Mozart, l'altra biografia (7)

El març de 1781, Colloredo viatja a Viena amb tot el seu servei, inclosa la capella musical. S'allotja a la seu dels Cavallers Teutònics, l'anomenada Casa Alemanya. Mozart forma part del contingent de criats; ha d'asseure's altra vegada a la taula amb secretaris, entrenadors de cavalls, ajudants de caça, cuiners, cotxers i lacais. Cada vegada més enfadat i desitjós d'independència. Odiava servir i més a un dèspota com Colloredo. Mozart és jove, sap el que pot fer i anhela la necessària llibertat. La visió de Viena li fa madurar la idea de desertar. A finals d'abril, Colloredo li mana torni a Salzburg. Ell es fa el suec. El 9 de maig es produeix finalment la violenta ruptura: l'arquebisbe l'insulta com a un cotxer, de manera grollera, dient-li pollós, miserable i cretí. Mozart, altiu, no s'acovardí i li respon amb ferma dignitat: " Jo tampoc vull saber res més de vós; demà rebreu la meva dimissió". I així ho féu. La resposta fou el 8 de Juny, en què fou cridat a palau per a saber el resultat. Fou fet fora com un mendicant, amb una cossa al cul per part del comte Arco, el cap de cuina. També acomiaden al pare, que a base de suplicar i desmarcar-se del fill, és readmès. Aquesta readmissió, però, és una passa més en el distanciament entre pare i fill. Al fill li era difícil entendre el sentit del deure del pare que, malgrat la duresa de Colloredo, es mantenia lleial al tracte que hi havia fet. Per a Wolfgang això és, però, una derrota transitòria. Una derrota que ell transformarà en victòria a través de la seva música, que marcarà un dels millors períodes de la seva obra.
La ruptura amb l'arquebisbe marca un moment molt important, no ja per a Mozart sinó perquè és una fita en la història de la música. Fins ara, el músic era un empleat, quasi un lacai, en les corts reials, papals, principesques i cases de la noblesa. Això era considerat com a normal i el músic no es revelava, al menys explícitament, contra aquesta situació. El cas de Haydn a Esterhâza n'és un bon exemple. Mozart fou el primer en donar un pas, un pas arriscat, vers la llibertat, iniciant així un llarg i dolorós procés d'alliberació dels artistes.
A partir d'aquest moment, Mozart viurà com a músic independent a Viena. Aquesta llibertat I'havia de pagar cara. I fou amb escreix.
Sortint del palau de l'arquebisbe, se'n va de dret al pis de frau Weber, que després de quedar vídua es traslladà a la capital. El trencament amb el seu pare s'anà fent més profund, tant pel fet de la ruptura amb l'arquebisbe com pels fets que es van anar produint i que acabaren per I'enamorament i casament amb na Constanze Weber. Des d'aleshores foren dos estranys, cosa però, que dissimulaven, encara que Mozart malgrat tot, sempre el va respectar. El que pensava en realitat del seu fill, ho trobem en les cartes que feia a Nannerl, que també es posà en contra del germà. A partir d'aquell moment, les cartes del pare eren només de consells i recomanacions. Ell contestava esquivant la pilota, amb frases ampul·loses i teatrals però Leopold no era talòs, llegia entre línies i cada vegada estava més inquiet. Li deia sempre que procurés caure en gràcia, que s'adaptés a persones i circumstàncies. Que compongués també pels no entesos en música. Nits senceres fent cartes amb consells. Com tants pares, veia que el fill s’independitzava i que se li escapava dels dits. També un factor era que aquest fill s'anava apartant dels ensenyaments musicals que li havia donat. El fill s'emmirallà amb el pare, però aviat aquest mirall quedà petit. No tingué un desenvolupament sa i no sabé mai valorar la pròpia imatge. El pare només volia I'èxit del fill i com molts pares, volia que li agraís I'educació donada. El va educar només per a ser músic i un músic que fes un determinat estil de música, o sia, la que tenia èxit. Però no I'educà per ser home. El pare li va fer veure la vida per un tub, on només veia que música. De gran, no es va saber desenvolupar en els afers quotidians i en economia. Sempre d'això n’havia tingut cura el pare. Aquí arrenca la inseguretat del fill, que durà tota la vida. Anyorava quan era petit, nen prodigi, tiranitzat sí, per un pare, però que al capdevall, aquest pare ho solucionava tot. També enyorà molt la mare. Pensem que als seus 21 anys, n'havia passat viatjant 9. El fill retreia al pare la seva submissió a l'arquebisbe, arribà inconscientment a trobar-lo covard i ridícul. La mateixa relació i les cartes a la cosineta Marie Anne Tekla, obscenes i grolleres era una manera d'alliberar-se de les repressions de la pubertat i un succedani de l'autèntica satisfacció. L'altre bomba fou, doncs, Constanze.
