Fins ara, el músic era un empleat, quasi un lacai, en les corts reials, papals, principesques i cases de la noblesa. Això era considerat com a normal i el músic no es revelava, al menys explícitament, contra aquesta situació. El cas de Haydn a Esterhâza n'és un bon exemple. Mozart fou el primer en donar un pas, un pas arriscat, vers la llibertat, iniciant així un llarg i dolorós procés d'alliberació dels artistes.
A partir d'aquest moment, Mozart viurà com a músic independent a Viena. Aquesta llibertat I'havia de pagar cara. I fou amb escreix.
Sortint del palau de l'arquebisbe, se'n va de dret al pis de frau Weber, que després de quedar vídua es traslladà a la capital. El trencament amb el seu pare s'anà fent més profund, tant pel fet de la ruptura amb l'arquebisbe com pels fets que es van anar produint i que acabaren per I'enamorament i casament amb na Constanze Weber. Des d'aleshores foren dos estranys, cosa però, que dissimulaven, encara que Mozart malgrat tot, sempre el va respectar. El que pensava en realitat del seu fill, ho trobem en les cartes que feia a Nannerl, que també es posà en contra del germà. A partir d'aquell moment, les cartes del pare eren només de consells i recomanacions. Ell contestava esquivant la pilota, amb frases ampul·loses i teatrals però Leopold no era talòs, llegia entre línies i cada vegada estava més inquiet. Li deia sempre que procurés caure en gràcia, que s'adaptés a persones i circumstàncies. Que compongués també pels no entesos en música. Nits senceres fent cartes amb consells. Com tants pares, veia que el fill s’independitzava i que se li escapava dels dits. També un factor era que aquest fill s'anava apartant dels ensenyaments musicals que li havia donat. El fill s'emmirallà amb el pare, però aviat aquest mirall quedà petit. No tingué un desenvolupament sa i no sabé mai valorar la pròpia imatge. El pare només volia I'èxit del fill i com molts pares, volia que li agraís I'educació donada. El va educar només per a ser músic i un músic que fes un determinat estil de música, o sia, la que tenia èxit. Però no I'educà per ser home. El pare li va fer veure la vida per un tub, on només veia que música. De gran, no es va saber desenvolupar en els afers quotidians i en economia. Sempre d'això n’havia tingut cura el pare. Aquí arrenca la inseguretat del fill, que durà tota la vida. Anyorava quan era petit, nen prodigi, tiranitzat sí, per un pare, però que al capdevall, aquest pare ho solucionava tot. També enyorà molt la mare. Pensem que als seus 21 anys, n'havia passat viatjant 9. El fill retreia al pare la seva submissió a l'arquebisbe, arribà inconscientment a trobar-lo covard i ridícul. La mateixa relació i les cartes a la cosineta Marie Anne Tekla, obscenes i grolleres era una manera d'alliberar-se de les repressions de la pubertat i un succedani de l'autèntica satisfacció. L'altre bomba fou, doncs, Constanze.
El 1778, en el viatge a Mannheim, on restà durant quatre mesos i mig, esperant trobar un lloc de treball al servei del Gran Elector, conegué als Weber. Herr Fridolin Weber era ex-notari, tocava el contrabaix, cantava de baix a la cort i es feia un extra fent de copista de música i d'apuntador de teatre. I per les còpies es van conèixer. A la casa hi havia quatre noies i un noi. Era una família bastant baixa de sostre, però Wolfgang, innocent i immadur, hi trobà un ambient diferent de casa seva. Escrivia al seu pare: " ... una família molt honesta, molt cristiana i catòlica...". Les tres grans cantaven més o menys bé i no eren massa boniques, però a les seves edats, totes les noies ho són. Per altra banda, la mare Cäcile Weber, dona intrigant, que bevia més del compte, cobdiciosa i desordenada. Però tenia aquella vista fina de la mare que té moltes filles per a casar. Aquella "donota" muntà una pantomima de família cordial, unida, acollidora i indulgent. Wolfgang posà l'ull en Eloysie, que tenia 16 anys i la que cantava millor. La gran, Josepha també cantava. Leopold posà crit al cel. Veia que el fill se li escapava dels dits i coneixia la mala fama dels Weber. El pare no parà fins que Wolfgang seguí el viatge, però amb la il·lusió de què deixava l'estimada només per un temps. Quan torna de París, un noi que ha perdut la mare, que torna fracassat i enyorat, cerca el consol amb qui sigui. Com ja he dit, Eloysia li diu que no es casa amb ell. El món se li enfonsa. Però Cäcile Weber no el vol deixar escapar. I li dirigeix la vista a Constanze, no tant bonica però també joveneta, de 15 anys. Aquesta, per les formes d'actuar, la podem situar més prop de la Bäsle. Constanze era ben bé filla de sa mare. Posà tota la seva capacitat de coqueteria i seducció als peus de Wolfgang, amb poques manies, acceptant bromes i grolleries semblants a la Bäsle. Hildesheimer diu que "la seva relació amb la Constanze era en el fons una entesa en el terreny eròtic". Mentrestant, ella li anava dient que no... però si. I així tres vegades.
