Enguany, el 27 de gener es commemora el 250è aniversari del naixement de Johannes Chrysostomus Wolfangus Theophilus Mozart . És l’any Mozart. Us faig a mans aquesta planxa en record d’aquest geni i germà, i en reconeixement al meu primer VM, el germà Bach, amb tot l’amor i fraternitat, autor d’aquesta biografia al que li deuré sempre el meu afecte i gratitud per la seva claredat que m’ha il·luminat en moltes ocasions..., i perquè romangui per sempre la Llum!Aquesta biografia l’aniré publicant en varis capítols degut a la seva extensió, i perquè alhora la pugueu anar llegint amb més tranquil·litat. És la biografia d’un germà escrita per un altre germà. Diferents èpoques però un mateix fil conductor: l’amor per la música.
En aquesta biografia (l’altra biografia) hi trobareu fets i relats molt diferents a les biografies diguem-ne “oficials”. Això no és producte ni de la imaginació ni del voler ser diferent, ni de la provocació per fer-ho més atractiu. Aquesta biografia està feta per una francmacó, el germà Bach, gran musicògraf, historiador i amb coneixements de medicina; quatre condicions indispensables per poder investigar, entendre i explicar la vida i obra de Mozart. La recerca ha estat intensa; viatges a Salzburg, Viena, a museus, a arxius, etc, etc.. llegir, comparar i interpretar... un excel·lent treball que hem d’agrair al seu autor.
Faltaven cinc minuts per tocar la una de la matinada, del dia 5 de desembre de 1791, que moria, al primer pis de la casa nº 970 de la Rauhensteingasse, de la ciutat de Viena, el compositor Johannes Chrysostomus Wolfangus Theophilus Mozart, de 35 anys d'edat.
Enterrat sense cerimònies al cementiri de Sant Marx, el dia 6 de desembre, als defores de Viena, un dia que no plovia ni nevava, sinó temperat i normal. El cert es que hi assistí ben poca gent. Süssmayr, van Swieten i potser algú més. Salieri hi féu acte de presència uns moments. Es quedaren, però, a la porta del cementiri. Fou posat en una fosa de pou que se'n deia, sistema reservat als pobres de solemnitat. Era una fosa comuna, sense cap tipus d'indicació, amb unes palades de calç entre cadàver i cadàver.
Així fou sepultat Mozart, potser el més gran entre els genis de la història humana que coneixem. Aquell cos, demacrat i consumit, fou dipositat en una miserable fosa i ningú intuí que es portava a la tomba les restes mortals d'un esperit grandiós, regal immerescut a la humanitat, obra excepcional de la natura, irrepetible i mai repetida.
Havia nascut a primera hora del vespre del 27 de gener del 1756, a Salzburg. L'endemà fou inscrit al registre parroquial de la catedral de la ciutat. Els pares eren catòlics practicants i els dos primers noms són els del sant del dia. Wolgang era el nom de l'avi matern i Theophilus un dels noms del padrí, que es deia Johann Theophilus Pergmayr. Durant la infància li deien Wolfgang Gottlieb, que és la traducció alemanya de Teòfil, que vol dir "el que estima Déu". Després del viatge a Itàlia, adoptà Amadé, Amadeo o Amadeus, en llatí o en italià.
Dos-cents anys després, el món en pes, commemora aquell naixement i mort amb tots els honors. Les ciutats en quines va viure i morir, es disputen l'honor d'ésser declarades ciutats mozartianes; es fan congressos; festivals que evoquen la seva memòria; es fan films i s'escriuen obres de teatre sobre la seva figura. Salzburg ha tret la rifa, convertint-se en un centre de turisme internacional només per ésser la ciutat nadiua de Mozart.
La seva labor musical és universalment reconeguda com una obra cimera de la humanitat. Aquelles efemèrides van donar al món I'oportunitat per a apropar-se a aquest ésser humà genial, fràgil i infortunat, que visqué en un període decisiu de la història d'Occident, com fou la Revolució Francesa i els fets d'abans i de després. Mozart és el contrari del formalisme de la seva època, externament gràcil i elegant; racionalista i amanerada, amb pretensions intel·lectuals.