El 1778, en el viatge a Mannheim, on restà durant quatre mesos i mig, esperant trobar un lloc de treball al servei del Gran Elector, conegué als Weber. Herr Fridolin Weber era ex-notari, tocava el contrabaix, cantava de baix a la cort i es feia un extra fent de copista de música i d'apuntador de teatre. I per les còpies es van conèixer. A la casa hi havia quatre noies i un noi. Era una família bastant baixa de sostre, però Wolfgang, innocent i immadur, hi trobà un ambient diferent de casa seva. Escrivia al seu pare: " ... una família molt honesta, molt cristiana i catòlica...". Les tres grans cantaven més o menys bé i no eren massa boniques, però a les seves edats, totes les noies ho són. Per altra banda, la mare Cäcile Weber, dona intrigant, que bevia més del compte, cobdiciosa i desordenada. Però tenia aquella vista fina de la mare que té moltes filles per a casar. Aquella "donota" muntà una pantomima de família cordial, unida, acollidora i indulgent. Wolfgang posà l'ull en Eloysie, que tenia 16 anys i la que cantava millor. La gran, Josepha també cantava. Leopold posà crit al cel. Veia que el fill se li escapava dels dits i coneixia la mala fama dels Weber. El pare no parà fins que Wolfgang seguí el viatge, però amb la il·lusió de què deixava l'estimada només per un temps. Quan torna de París, un noi que ha perdut la mare, que torna fracassat i enyorat, cerca el consol amb qui sigui. Com ja he dit, Eloysia li diu que no es casa amb ell. El món se li enfonsa. Però Cäcile Weber no el vol deixar escapar. I li dirigeix la vista a Constanze, no tant bonica però també joveneta, de 15 anys. Aquesta, per les formes d'actuar, la podem situar més prop de la Bäsle. Constanze era ben bé filla de sa mare. Posà tota la seva capacitat de coqueteria i seducció als peus de Wolfgang, amb poques manies, acceptant bromes i grolleries semblants a la Bäsle. Hildesheimer diu que "la seva relació amb la Constanze era en el fons una entesa en el terreny eròtic". Mentrestant, ella li anava dient que no... però si. I així tres vegades.