Ell tornà a Salzburg, el pare li féu grans advertiments, però fou debades. Leopold sabia del caràcter dubtós de Constanze, coneixia la fama dels Weber. Cäcile ensumava l'enemistat del futur consogre i vetllava les armes. Va fer córrer que entre els joves ja hi havia hagut quelcom i féu firmar un contracte de compromís a Wolfgang, de què si no s'hi casava en un termini de tres anys, li havia de passar una pensió. Malgrat tot, Mozart era tan bo que sempre va respectar a la seva sogra. La filla, en una acció astuta i premeditada, esquinçà el contracte, escandalitzada, tot dient: " Wolfgang, t'estimo tant, et tinc tanta confiança que no em cal contracte". Ell va quedar enlluernat de tant d'amor i honestedat. La intriga estava servida i ell picà com un ocellet. Més tard Mozart se'n assabenta de què al seu cunyat Joseph Lange, el casat amb Eloysie li havien parat la mateixa trampa. El 15 de desembre de 1781 fa una carta al seu pare, ampul·losa, teatral, posant Constanze dalt de l'altar. Les respostes del pare no les coneixem ja que foren destruïdes per l'ídem. El 4 d'agost del 1782 es casa amb la Constanze Weber, que tenia 18 anys, germana menor d'Aloysia i cosina de Karl Maria von Weber, contra la voluntat del pare, cosa que va trencar quasi del tot la relació amb aquest. I també amb la germana Nannerl, amb la que ja feia temps no tenien cap relació ni en tingueren quasi cap més. El 1783, el nou matrimoni els visitaren a Salzburg per cortesia, però foren rebuts tan fredament que es veieren amb el pare només una vegada més i amb la germana mai més. En tenim notícies per la correspondència entre pare i filla, que feren pinya contra el germà i els Weber. Aquesta havia dit en diferents ocasions: "Excepte en la música, Mozart havia seguit essent un etern nen". Molts anys després, ja vídues les dues, vivien a Salzburg però sense cap relació.
Deixeu-me aprofitar per a explicar i no tornar-hi més, alguns detalls de la germana Nannerl. Va tenir molts pretendents, que rebutjà el pare. Féu un casament arreglat per en Leopold amb un doble vidu, amb cinc fills. Aquest, igual que l'avi Wolfgang, era procurador a St. Gilgen, el poble nadiu de la mare. Es deia Johann Baptist von Berchtold zu Sonnenburg, de la petita noblesa. Va tenir un fill, Leopold, que no fou músic, que visqué 55 anys. Morí vídua, quasi cega, als 79 anys, donant classes de música en un petit pis de Salzburg. Aquest nen, anomenat Leopold, passava temporades a casa l'avi, cosa que havia negat a Wolfgang, quan aquest intentava deixar el nen Karl Thomas en lloc segur per anar a Anglaterra.
Torno al pare. Les relacions que van seguir, fora de la vegada que el pare visità la parella, junt amb la Nannerl, van ésser epistolars. El pare, aconsellant contínuament, recomanant prudència, estalviar tot el que es pugui, aconsellant col·labori amb l'estatus regnant. Les respostes son, teatrals, altisonants, buides, increïbles. Intentava enganyar, presentar una cara bonica davant d'ell, cosa que l'altre no es va creure mai. Trobem una flagrant hipocresia en les cartes al seu pare. Només quan parla de la feina, hi trobem una lògica, una claredat mental, un agut sentit de l'observació. Ara, ja tot és romput, ja no queda quasi res. Mozart era conscient del que devia al seu pare, però precisament, el fet de saber-ho frustrà la relació. Malalt ja Leopold, el 4 d'abril de 1787, li fa una carta en què intenta consolar al pare, filosofant sobre la mort, que és la millor amiga de l'home; sobre la resignació davant del destí, etc. Intenta ser el fill que el pare volia, que tingués un bon record del fill. Alguns biògrafs, amb aquesta carta a les mans, diuen:- "Veus com I'estimava, veus quin amor filial; quina profunditat de pensament, veieu com era una persona madura? Lo fotut és que paraules tretes d'un filòsof de l'època, Moshe Mendelsohn, (avi de Felix Mendelsohn) El pare no li contestà.
I aquí vull fer èmfasi en uns fets i unes dates. Sabeu la teoria de Freud, de l'amor i odi, sentiment ambivalent entre dues persones. Bé, doncs, parlem d'aquest cas. Leopold Mozart morí el 30 de maig del 1787. L'endemà, el nostre Wolfgang escriu una carta a Gottfried von Jacquin, en què després de coses totalment trivials, al final, com qui no diu res, posa una postdata, dient que el seu pare és mort, com qui diu, avui ha plogut. El dia 2, una carta a Nannerl, de tràmit i frases fetes, parlant ja de l'herència. El dia 4, mort un ocellet que tenia en una gàbia, un estornell. Fa una sentida i extensa poesia elegíaca, plorant la pèrdua. (Li agradaven els ocells. Després d'aquest, tingué un canari, que va fer treure de la seva cambra, dues hores abans de morir). El 14, acaba la primera composició després de la mort del pare. Ein Musikalischer Spass, KV-522, Una broma musical. Una composició burlant-se dels compositors mediocres i amb alguns compassos semblants amb obres de Leopold. Una obra no d'encàrrec, una obra, diem-ne per a distreure's. El 16 de Juny, una altra carta a Nannerl, curta, freda, reclamant la seva part. El 1 d'Agost, una altra carta a Nannerl, parlant només de diners. Carta molt curta, perquè diu té pressa. Mozart, sempre que diu en una carta que té pressa, és que I'escriu de mala gana. També cal dir que, després d'aquesta, el nom del pare no sortí en cap més carta, al menys de les que hem trobat. El 10 d'agost, acaba la Eine Kleine Nachtmusik, KV-525, que ja la coneixeu i no té res de trista ni consirosa. Com diu Hildesheimer, és una cadència macabra. Ara, penseu el que vulgueu.
Tan bon punt restà establert a Viena, començà una recerca d'una col·locació de kapellmeister o semblant, com diríem ara un contracte indefinit. Féu moltes partitures dedicades a amics i coneguts dins la cort i cases principesques per aconseguir feina fixa. Però fou debades. No trobà mai una feina permanent ni a la cort ni enlloc. En general, tothom els volia italians.
Per aquell temps, gràcies a gestions fetes per la comtessa Thun, li proposaren el llibret de la que seria la seva primera òpera en llengua alemanya, El rapte de/ serrall, en què bandeix totalment l'òpera seriosa i els personatges són gent normal i corrent, gent de classe baixa. Exalta l'amor autèntic, cosa que es va manifestant a totes les òperes que seguiren després. Fou la més representada.
El seu festeig amb la Constanze va anar agafant volada. La gent començà a murmurar pel fet que el promès visqués a casa de la núvia. La mare Cäcile, a l'enviduar, posà un tutor a les filles, Johann von Thorwart. Per consell d'aquest i també per agradar al seu pare, Wolfgang decidí marxar i llogà un piset prop del Graben. Per a precipitar els esdeveniments, el dia 2 d'agost, Constanze es va escapar de casa i se'n va anar a viure amb la baronessa Waidstätten, amiga tolerant i afectuosa, de la que en parlarem més endavant. La mare volia fer-hi anar a la policia a cercar-la. Es van casar immediatament, el 4 d'agost del 1782. La baronessa pagà el convit. L'endemà arribà l'esperat permís del pare.
Malgrat tots aquests inicis irregulars, els primers anys van anar prou bé. Èxit i diners. Li eren encarregades composicions, donava classes, feia concerts per subscripció, cosa habitual en l'època. Les seves obres s'imprimien i es venien bé. La parella vivia folgadament, permetent-se certs luxes, com tenir carruatge propi, cavalls, dues criades i un criat, Joseph Deiner "Primus".
Ben prest van portar una vida superior a les possibilitats. Wolfgang i també Constanze eren molt afeccionats al billar. Per aquest motiu van comprar una taula de billar, magnífica. Una visita que feu Leopold a Viena el 1785, I'última que es veieren, el deixà impressionat, però també preocupat pel tren de vida que portava la parella. En aquests temps de glòria, vivien a la Schulerstrasse, un pis bastant luxós, on convidava amics, feia vetllades musicals, tocava amb Haydn, Vanhal, Karl Ditters von Dittersdorf; un alumne, el nen Johann Nepomuk Hummel, que amb 8 anys visqué amb la parella una llarga temporada; Thomas Atwood, Michael Kelly, ambdós anglesos. També es reunien a casa de Van Swieten, erudit de via estreta, un poc pedant però que li cap la glòria d'haver fet conèixer Bach a Mozart. Era fill del metge de la reina. Fou un dels seguidors més incondicionals i fidels de Mozart. A través d'ell, conegué a molta gent important i es va interessar per la Maçoneria. Wolfgang s'entusiasmà per les fugues de Bach i tot seguit en composà unes quantes. Féu amistat amb Anton Paul Staedler, un gran clarinetista i que junt amb un altre, feien música de vent.
D'aquí arrenca la introducció del corno di basseto en moltes obres. No obstant, els músics de l'establishment, davant d'ell i del mèrit de les seves obres, se sentien incòmodes. Mozart era un out-sider.
Foren moments feliços. És important el capítol de mestre de música a Viena, donant lliçons, entre d'altres a un vailet de Bonn, Ludwig van Beethoven. Com a mestre fou eficient, aprofitant la didàctica del seu pare. Hem sabut com ensenyava Leopold al seu fill per les notes de l'alumne anglès Thomas Atwood. Els deixebles es queixaven, però del caos més absolut en què estaven papers, notes i partitures. Després no sabia on tenia els papers i li resultava més fàcil, re-escriure'ls de nou. Les partitures estaven escampades per tota la casa. Molt material es va perdre, algun no pas per tothom. Però com que ell no es recordava ni del que tenia fet! Bastants alumnes femenines, d'algunes de les quals se'n enamorava com un col·legial. Ja el 1777, coneix la pianista francesa Mlle. Jeunehomme, a qui dedica un concert per piano i orquestra, el nº 9. A Mannheim amb Rose Cannabich; a Viena, Therese von Trattnern, Bàrbara Ployer, Franciska von Jacquín; Maria Karoline Thiennes; la comtessa Wilhelmine Thun; Josefa von Auernhammer. I quelcom més amb una d'elles, com fou Anne Seline Storace, pels amics, Nancy, mig anglesa, mig italiana i molt bonica, que fou la primera Susanna del Fígaro. Marxà prest i no es veieren més. A casa d'aquesta i del seu germà també s'hi feien vetllades musicals, amb alguns dels esmentats. També Magdalena Hofdamel, de qui en parlarem més tard. Evidentment això era freqüent i que intentava d'amagar aquests "flirts" a la seva dona, sense aconseguir-ho. Moltes d'aquestes dones donaven deu voltes en tots els sentits a la seva i és normal que ell els posés ulls tendres. Fou una època que efectivament guanyava bastants diners, però no eren uns ingressos regulars i segurs. Els alumnes un dia hi anaven, un dia no hi anaven. Feien festa un mes sense avisar-lo. Ell, que portava, o més ben dit, no portava cap ordre en els comptes, ja no es recordava si li havien pagat o no. No cobrava tot el que li devien, deixava diners a altres persones, oblidava els seus deutes. Un veritable desastre.
Fou una època de gran amistat i admiració per Haydn. Mozart el considerava molt. Compongué 6 quartets dedicats a ell, fets amb cura i dificultat. Va intentar estar a l'altura de Haydn, que en els quartets de l'opus 33, ja s'endinsava en el Empfindsamkeít. El KV-465, en Do M, anomenat de les Dissonáncies, és com un salt al segle XX. Mozart, que escrivia unes partitures clares, netes, sense errors, en el manuscrit d'aquests quartets observem amb sorpresa una gran quantitat d'esmenes i retocs. I és que era un gènere en què Haydn era un mestre i ell volia quedar bé. Haydn feia grans lloances de Mozart. De la mateixa manera que Mozart seguí a aquest amb la música de cambra, Haydn el seguí ja anys després, en les seves simfonies, les anomenades de Londres, impressionat per les fetes per Mozart l'any 1788, les nº 39, 40 i 41.

Mozart, l'altra biografia (6)

A la primera època de Wolfgang, l'arquebisbe era Sigismund von Schrattenbach. Home bastant tolerant i que els donà permís per a dos anys, això sí, sense sou. I se'n prengueren tres i mig. Però el 1772, fou elegit Hyeronimus, comte Colloredo, originari del Friül, zona a cavall entre Àustria i Itàlia. Entre el 1772 i 1777, Mozart era a Salzburg, com a empleat a la cort de l'arquebisbe Colloredo, a mitja jornada i obligat a portar lliurea de servent, menjant a la cuina del palau, en una escala social entremig de lacai i cuiner. Aquí faig un incís per a comentar la mala premsa que tenien els músics, excepte les grans figures ja consagrades. Això venia de molt lluny, ja de l'Edat Mitjana. Els músics eren en part, descendents de joglars, de gent de vida nòmada, mig músics, mig saltimbanquis, mig pallassos, gent de poca educació i cultura. Hi havia la idea subconscient de que, els tiraves una moneda i feien música i ballaven.
Continuem, doncs amb en Wolfgang. És natural que un adolescent orgullós, convençut de la seva vàlua, que estava acostumat a alternar amb reis i nobles de mig Europa, que als 18 anys ja havia composat 25 simfonies i quasi 200 obres més, és sentís molt malament en aquesta situació. Era un treball trobat gràcies al seu pare, el qual, per a subsistir, era capaç de fer la pilota a qui fos. La relació amb l'arquebisbe es va anar deteriorant, cada dia que passava hi hagué més tensió. També això creava en Mozart un sentiment estrany, de veure al seu pare, aquella figura abans gegantina, ajupint-se davant el poderós Colloredo.
Així doncs, el 1777, aconsegueix permís el mes de setembre i amb la mare, marxa a fer I'últim viatge familiar. Aquest viatge fou desgraciat en tots els aspectes i hauria de marcar la seva vida. La seva fita secreta era cercar col·locació en alguns dels principals centres musicals del moment, Munich, Mannheim o París. Van fer escala a Augsburg, on conegué a la cosina Marie Anne Tekla Mozart, a qui deien la Bäsle, (Bäshen, diminutiu de cosina en alemany). Sembla era una nena espavilada i amb la que va tenir certes especials relacions. A Mannheim pogué escoltar la cèlebre orquestra del Gran Elector Karl Theodor von der Pfalz-Salzbach, fundada per Jan Vaclav Stamitc. Aquest ja feia uns vint anys que era mort, però els fills i deixebles seguiren I'estil del fundador. En aquell moment el director era Cannabich, que fou amic de Mozart i qualque vegada havia posat a casa seva. Tenia una filla, Rose, de 13 anys, molt espavilada també i que el nostre Wolfgang adolescent, a més de fer música amb ella, se'n enamorà. Aquesta orquestra fou una fita en el desenvolupament de la simfonia i del classicisme. Mozart quedà impressionat pel "cop d'arquet" dels violins. Tots a la vegada!
Allí, (i potser per la seva desgràcia futura) conegué a la família Weber i d'una filla de les quatre que tenien, s'enamorà bojament. Evidentment, en aquelles èpoques les edats núbils eren més primerenques que ara, però sembla cert al jove Wolfgang li agradaven jovenetes. Fou la segona la ullada. Aloysia, ja una bona cantant. Ell li donà lliçons, millorà les seves possibilitats, cosa que la convertí en soprano coloratura
L'estada a París fou un fracàs. Ja no era “le petit garçon” que aixecava l'entusiasme de les "madames". Els aires polítics i socials estaven revoltats, suraven en l'aire. Mozart, no sabem si va captar el descontent popular. Ell és de suposar no es mogué dels cercles aristocràtics, on es sentí incomprès, menystingut i reaccionà negativament, odiant als francesos de tot cor. Es consolava fent cartes d'amor a Aloysia i cartes no tant d'amor, sinó més aviat escatològiques, d'erotisme infantil, a la cosina, la Bäsle d'Augsburg. A París, com ja he dit abans, potser l'única cosa positiva que en tragué fou la relació amb Schobert, que el posà al corrent de l'estil galant. A París, doncs, no trobà ni cort ni empresari que s'interessés per ell, com tampoc a Munich ni a Mannheim. El pare, encara que lluny, volia portar el control de tot. Escrivia cartes demanant els comptes, preguntant si Wolfgang treballava, si cercava feina, si era atent amb la mare, si anava a missa i si es confessava. El fill s'enfadà molt i no va contestar. La mare i el fill es posaren a la defensiva.
Per si fos poca la malastruga, la pobreta de la seva mare, que va haver de restar setmanes senceres en miserables estades, hostals de mala mort, morta de fred. Hores, dies sola, sense cap activitat, sense saber un mot de francès, enyorant casa seva, encara més aïllada i solitària que ell mateix, començà a trobar-se malament. De temperament animós, pensant només en el fill, no es va queixar. El mateix dia que Wolfgang estrenà amb èxit la simfonia nº 31, "París", emmalaltí greument i morí als 58 anys, a París, en qüestió de quinze dies. No sabem de quina malaltia. El fill no la deixà ni un moment durant l'agonia i apuntà amb molta concisió els medicaments que prenia. Tots hem quedat sorpresos de l'aparent rapidesa en què Wolfgang superà la mort de llur mare. Penso la infantil falta de compenetració amb els aspectes més evidents i necessaris de la vida. Potser també, sabent pel metge que no tenia cura, que s'havia de morir, cregué que la mort seria per a la seva mare, un alliberament. I potser sí, que ho fou, pobreta. Aleshores, amb la mare de cos present, fa una carta al seu pare, dient que la mare està malalta però tot seguit parla de l'èxit de la simfonia París, que després s'havia pres un gelat, que havia resat el rosari.... Hi afegeix quatre frases de consol religiós. Tot just d'acabar aquesta en fa una altra, a l'abat Builinger, perquè vegi el pare i li comuniqui la mort d'una manera menys traumàtica. Però Leopold no era beneit i amb la carta del noi, ja en va tenir prou per a saber la veritat. Jo crec que la mort de la mare, però, fou més important del que sembla. Fins aquell moment fou un jovencell natural i despreocupat. A partir del 1778, sembla que endevini que en el seu destí hi ha quelcom de tràgic. Ell ho accepta, però inconscientment hi ha quelcom de diferent en ell. Fins aquells moments en què tot eren tons majors, ara freqüenta els menors. Fins al final, amb La Flauta Màgica, que torna a l'alegria ingènua dels infants, a la divina senzillesa.
El quedar sol a París fou una experiència nova, estranya. Va conèixer per primera vegada que era ser lliure, no tenir la fèrula del seu pare aprop. Ell no havia conegut mai "aquella" llibertat. I se les inventava totes per retardar la tornada a Salzburg. Sabia molt bé el que allí li esperava. El pare estava espantat pel que veia a venir per part de Colloredo. Coneixia la incapacitat del fill per ésser previsor, per sortejar els problemes quotidians, per saber caure bé als superiors. Leopold clamant des de Salzburg, el féu tornar. A base de besar el sòl i humiliar-se davant l'arquebisbe, havia aconseguit es calmés i donés una nova oportunitat a Wolfgang. El pare emprà tota l'artilleria pesada per a que tornés. L'enganyà sobre les condicions econòmiques que li eren ofertes, exigí, pregà, amenaçà. El fill, a la fi, accedeix i torna, consolat potser amb la possibilitat de reveure a l'estimada Aloysia, que en aquells moments era a Munich fent una gira artística.
El baró von Grimm, el seu introductor a París i a la vegada hostaler, quedà decebut. Ja no era aquell nen dòcil i encantador que havia conegut. I li posà les maletes a la porta junt amb un bitllet de diligència. Després de passar per Strasbourg i Mannheim, aterra a casa dels Weber, a Munich. Però ai, li espera el més gran desengany amorós de sa vida. Aloysia li dóna carabasses el gener del 1779 i a l'any següent, es casa amb Joseph Lange, pintor i actor. No fou un matrimoni sortós. Se'ls moriren els sis fills haguts i van acabar les seves vides separats. Era la germana amb més talent i temperament de diva. Sembla que a ella no li plaïa físicament Mozart i fou noble en dir que no. Per a Wolfgang, era un amor quasi platònic, romàntic i poc real. Hi ha una carta del juliol del 1778, parlant de Aloysia al seu pare, que hi ha més mel que a ca’n Llibre. En canvi, ja després de les carabasses, en la carta que més tard escriu al pare, parla de Constanze, de 15 anys, en què la presenta com una noia perfecta, com a una màrtir de la família, li diu que Aloysia és falsa, malintencionada i "coqueta". Malgrat els escarafalls primers doncs, li va passar prest I'enamorament.
El gener de 1779, torna a Salzburg, acompanyat de la cosina Tekla, que es reuneix amb ell a Munich, potser per no sentir-se tan sol, trist i fracassat. Potser val la pena que comentem un poc el rol d'aquesta cosineta, ja esmentada abans. En l'escala de valors de Wolfgang, era I'extrem oposat a Aloysia. Si d'aquella li agradava la meitat superior, de l'altra li agradava la meitat inferior. Era l'expressió d'una doble vida, d'una doble moral. Es movia entre dos pols. Els tenia ben diferenciats i l’un no excloïa l'altre. La Bäsle tenia dos anys menys que Wolfgang. Filla d'un germà de Leopold, tipògraf. Era un poc primitiva, despreocupada i simpàtica. I no dubtem que ensenyà al cosí moltes coses que aquest no sabia. Les pistes ens venen per les cartes entre ells, carregades d'erotisme, d'escatologia, bromes de funcions fisiològiques, que en el segle XVIII, es deien en llengua vulgar, sense eufemismes. I les coses que sabem de la seva vida posterior, ja diuen molt de com era. Un fill il·legítim amb un capellà, que per la condició de l'ínclit, es tapà pudorosament. I acabà ajuntada amb un funcionari de Correus de Bayreuth. Per cert que visqué molts anys, enterrà a tothom, com es diu.
Aquell jovencell de 18 anys torna al punt de partida. Però ara encara se li fa més dur. Es posa a escriure encàrrecs de Colloredo. Misses "brevis" o sigui curtes, al gust de l'amo, vespres, "sonatas da chiesa". Però, no obstant, li donava llibertat per a què compongués altres coses. Altres ho haurien sabut portar millor. Però la inquina contra l'arquebisbe anava "in crescendo", com també a tot el que ell representava i l'envoltava, inclosa la ciutat de Salzburg. Colloredo era un autòcrata progressista, un dèspota il·lustrat, d'idees il.luministes, que llegia a Voltaire i que s'enfrontà amb la vella oligarquia salzburguesa però era també un home distant, despectiu i orgullós, amb l'agreujant de què no li agradava massa la música. Per altra banda, les maneres de fer de Mozart, tant poc prudents i diplomàtiques, era fàcil traguessin de polleguera a qualsevol. S'encarava amb ell, com si de dos iguals es tractés. Anem a dir que es coneixien l'un a l'altre massa bé. I en aquell galliner no hi podien haver dos galls. L'arquebisbe sempre considerà Wolfgang com un criat peresós i rebel. Però aquest fet ha condemnat Colloredo per sempre al menyspreu històric.

Mozart, l'altra biografia (5)

L'ascendència dels Mozart es pot seguir fins les acaballes del segle XVI; un pagès benestant anomenat David Motzhardt, de prop d'Augsburg. Aquesta població era una ciutat lliure que, en el llenguatge del segle XVIII, volia dir una ciutat que no era governada per un príncep sinó pels personatges notables de la burgesia. Eren ciutats lliures Leipzig, Hamburg, Bremen, Lübeck i d'altres. Entre els seus avantpassats hi trobem picapedrers, mestres d'obres, gent de gremi, un capellà, relligadors de llibres. Precisament, el pare de Wolfgang, Johann Georg Leopold era el fill gran d'un enquadernador. Gent treballadora i d'hàbits disciplinats.
Leopold Mozart era un excel·lent músic, però sense genialitat; el seu Versuch einer Grünlichen Violinschule, és un bon tractat sobre el violí; en la seva col·lecció de peces breus en estil galant, el Notenbücher, hi trobem els primers i petits minuets de Wolfgang. Era egoista, ambiciós, tenaç i amb un gran sentit del deure. Culte, fou educat com a nen cantor als jesuïtes d'Augsburg, la seva ciutat nadiua, que aleshores pertanyia a Àustria i ara és alemanya, on estudià filosofia i jurisprudència. A les escoles eclesiàstiques era I'únic lloc on un nen de casa pobra podia adquirir una bona educació i en especial, en l'aspecte musical. Recordem que Bach, els germans Haydn i Schubert, també foren infants cantors. Ell es sentia germànic però admirava als anglesos pel govern civil i la tolerància política encara que els retreia el fet d'ésser protestants. En canvi tenia poca simpatia pels francesos i pels jueus. Escrivia molt, amb concisió. Tenim els diaris de viatges, cartes, que ho demostren. En el si de la família, mestre exigent i fins i tot insuportable però de cara enfora era submís, servil i piloter. Volia que també el seu fill sabés adular, especialment als que se'n podia treure quelcom. Tenia por d'alçar-se contra els que manaven.
Tenia grans dots de pedagog. Sabem dels seus mètodes a través del quadern d'exercicis d'un deixeble anglès de Wolfgang, Thomas Atwood. Sens dubte Wolfgang usava els mateixos mètodes en que ell havia après. Prest va descobrir la predisposició per a la música del seu fill petit. Quan aquest tenia tres anys, ensenyant a la nena Nannerl a tocar el clavecí, va observar com el nen, amb els seus petits dits, sabia trobar en el teclat acords de terceres. Immediatament començaren les lliçons i va comprovar que el nen aprenia amb gran facilitat. Era receptiu, treballador i obedient. Als quatre anys, el nen feia petites composicions, que el pare copiava i així han arribat a nosaltres i als 6, compongué un minuet totalment correcte. Tenia una oïda finíssima, els renous li feien dolor. Als 7 anys captà que el violí d'un amic de la família estava un octau de to més baix que el seu. Potser Leopold pensava que el nen era hereu del seu talent, però sembla més aviat que la musicalitat venia de la branca de la mare, en especial de l'àvia materna. El pare també li ensenyà llatí, italià, francès, anglès i matemàtiques. Tant per l'educació rebuda i les seves pròpies tendències, fou un admirador per la llibertat anglesa, escèptic pel militarisme i les rigideses cortesanes; admiració per la cultura germànica i una gran curiositat per les arts i les ciències.
La mare era una dona alegre, cordial, bondadosa, equilibrada i agradable. Venia d'una família modesta de pagesos de Saint Gilgen, un poblet al sud-est de Salzburg, a la riba del Saint Wolfgangsee. El seu pare, Wolfgang Niklas Pertl fou un advocat autodidacte que fou el procurador del poble. Per part de mare també hi havia un tarannà d'energia, habilitat artesanal i ètica de treball seriós. A Anne Marie, per algun escrit del fill, que no d'ella, sembla que li agradaven les dites un xic pujades de to, amb abundants referències a les funcions digestives i excretores i potser d'aquí li ve en part a Mozart la seva curiosa afecció. La seva situació fou més de víctima que d'altra cosa. Un marit autoritari i un fill tossut. Conscientment es posà sempre en segon terme. No obstant, Wolfgang va estimar sempre molt a la seva mare, encara que no ho demostrà gens i no en parla mai en les seves cartes. L'actitud intransigent del pare va provocar en Wolfgang una repressió de la libido i de la vida d'infant, que més tard portà a una estranya mímica, unes ganyotes, un xerrar a batzegades i a una expressió inquieta. Ell obeí al seu pare amb respecte, però en el subconscient, de mala gana. Els infants d'aleshores estaven acostumats a aquests sistemes autoritaris, era normal. Amb aquesta educació tan estricte podem entendre que el seu resultat sigui la revolta del que l'ha rebuda.
Mozart pare organitzà el 1762 una sèrie de llargs viatges, magníficament planificats, mogut per diferents motius: l'ànsia d'ensenyar al món aquell prodigi i satisfer el seu ego; guanyar diners; intentar col·locar-se en alguna d'aquelles corts i també visitar els grans mestres europeus del moment per a que Wolfgang aprengués més. Això comprometia fortament la infància dels seus fills. En aquest, s'emportà la nena Nannerl però amb l'ull posat en el nen. La germaneta era per arrodonir-ho. Viatjà tota la família. La primera escala fou Munich, a tocar per l'Elector. Passau, Linz, Viena, on foren escoltats per I'emperadriu Maria Theresia i Francesc I, que els feren elogis i regals. Els hagueren de proporcionar vestits cortesans, ja que no anaven prou presentables. Aquí hi ha un episodi remarcable. A la cort, pels salons encerats, Mozart va caure. Una de les filles de la reina, una adolescent anomenada Marie Antoniette, el va ajudar a aixecar-se. Ell, quan la va veure tan bonica, li digué que es volia casar amb ella. Allí tingué la primera malaltia greu, sembla escarlatina, amb una recaiguda al cap de dues setmanes. Però és que no tenien ni temps d'estar malalts ni podien estar-ne. Una malaltia era una pèrdua de concerts i de diners.
L'any següent, el 1763, iniciaren el viatge més llarg i ambiciós, que durà tres anys i mig. Com que els preus dels viatges eren cars, compraren un carruatge, que devia ésser molt gran, per a portar tota la família, el criat Sebastian Winter, els instruments musicals i l'equipatge per un llarg temps. Visitaren Londres, on el rei Jordi II el posà a prova; passaren per Munich, on tocà pel Gran Elector. Augsburg, Mannheim, Bonn, Köln, Aachen, Brussel·les, Paris, on tocà per a Lluís XV, que no en féu ni cas. De fet el públic parisenc quasi no escoltava la música, seguia xerrant sense parar, cosa que indignava als Mozart. D'aquí segurament ve, l'antipatia que tenia pels francesos. Però allí tingué la sort de conèixer a Schobert, que li donà un bany d'estil galant. Seguiren a La Haia i Amsterdam. A la capital d'Holanda, els dos germanets emmalaltiren greument de tifus, arribant a les portes de la mort. Torna a caure malalt a Lille. Poc abans d'aquest viatge, ja havia tingut reumatisme articular i en tornar, igual.
Es feren famosos a tot Europa i foren rebuts i aplaudits per l'aristocràcia continental, amb les famílies reials de França i Anglaterra al davant. Fou sentit per un vailet de 14 anys que també seria famós, Wolfgang Göethe i que al cap de 66 anys escriu en el seu diari que recordava la seva figura de nen disfressat d'home gran, amb perruca i espasa.
Fou obligat a portar-se com un adult, no jugava a l'aire lliure ni amb altres nens. No tingué amics de la seva edat, no anà mai a cap escola. Només convisqué amb la seva germaneta Nannerl, que tenia, com ja sabem, quatre anys i mig més que ell. En un dels viatges a Itàlia, als 14 anys, hi ha un episodi remarcable en aquest aspecte. A Florència tingué una breu però càlida relació amb un jove violinista anglès, de la mateixa edat, Thomas Linley, I'únic amic de la seva edat que tingué Wolfgang. Els dos adolescents es van sentir fortament compenetrats i en el moment de l'acomiadament, Linley donà al jove austríac un bell sonet de comiat, d'exaltat lirisme, escrit per la poetessa Corilla: " Des que el destí t’ha separat de mi, només sé seguir-te amb el pensament; l'alegria i el riure es tornen dolor, més en el sí d'aquesta aflicció, encara espero tornar a veure’t ". Això no es pogué realitzar mai. Al cap de 6 anys, Thomas Linley moria ofegat en un naufragi en el Canal de la Mànega.