Mozart fou un innovador en el camp simfònic, on trobà el terreny adobat per Haydn i per I'escola de Mannheim. Les seves tres últimes simfonies de 1788, darrera les 38 precedents, intensifiquen els contrastos expressius, fonent la noble serenitat i l'esperit tràgic. A la música pianística va adquirir un estil propi, sintetitzant totes les corrents anteriors. Malgrat portar un Glück i un Piccini per endavant, va saber espiritualitzar l’òpera buffa quan va compondre Les Noces de Fígaro,
Amb Don Giovanni i Cosi fan tutte, quasi sense voler, creà un clima operístic, en pricipi en Italia i més endavant, una empenta a l’òpera en llengua alemanya, aixecant el nivell de l'ingenu Singspiel, (estil que es pot comparar amb la sarsuela espanyola) amb Un rapte al Serrallo i en especial amb l’última, La flauta màgica, unes òperes que ajunten la profunditat dels artistes alemanys amb la vivor dels italians, una feliç conjunció entre l’òpera seriosa de Glück i la buffa dels napolitans. Fou un dels introductors del clarinet a l'orquestra, molt apte per descriure sentiments i situacions de tipus amorós i dramàtic. L'òpera de Karl Maria von Weber, cosí de Constanze, Der Freischutz es va afegir al desig de moles músics de crear una òpera germànica i allunyar-se de la italiana.
Com a tanta gent, la figura de Mozart em seduí de tal manera que, una mena d'urgència interior em féu aprofundir l'estudi de la seva vida i de la seva obra. Aleshores em vaig trobar en un àmbit confós, ple d'opinions diferents, de passions i incongruències. Vaig voler tenir accés a la seva realitat, primer com a músic, després com a home. Em vaig trobar amb un quadre que, de tanta gent que hi ha passat el pinzell, ja és irreconoscible. Hem de pensar que el gènere biogràfic, en els segles XVIII, XIX i part del XX, es considerava que havia d'ésser instructiu, edificant; exaltant les virtuts del biografiat per tal servís d'inspiració i estímul dels lectors.
L'enamorament dels biògrafs, quasi tots músics i musicòlegs, han fet un Mozart de mel i mató. Han confós desig amb veritat. S'ha fet quadrar, s'ha polit tot el que era cantellut. Mozart com a devoció, fou un invent dels romàntics. Nikolaus, l'editor, es treia el capell cada vegada que es mencionava a Mozart. Kierkegaard volia fundar una secta per només venerar a Mozart. Paumgartner, parlant de quan va Mozart a Viena el 1781, diu- "Amb els seus maternals braços, la ciutat sobre el Danubi abraça l'artista impetuós, pàtria dels seus anys de mestre". Una rucada total. Marx, encara l'any 1951 diu- " Així Mozart és per a nosaltres, paradigma, culminació i futur, atemporal en sa perfecció, remot i present al mateix temps, com totes les grans obres de la humanitat. Qui no disfruta de tals models exemplars no mereix ésser un home i molt menys un austríac". Una altra rucada i a més, xovinista. Orel ens diu: "Així doncs, la ciutat danubiana circumcidà Mozart amb el seu misteriós fetill i ja no el deixà anar, com a tants d'altres, abans i després d'ell". Karl Barth, seriós teòleg alemany, diu sense tornar-se vermell, que els àngels toquen música de Mozart i que el bon Déu, l'escolta complagut. Alfred Einstein diu que Mozart fou només un dispeser en aquest món. Àustria, Viena, Salzburg, han fet manifestacions de mare afectuosa vers el fill excels, quan en realitat, ni I'entengueren ni I'estimaren. Ell les odià profundament, fins arribar àdhuc a l'insult. L'única ciutat que se'l estimà i ell estimà fou Praga. També tenia un gran afecte per Londres..... (continuarà)...
Faltaven cinc minuts per tocar la una de la matinada, del dia 5 de desembre de 1791, que moria, al primer pis de la casa nº 970 de la Rauhensteingasse, de la ciutat de Viena, el compositor Johannes Chrysostomus Wolfangus Theophilus Mozart, de 35 anys d'edat.
Enterrat sense cerimònies al cementiri de Sant Marx, el dia 6 de desembre, als defores de Viena, un dia que no plovia ni nevava, sinó temperat i normal. El cert es que hi assistí ben poca gent. Süssmayr, van Swieten i potser algú més. Salieri hi féu acte de presència uns moments. Es quedaren, però, a la porta del cementiri. Fou posat en una fosa de pou que se'n deia, sistema reservat als pobres de solemnitat. Era una fosa comuna, sense cap tipus d'indicació, amb unes palades de calç entre cadàver i cadàver.
Així fou sepultat Mozart, potser el més gran entre els genis de la història humana que coneixem. Aquell cos, demacrat i consumit, fou dipositat en una miserable fosa i ningú intuí que es portava a la tomba les restes mortals d'un esperit grandiós, regal immerescut a la humanitat, obra excepcional de la natura, irrepetible i mai repetida.
Havia nascut a primera hora del vespre del 27 de gener del 1756, a Salzburg. L'endemà fou inscrit al registre parroquial de la catedral de la ciutat. Els pares eren catòlics practicants i els dos primers noms són els del sant del dia. Wolgang era el nom de l'avi matern i Theophilus un dels noms del padrí, que es deia Johann Theophilus Pergmayr. Durant la infància li deien Wolfgang Gottlieb, que és la traducció alemanya de Teòfil, que vol dir "el que estima Déu". Després del viatge a Itàlia, adoptà Amadé, Amadeo o Amadeus, en llatí o en italià.