Ell tornà a Salzburg, el pare li féu grans advertiments, però fou debades. Leopold sabia del caràcter dubtós de Constanze, coneixia la fama dels Weber. Cäcile ensumava l'enemistat del futur consogre i vetllava les armes. Va fer córrer que entre els joves ja hi havia hagut quelcom i féu firmar un contracte de compromís a Wolfgang, de què si no s'hi casava en un termini de tres anys, li havia de passar una pensió. Malgrat tot, Mozart era tan bo que sempre va respectar a la seva sogra. La filla, en una acció astuta i premeditada, esquinçà el contracte, escandalitzada, tot dient: " Wolfgang, t'estimo tant, et tinc tanta confiança que no em cal contracte". Ell va quedar enlluernat de tant d'amor i honestedat. La intriga estava servida i ell picà com un ocellet. Més tard Mozart se'n assabenta de què al seu cunyat Joseph Lange, el casat amb Eloysie li havien parat la mateixa trampa. El 15 de desembre de 1781 fa una carta al seu pare, ampul·losa, teatral, posant Constanze dalt de l'altar. Les respostes del pare no les coneixem ja que foren destruïdes per l'ídem. El 4 d'agost del 1782 es casa amb la Constanze Weber, que tenia 18 anys, germana menor d'Aloysia i cosina de Karl Maria von Weber, contra la voluntat del pare, cosa que va trencar quasi del tot la relació amb aquest. I també amb la germana Nannerl, amb la que ja feia temps no tenien cap relació ni en tingueren quasi cap més. El 1783, el nou matrimoni els visitaren a Salzburg per cortesia, però foren rebuts tan fredament que es veieren amb el pare només una vegada més i amb la germana mai més. En tenim notícies per la correspondència entre pare i filla, que feren pinya contra el germà i els Weber. Aquesta havia dit en diferents ocasions: "Excepte en la música, Mozart havia seguit essent un etern nen". Molts anys després, ja vídues les dues, vivien a Salzburg però sense cap relació.
Deixeu-me aprofitar per a explicar i no tornar-hi més, alguns detalls de la germana Nannerl. Va tenir molts pretendents, que rebutjà el pare. Féu un casament arreglat per en Leopold amb un doble vidu, amb cinc fills. Aquest, igual que l'avi Wolfgang, era procurador a St. Gilgen, el poble nadiu de la mare. Es deia Johann Baptist von Berchtold zu Sonnenburg, de la petita noblesa. Va tenir un fill, Leopold, que no fou músic, que visqué 55 anys. Morí vídua, quasi cega, als 79 anys, donant classes de música en un petit pis de Salzburg. Aquest nen, anomenat Leopold, passava temporades a casa l'avi, cosa que havia negat a Wolfgang, quan aquest intentava deixar el nen Karl Thomas en lloc segur per anar a Anglaterra.
Torno al pare. Les relacions que van seguir, fora de la vegada que el pare visità la parella, junt amb la Nannerl, van ésser epistolars. El pare, aconsellant contínuament, recomanant prudència, estalviar tot el que es pugui, aconsellant col·labori amb l'estatus regnant. Les respostes son, teatrals, altisonants, buides, increïbles. Intentava enganyar, presentar una cara bonica davant d'ell, cosa que l'altre no es va creure mai. Trobem una flagrant hipocresia en les cartes al seu pare. Només quan parla de la feina, hi trobem una lògica, una claredat mental, un agut sentit de l'observació. Ara, ja tot és romput, ja no queda quasi res. Mozart era conscient del que devia al seu pare, però precisament, el fet de saber-ho frustrà la relació. Malalt ja Leopold, el 4 d'abril de 1787, li fa una carta en què intenta consolar al pare, filosofant sobre la mort, que és la millor amiga de l'home; sobre la resignació davant del destí, etc. Intenta ser el fill que el pare volia, que tingués un bon record del fill. Alguns biògrafs, amb aquesta carta a les mans, diuen:- "Veus com I'estimava, veus quin amor filial; quina profunditat de pensament, veieu com era una persona madura? Lo fotut és que paraules tretes d'un filòsof de l'època, Moshe Mendelsohn, (avi de Felix Mendelsohn) El pare no li contestà.
I aquí vull fer èmfasi en uns fets i unes dates. Sabeu la teoria de Freud, de l'amor i odi, sentiment ambivalent entre dues persones. Bé, doncs, parlem d'aquest cas. Leopold Mozart morí el 30 de maig del 1787. L'endemà, el nostre Wolfgang escriu una carta a Gottfried von Jacquin, en què després de coses totalment trivials, al final, com qui no diu res, posa una postdata, dient que el seu pare és mort, com qui diu, avui ha plogut. El dia 2, una carta a Nannerl, de tràmit i frases fetes, parlant ja de l'herència. El dia 4, mort un ocellet que tenia en una gàbia, un estornell. Fa una sentida i extensa poesia elegíaca, plorant la pèrdua. (Li agradaven els ocells. Després d'aquest, tingué un canari, que va fer treure de la seva cambra, dues hores abans de morir). El 14, acaba la primera composició després de la mort del pare. Ein Musikalischer Spass, KV-522, Una broma musical. Una composició burlant-se dels compositors mediocres i amb alguns compassos semblants amb obres de Leopold. Una obra no d'encàrrec, una obra, diem-ne per a distreure's. El 16 de Juny, una altra carta a Nannerl, curta, freda, reclamant la seva part. El 1 d'Agost, una altra carta a Nannerl, parlant només de diners. Carta molt curta, perquè diu té pressa. Mozart, sempre que diu en una carta que té pressa, és que I'escriu de mala gana. També cal dir que, després d'aquesta, el nom del pare no sortí en cap més carta, al menys de les que hem trobat. El 10 d'agost, acaba la Eine Kleine Nachtmusik, KV-525, que ja la coneixeu i no té res de trista ni consirosa. Com diu Hildesheimer, és una cadència macabra. Ara, penseu el que vulgueu.
Tan bon punt restà establert a Viena, començà una recerca d'una col·locació de kapellmeister o semblant, com diríem ara un contracte indefinit. Féu moltes partitures dedicades a amics i coneguts dins la cort i cases principesques per aconseguir feina fixa. Però fou debades. No trobà mai una feina permanent ni a la cort ni enlloc. En general, tothom els volia italians.
Per aquell temps, gràcies a gestions fetes per la comtessa Thun, li proposaren el llibret de la que seria la seva primera òpera en llengua alemanya, El rapte de/ serrall, en què bandeix totalment l'òpera seriosa i els personatges són gent normal i corrent, gent de classe baixa. Exalta l'amor autèntic, cosa que es va manifestant a totes les òperes que seguiren després. Fou la més representada.
El seu festeig amb la Constanze va anar agafant volada. La gent començà a murmurar pel fet que el promès visqués a casa de la núvia. La mare Cäcile, a l'enviduar, posà un tutor a les filles, Johann von Thorwart. Per consell d'aquest i també per agradar al seu pare, Wolfgang decidí marxar i llogà un piset prop del Graben. Per a precipitar els esdeveniments, el dia 2 d'agost, Constanze es va escapar de casa i se'n va anar a viure amb la baronessa Waidstätten, amiga tolerant i afectuosa, de la que en parlarem més endavant. La mare volia fer-hi anar a la policia a cercar-la. Es van casar immediatament, el 4 d'agost del 1782. La baronessa pagà el convit. L'endemà arribà l'esperat permís del pare.
Malgrat tots aquests inicis irregulars, els primers anys van anar prou bé. Èxit i diners. Li eren encarregades composicions, donava classes, feia concerts per subscripció, cosa habitual en l'època. Les seves obres s'imprimien i es venien bé. La parella vivia folgadament, permetent-se certs luxes, com tenir carruatge propi, cavalls, dues criades i un criat, Joseph Deiner "Primus".
Ben prest van portar una vida superior a les possibilitats. Wolfgang i també Constanze eren molt afeccionats al billar. Per aquest motiu van comprar una taula de billar, magnífica. Una visita que feu Leopold a Viena el 1785, I'última que es veieren, el deixà impressionat, però també preocupat pel tren de vida que portava la parella. En aquests temps de glòria, vivien a la Schulerstrasse, un pis bastant luxós, on convidava amics, feia vetllades musicals, tocava amb Haydn, Vanhal, Karl Ditters von Dittersdorf; un alumne, el nen Johann Nepomuk Hummel, que amb 8 anys visqué amb la parella una llarga temporada; Thomas Atwood, Michael Kelly, ambdós anglesos. També es reunien a casa de Van Swieten, erudit de via estreta, un poc pedant però que li cap la glòria d'haver fet conèixer Bach a Mozart. Era fill del metge de la reina. Fou un dels seguidors més incondicionals i fidels de Mozart. A través d'ell, conegué a molta gent important i es va interessar per la Maçoneria. Wolfgang s'entusiasmà per les fugues de Bach i tot seguit en composà unes quantes. Féu amistat amb Anton Paul Staedler, un gran clarinetista i que junt amb un altre, feien música de vent.
D'aquí arrenca la introducció del corno di basseto en moltes obres. No obstant, els músics de l'establishment, davant d'ell i del mèrit de les seves obres, se sentien incòmodes. Mozart era un out-sider.
Foren moments feliços. És important el capítol de mestre de música a Viena, donant lliçons, entre d'altres a un vailet de Bonn, Ludwig van Beethoven. Com a mestre fou eficient, aprofitant la didàctica del seu pare. Hem sabut com ensenyava Leopold al seu fill per les notes de l'alumne anglès Thomas Atwood. Els deixebles es queixaven, però del caos més absolut en què estaven papers, notes i partitures. Després no sabia on tenia els papers i li resultava més fàcil, re-escriure'ls de nou. Les partitures estaven escampades per tota la casa. Molt material es va perdre, algun no pas per tothom. Però com que ell no es recordava ni del que tenia fet! Bastants alumnes femenines, d'algunes de les quals se'n enamorava com un col·legial. Ja el 1777, coneix la pianista francesa Mlle. Jeunehomme, a qui dedica un concert per piano i orquestra, el nº 9. A Mannheim amb Rose Cannabich; a Viena, Therese von Trattnern, Bàrbara Ployer, Franciska von Jacquín; Maria Karoline Thiennes; la comtessa Wilhelmine Thun; Josefa von Auernhammer. I quelcom més amb una d'elles, com fou Anne Seline Storace, pels amics, Nancy, mig anglesa, mig italiana i molt bonica, que fou la primera Susanna del Fígaro. Marxà prest i no es veieren més. A casa d'aquesta i del seu germà també s'hi feien vetllades musicals, amb alguns dels esmentats. També Magdalena Hofdamel, de qui en parlarem més tard. Evidentment això era freqüent i que intentava d'amagar aquests "flirts" a la seva dona, sense aconseguir-ho. Moltes d'aquestes dones donaven deu voltes en tots els sentits a la seva i és normal que ell els posés ulls tendres. Fou una època que efectivament guanyava bastants diners, però no eren uns ingressos regulars i segurs. Els alumnes un dia hi anaven, un dia no hi anaven. Feien festa un mes sense avisar-lo. Ell, que portava, o més ben dit, no portava cap ordre en els comptes, ja no es recordava si li havien pagat o no. No cobrava tot el que li devien, deixava diners a altres persones, oblidava els seus deutes. Un veritable desastre.
Fou una època de gran amistat i admiració per Haydn. Mozart el considerava molt. Compongué 6 quartets dedicats a ell, fets amb cura i dificultat. Va intentar estar a l'altura de Haydn, que en els quartets de l'opus 33, ja s'endinsava en el Empfindsamkeít. El KV-465, en Do M, anomenat de les Dissonáncies, és com un salt al segle XX. Mozart, que escrivia unes partitures clares, netes, sense errors, en el manuscrit d'aquests quartets observem amb sorpresa una gran quantitat d'esmenes i retocs. I és que era un gènere en què Haydn era un mestre i ell volia quedar bé. Haydn feia grans lloances de Mozart. De la mateixa manera que Mozart seguí a aquest amb la música de cambra, Haydn el seguí ja anys després, en les seves simfonies, les anomenades de Londres, impressionat per les fetes per Mozart l'any 1788, les nº 39, 40 i 41.