Com era normal en l’època i el pare Leopold estava molt en aquesta línia, aviat la nena Nannerl fou tinguda en segon pla. Tot era pel germanet genial. En aquest viatge, feien actuacions que eren com un espectacle de circ. Tocaven amb els ulls tapats, amb el teclat cobert per un trç de roba, tocaven a primera vista partitures dels assistents. I el pare passava el platet. Aprofitant que eren esquifits, en especial Wolfgang, el pare els treia un any, per augmentar la meravella. Aquells primers anys foren com músics ambulants. Calia guanyar diners. Estar sempre a la disposició dels nobles, atents, puntuals i ben vestits i no sempre per a guanyar massa. No estaven mai segurs de res. A vegades, quan tots estaven a punt, els nobles no es presentaven. Com acròbates, actuaven cada dia, de 12 a 3, en el Hickford's Great Room, de la Brewer Street de Londres. El pare tenia cura de tots els aspectes del viatge i la seva preocupació sempre eren els diners que guanyarien. En el seu diari diu que en comptes de tants besos que li donaven les dames, hauria preferit lluïsos d'or. Els diners del viatge havien estat deixats per un amic, Lorenz Hagenauer, el llogador del pis de Salzburg i s'havien de tornar. Durant aquests viatges, feia estudiar al nen sense parar. Ni per un sol moment va perdre de vista la formació musical del nen, amb un convenciment de què havia d'arribar on ell no havia pogut arribar. Per a Wolfgang, la duresa i severitat en que pujà ell, no era pas res d'estrany. Pensem que molts músics dels segles XVII i XVIII, sortien d'orfenats i d'escoles portades per clergues dels de "la letra con sangre entra". Mozart devia al seu pare una dedicació atenta, de primer ordre i unes experiències musicals inesborrables. Però massa quantitat, massa ràpid, massa acumulat. Evidentment, Mozart quedà tarat per sempre però en defensa de Leopold també cal dir que consagrà la seva vida i la seva carrera per fer del seu fill un músic de valor, segons el que ell entenia per això. Hem d'admetre que ell també es sacrificà pel fill i que procedí com molts de nosaltres, pares, que intentem realitzar en els nostres fills els ideals propis i objectius no aconseguits.
Durant aquest viatge, de tres anys i mig, el pare de Woifgang el posà en contacte amb tots els músics famosos i selectes d'Europa, per lluny que s'hagués d'anar. Així doncs, va mantenir contactes amb compositors de la talla de Jomelli, Schobert, Philidor, Abel, Johann Christian Bach. Amb aquest últim tingué una bonica amistat i relació. Devia ésser emocionant veure les passejades per la vorera del Tàmesis, discutint de temes musicals, a un home de 30 anys i un nen de 9. Johann Christian se l'asseia a la falda i tocaven junts el clavecí, improvisant. Escoltant l'obra pianística de l'opus 13 del Bach de Londres, per exemple, us semblarà sentir a Mozart. Aprengué d'ell la transparència en el llenguatge musical, que trobem més tard i en especial, en les sonates i concerts per a piano i orquestra. És curiós l'afecte que servà sempre per Anglaterra. Ell deia ésser en el fons un anglès. Leopold va caure malalt greument i s'allargà l'estada a Londres, uns 16 mesos. Això li féu aprendre l'anglès i sempre va desitjar de tornar-hi. Sembla que hi hagué bones possibilitats de quedar-s’hi. Però una suma de factors ho impediren. El desig quasi patològic de triomfar a Viena, la falta de diners, un cert xovinisme del pare i sembla, una certa gelosia pel fet de la sintonia entre Bach i Wolfgang, que li podia fer perdre el paper de mentor. Ben segur hauria canviat el seu destí. Entre Londres i La Haia, compongué la seva primera simfonia, KV-16, en mi bemoll M. A la capital holandesa, com ja he dit abans, els dos nens van tenir tifus, que els tingué dos mesos al llit i es salvaren de miracle.
El 1767, en una gira de concerts a Brno, ara important ciutat de Txèquia, els dos germans tingueren la verola, cosa que quedà impresa en les seves cares. El 1769, el primer viatge a Itàlia, seguint l'interès del pare, de que conegués el bo i el millor dels mestres europeus. A Bolònia, estudià amb el pare Martini. De Roma, cal explicar l'anècdota del Miserere de Gregorio Allegri. Aquesta partitura, de finals del XVI, era propietat papal, de la Capella Sixtina i no en podia sortir. El nostre Wolfgang, de 14 anys, el sentí i a l'arribar on posaven, la va transcriure de memòria. Un fet que comportava una excomunió automàtica, fou obviat pel Papa, que el rebé i li concedí I'Orde Papal de l'Esperó d'Or, amb creu d'or i cinta roja, espasa i esperons. Recollí diplomes i honors, dels quals no en féu mai cas. És remarcable que visitaren Pompeïa, Herculà i el Vesubi; també Venècia. A Milà, l'arxiduc Ferran, fill de Maria Theresia els volia contractar, però aquesta li ho va treure del cap, qualificant-los de "... gent inútil... corrent pel món com firaires i mendicants". A Itàlia encara hi tornà tres vegades més.
Conegué les diverses escoles, estils, moda i avantguardes musicals del moment. Ben cert que Leopold robà al seu fill la infantesa, que va transcórrer entre el grinyolar de diligències, polseguera, viatjant de primera hora del matí fins a fer-se fosc, mals camins, hostals de mala mort i climes extrems. I a les nits, copiant, transcrivint partitures, ja que els copistes eren cars i era conegut el fet de que feien còpies pirates que venien a la competència. (Això de còpies pirates sembla no és cosa nova). Però és cert que sense aquestes experiències, Mozart no hauria estat el que fou, el més savi, complet i universal dels compositors. Que és evident la predisposició innata a la música que tenia Wolfgang, no cal dir-ho, però també s'ha de dir que cap músic conegut ha tingut un ensenyament en qualitat i en quantitat com ell. Potser només s'hi pot assemblar Fèlix Mendelsohn-Bartoldy, que curiosament també morí jove. Una de les coses que ja sembla nasqué amb ell, és l'instint teatral i dramàtic, la intel·ligència ordenadora de l’escena. Descrivia les emocions -mai les seves- dels seus personatges operístics amb trets de psicòleg. Ell ho va manifestar moltes vegades. La seva passió era l'òpera, perquè era música i era teatre. Quan estava immers en la composició, en especial d'una òpera, es deixava de bromes i bajanades. Aleshores esdevenia intel·ligent, subtil, creador, magistral.