Dos-cents anys després, el món en pes, commemora aquell naixement i mort amb tots els honors. Les ciutats en quines va viure i morir, es disputen l'honor d'ésser declarades ciutats mozartianes; es fan congressos; festivals que evoquen la seva memòria; es fan films i s'escriuen obres de teatre sobre la seva figura. Salzburg ha tret la rifa, convertint-se en un centre de turisme internacional només per ésser la ciutat nadiua de Mozart.
La seva labor musical és universalment reconeguda com una obra cimera de la humanitat. Aquelles efemèrides van donar al món I'oportunitat per a apropar-se a aquest ésser humà genial, fràgil i infortunat, que visqué en un període decisiu de la història d'Occident, com fou la Revolució Francesa i els fets d'abans i de després. Mozart és el contrari del formalisme de la seva època, externament gràcil i elegant; racionalista i amanerada, amb pretensions intel·lectuals.
Mozart fou un innovador en el camp simfònic, on trobà el terreny adobat per Haydn i per I'escola de Mannheim. Les seves tres últimes simfonies de 1788, darrera les 38 precedents, intensifiquen els contrastos expressius, fonent la noble serenitat i l'esperit tràgic. A la música pianística va adquirir un estil propi, sintetitzant totes les corrents anteriors. Malgrat portar un Glück i un Piccini per endavant, va saber espiritualitzar l’òpera buffa quan va compondre Les Noces de Fígaro,
Amb Don Giovanni i Cosi fan tutte, quasi sense voler, creà un clima operístic, en pricipi en Italia i més endavant, una empenta a l’òpera en llengua alemanya, aixecant el nivell de l'ingenu Singspiel, (estil que es pot comparar amb la sarsuela espanyola) amb Un rapte al Serrallo i en especial amb l’última, La flauta màgica, unes òperes que ajunten la profunditat dels artistes alemanys amb la vivor dels italians, una feliç conjunció entre l’òpera seriosa de Glück i la buffa dels napolitans. Fou un dels introductors del clarinet a l'orquestra, molt apte per descriure sentiments i situacions de tipus amorós i dramàtic. L'òpera de Karl Maria von Weber, cosí de Constanze, Der Freischutz es va afegir al desig de moles músics de crear una òpera germànica i allunyar-se de la italiana.
Com a tanta gent, la figura de Mozart em seduí de tal manera que, una mena d'urgència interior em féu aprofundir l'estudi de la seva vida i de la seva obra. Aleshores em vaig trobar en un àmbit confós, ple d'opinions diferents, de passions i incongruències. Vaig voler tenir accés a la seva realitat, primer com a músic, després com a home. Em vaig trobar amb un quadre que, de tanta gent que hi ha passat el pinzell, ja és irreconoscible. Hem de pensar que el gènere biogràfic, en els segles XVIII, XIX i part del XX, es considerava que havia d'ésser instructiu, edificant; exaltant les virtuts del biografiat per tal servís d'inspiració i estímul dels lectors.
L'enamorament dels biògrafs, quasi tots músics i musicòlegs, han fet un Mozart de mel i mató. Han confós desig amb veritat. S'ha fet quadrar, s'ha polit tot el que era cantellut. Mozart com a devoció, fou un invent dels romàntics. Nikolaus, l'editor, es treia el capell cada vegada que es mencionava a Mozart. Kierkegaard volia fundar una secta per només venerar a Mozart. Paumgartner, parlant de quan va Mozart a Viena el 1781, diu- "Amb els seus maternals braços, la ciutat sobre el Danubi abraça l'artista impetuós, pàtria dels seus anys de mestre". Una rucada total. Marx, encara l'any 1951 diu- " Així Mozart és per a nosaltres, paradigma, culminació i futur, atemporal en sa perfecció, remot i present al mateix temps, com totes les grans obres de la humanitat. Qui no disfruta de tals models exemplars no mereix ésser un home i molt menys un austríac". Una altra rucada i a més, xovinista. Orel ens diu: "Així doncs, la ciutat danubiana circumcidà Mozart amb el seu misteriós fetill i ja no el deixà anar, com a tants d'altres, abans i després d'ell". Karl Barth, seriós teòleg alemany, diu sense tornar-se vermell, que els àngels toquen música de Mozart i que el bon Déu, l'escolta complagut. Alfred Einstein diu que Mozart fou només un dispeser en aquest món. Àustria, Viena, Salzburg, han fet manifestacions de mare afectuosa vers el fill excels, quan en realitat, ni I'entengueren ni I'estimaren. Ell les odià profundament, fins arribar àdhuc a l'insult. L'única ciutat que se'l estimà i ell estimà fou Praga. També tenia un gran afecte per Londres..... (continuarà)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada